Amics de quatre potes

L’estudi que la Fundació Affinity va publicar el 2021 assegura que el 2020 passat 286.000 animals van arribar a les protectores de l’Estat espanyol. D’aquests, 162.000 eren gossos i 124.000 gats: amb relació al 2019 van arribar menys gossos a les protectores i centres d’acollida, sobretot perquè durant els mesos de confinament hi va haver menys pèrdues, però hi van arribar més gats perquè els centres acollien temporalment gats que normalment vivien en colònies a la ciutat. Abans de la pandèmia, la xifra d’abandonaments i d’animals recollits a les protectores augmentava lleugerament any rere any. Ara, sembla que pateix una lleu davallada.

Segons aquestes dades a Espanya s’abandonen i perden 784 animals cada dia. Per primera vegada des que es fan aquests estudis, el principal motiu d’abandonament animal no són les camades indesitjades: la crisi econòmica derivada de la pandèmia per coronavirus ha provocat que moltes llars i famílies abandonin o cedeixin els seus companys peluts perquè no es podien permetre seguir-los alimentant i cuidant. Així, el 2020 un 25% dels abandonaments era per causes econòmiques, un 15% per camades indesitjades i un 12% per problemes de comportament dels animals. En el cas dels gossos, un dels principals motius d’abandonament (del 10%) continua sent el final de la temporada de caça: “ens trobem amb molts gossos que segurament eren de caçadors que no els tenien en regla, i el perfil és sempre el mateix: generalment podencs, molt prims, sense xip i amb molta por, cosa que en dificulta el rescat” explica la Sandra Escolar, una voluntària d’Animal Friends del Vendrell.

Les camades indesitjades, un dels motius principals de l’abandonament dels animals de companyia, són fàcilment evitables: només cal fer una esterilització, però malauradament es practica poc sovint. Des del Centre d’Acollida d’Animals Domèstics (CAAD) que gestiona la Mancomunitat Penedès-Garraf, denuncien que el 2021 van haver d’esterilitzar més d’un 87% dels animals que van donar en adopció perquè, en el moment de la seva recollida, eren animals fèrtils.

El microxip que s’implanta sota la pell dels animals de companyia és una peça minúscula com un gra d’arròs que conté la identificació de l’animal i les dades de contacte dels seus propietaris o de la seva família adoptiva. A Catalunya, i en moltes altres comunitats autònomes, la implantació del microxip i la identificació dels animals de companyia són obligatòries.

Malgrat la llei, les campanyes de sensibilització i el sentit comú, el microxip continua sent una pràctica massa poc habitual: només un 28% dels gossos i un 4,3% dels gats arriben a les protectores amb microxip, i això dificulta que es puguin localitzar els propietaris de l’animal o que se’n pugui fer un bon seguiment.

Sovint, molts dels animals que entren a les protectores són animals extraviats que s’han perdut o que s’han escapat en moments de tensió, com durant la revetlla de Sant Joan, una de les èpoques de l’any, juntament amb les vacances de Setmana Santa, en què arriben més animals als centres d’acollida. Els que duen el xip correctament actualitzat solen tornar a casa i tenir la sort de ser recuperats pels seus propietaris: aquest és el cas del 60% de les recollides. Però per desgràcia, el 45% dels propietaris que tenen l’animal xipat o bé no respon les trucades i missatges perquè les dades de contacte no s’havien actualitzat, o bé decideix que es vol desentendre de la seva mascota, sobretot en el cas dels gossos grans, vells o malalts.

Per altra banda, els animals perduts que no duen el xip poden passar desapercebuts per les seves famílies, que malgrat que els busquin arreu no els troben i això suposa que les mascotes acabin tancades en una gàbia durant mesos o sent adoptades per una altra família sense saber que, en algun altre lloc, els seus antics propietaris les troben a faltar.

El xip també pot ser útil en casos de robatori: “recordo que, no fa molt, ens va arribar un buldog francès al CAAD, i com que duia el xip vam trucar el seu propietari perquè el vingués a recollir. Quan li vaig dir qui érem i que teníem el seu gos al centre no em va respondre, i al cap d’una estona vaig sentir que estava plorant: aquell gos l’havia adoptat feia temps i, quatre anys enrere, algú l’havia robat. De seguida va venir a buscar-lo per tornar-lo a casa” explica en Lluís Llauradó Valbuena, treballador del CAAD. En aquest cas, un robatori va acabar amb final feliç, quatre anys més tard, perquè l’animal duia el xip amb la informació del seu adoptant.

La Sandra explica una història similar: “fa uns mesos vam recollir un gat que portava dos anys vivint en una colònia del Vendrell i que s’estava morint: tenia paleucopènia, una malaltia causada per un virus molt letal. El vam dur al veterinari i es va salvar. A més, vam descobrir que, contra tot pronòstic en un gat que porta tant temps al carrer, duia xip: la família propietària ens va explicar que el gat havia desaparegut dos anys enrere i van venir-lo a buscar, i ara està curat, amb una llar i viu com un rei”.

A excepció dels cadells, la majoria de gats i gossos passen molt temps entre reixes a l’espera de ser adoptats. Segons Affinity, els gossos i gats adults passen una mitjana de 10 mesos a les protectores abans no troben una llar, i uns tres mesos en el cas dels cadells. Per alguns adults, però, els 10 mesos de mitjana queden molt lluny: els gossos grossos i els que es consideren de races potencialment perilloses poden estar anys sense ser adoptats.

Al territori Penedès-Garraf hi ha una cinquantena de col·lectius que es dediquen a recollir animals i buscar famílies que els cuidin i adoptin. La gran majoria tenen molt pocs recursos perquè el seu finançament depèn de les donacions solidàries, i això fa que cobrir els costos veterinaris i de manteniment sigui molt complicat.

“És molt difícil fer front a tantes despeses, i a més ara la Generalitat ha retirat uns ajuts a les associacions que no disposem de refugi. Nosaltres col·laborem amb el refugi municipal del Vendrell per buscar casa als seus animals, perquè les gàbies són molt petites i no volem que els animals s’hi estiguin gaire temps, però també recollim animals abandonats i els repartim en cases d’acollida, tot gràcies a voluntaris” exposa la Sandra d’Animal Friends, associació amb quatre membres que ja fa set anys que treballa per treure els animals dels carrers.

Les protectores que no reben subvencions sobreviuen gràcies a les donacions desinteressades, tant econòmiques com de menjar i material, a les fires, la venda de marxandatge, socis i padrins, o a teamings i altres plataformes en línia, i, sobretot, gràcies a la gran tasca que hi dediquen els seus voluntaris.

Els gossos considerats potencialment perillosos (GPP) són gossos amb unes característiques concretes de raça, pes, força, mida, constitució o mandíbula, entre altres, que els fan ser, en teoria, més perillosos que la resta. A més, també es consideren GPP aquells animals que han estat ensinistrats per atacar o defensar, i els que tenen un caràcter agressiu.

Actualment, hi ha més d’una dotzena de races que es consideren GPP arreu d’Espanya, com els pitbulls, els terriers d’Straffordshire americans, els dòbermans, rottweilers, Akita inu i americà, dogos canaris, Staffordshire bull terriers, bullmastiff o els american bully, entre altres. Tenir un GPP implica un seguit de normes especials: només els poden passejar persones majors de 18 anys que s’hagin tret una llicència, que en siguin els propietaris i que disposin de tota la documentació i d’una assegurança. A més, els GPP han de passejar amb morrió i una corretja no extensible de menys de dos metres, i no es poden passejar alhora amb altres gossos, sinó que s’han de passejar de manera individual (els gossos que no es consideren perillosos es poden passejar en grups de fins a cinc).

Aquestes normes, juntament amb els prejudicis que hi ha al voltant dels GPP, fan que les adopcions siguin més complicades, i que els abandonaments siguin més nombrosos. Això també suposa un problema per als centres d’acollida i les protectores: els GPP no poden estar en grups grans a les gàbies, de manera que limiten la disposició d’espai per a altres animals perduts o abandonats. Al CAAD, per exemple, aquest 2022 hi ha 149 gossos, dels quals 107 són GPP: “per nosaltres no hi ha cap diferència, perquè els GPP que tenim són molt dòcils i amorosos i l’únic que necessiten és sortir a passejar i fer exercici” apunta en Lluís.

Encara que en la majoria de casos aquesta qualificació perillosa és només un prejudici, la realitat és que les adopcions dels GPP són menys freqüents que les de gossos no considerats potencialment perillosos. “Quan els cadells de GPP creixen, molta gent els abandona, i poden passar molt temps a les gàbies. Sovint entren i no surten, també perquè molta gent no vol fer els tràmits necessaris. Són gossos boníssims, però encara hi ha gent que els té por” assegura la Sandra, d’Animal Friends.

Aquesta situació pot canviar amb l’aprovació de la nova Llei de Protecció d’Animals, que vol qualificar els gossos de perillosos segons el seu comportament individual, i no segons la seva raça. Segons els estudis de la Reial Societat Canina d’Espanya, més de 100.000 gossos deixarien de ser considerats potencialment perillosos si s’aprova aquesta llei: en el cas dels gossos que tinguin problemes de comportament, a més, es vol vetllar perquè s’eduquin de manera correcta. En un principi, modificar la Llei d’Animals Potencialment Perillosos aprovada el 1999 ha de servir per deixar de criminalitzar aquestes races.

Quines són les funcions principals del CAAD?

R: El CAAD dona servei a 34 municipis penedesencs i funciona a través de les subvencions d’aquests ajuntaments i també de donacions i aportacions solidàries. Ens fem càrrec dels animals de companyia abandonats i els busquem famílies adoptives, però també retornem animals perduts a casa seva, mitjançant els xips i les xarxes socials. Gràcies als recursos que tenim, podem donar assistència veterinària als animals, i amb els voluntaris i treballadors mirem de garantir que els animals aprenguin a socialitzar-se amb altres gossos i gats i amb persones. Al centre entreguem els animals amb el xip, desparasitats i esterilitzats.

Com es diferencia el CAAD d’altres protectores del territori?

R: La diferència principal és que la funció dels voluntaris es limita a passejar els gossos i a socialitzar amb gossos i gats. La resta de tasques la duen a terme treballadors formats i qualificats, que formen part de la plantilla de la cooperativa de treball Entrem, encarregada del manteniment de les instal·lacions i també de la recollida d’animals a la via pública. Tot el personal està professionalitzat.

Ll: Els treballadors som els que entrem a les gàbies i fem l’entrega dels gossos als voluntaris que els passegen, preparant-los amb el morrió si cal i l’arnès i doble corretja. Ens diferenciem en tres blocs: els que fem la neteja de les instal·lacions i gestionem les recollides d’animals, els assistents tècnics veterinaris que donem suport als veterinaris, i també hi ha una administrativa que acompanya les tasques de relació amb els visitants i els processos d’adopció.

Quants animals rep el centre?

R: El 2021 van entrar 1.600 animals, xifra que ha pujat una mica respecte del 2020, quan en van entrar 1.400, però segueix per sota del 2019. Cada dia hi ha un operari disponible 24 hores perquè sempre entren gossos, però durant el confinament la gent estava més per casa i es perdien menys animals de companyia. Així i tot, també volem ser optimistes i creure que la població està més sensibilitzada i hi ha menys abandonaments, perquè estem observant que cada vegada hi ha més animals amb el xip.

Ll: En el cas dels gossos de mida petita, és més fàcil que els propietaris els vinguin a buscar en cas de pèrdua, i per això en tenim pocs, però els grans que es perden no sempre els recuperen. Això probablement es deu a una confusió: molta gent relaciona la mida del pis o la casa amb la mida del gos que ha de tenir, i això no és així. L’important és que puguis garantir que els pots cuidar, treure a passejar i deixar que corrin, perquè s’ha de tenir en compte el nivell d’energia de l’animal i no la seva mida.

Quin procés segueix algú que vol adoptar?

R: Primer els recomanem que mirin les nostres xarxes i pàgina web per veure quins animals tenim i també els fem omplir un qüestionari perquè l’animal s’adapti a l’estil de vida de la família: si ve una persona gran, no buscarem un gos enèrgic, per exemple. Tampoc volem que els gossos que necessiten més exercici, com els GPP, s’adoptin perquè fan pena i perquè són els que abunden més: no podem donar en adopció un american o un pitbull a algú que el tindrà tot el dia al pis, perquè no els estaríem fent cap favor. També demanem que si tenen animals, els portin al centre per veure com es comporten amb el que podria ser el nou membre de la família, i, si tot va bé, l’adopció pot tirar endavant.

Molta gent ve al CAAD a cedir animals?

R: Els últims anys hem augmentat el nombre d’adopcions però, malauradament, també el nombre de persones que ens retornen els animals que han adoptat, i això abans ens passava de manera molt anecdòtica. Un animal que ha estat en una llar i entra al CAAD pateix molt amb aquest abandonament, i per això quan algú vol cedir-nos la seva mascota mirem que explorin qualsevol altra opció. En els gats encara és més traumàtic, perquè són molt territorials i passen d’estar en una llar a estar en una gatera on, encara que fem tots els possibles perquè estiguin a gust, han de compartir espai amb desenes de gats més.

Ll: L’últim any han pujat molt les devolucions, i és indiscutible que són un trauma per als animals. Però des del centre trobem un altre problema: cada animal que ens retornen també es tradueix en la pèrdua d’una família que en aquest moment podia tenir una mascota.

Quins són els errors que es repeteixen més sovint, en les
adopcions?

R: Moltes famílies cometen l’error de creure que un animal és com un peluix, i arribar a una casa nova no sempre és fàcil. Tots necessiten un temps d’adaptació, conèixer-se prèviament, paciència… Un dels nostres objectius per a aquest 2022 és mirar que aquesta adaptació sigui millor per fer que l’entrada d’un animal a una casa sigui el menys traumàtica possible, però així i tot remarquem que la gran majoria d’adopcions afortunadament van bé: el 2021 hem fet 800 adopcions que han estat un èxit.

Com són els GPP realment?

Ll: En el moment en què posem la paraula “perillós” a un animal, ja comencem malament. Els GPP que tenim al CAAD són completament dòcils, algun potser té alguna dificultat, però són gossos com la resta i amb el pas del temps i un ensinistrament s’aconsegueixen moltes millores en els casos que ho necessiten. La diferència amb els altres gossos és que, en una situació de risc, com per exemple una baralla, les conseqüències poden ser més serioses. Però la gran majoria són molt bons i agraïts. El que influeix més en els gossos són les hormones i el caràcter: ara, per exemple, tenim un yorkshire vellet que mossega sempre i que segur que dominaria la situació amb un pitbull dels que tenim que són la mar de dòcils. Nosaltres creiem que com més gros i més fort, més dominant, però els gossos no ho viuen igual.

Quins motius o excuses us donen, les persones que cedeixen i abandonen els seus animals?

R: Ens diuen que canvien de domicili, que han de tenir una criatura, que senten que l’animal no està a gust…, situacions que per nosaltres no ho justifiquen. Sí que és cert que ara ens estem trobant amb casos extrems de persones que no es poden mantenir a si mateixes o tenen algun problema i així i tot mantenen un vincle amb un animal del qual no es poden fer càrrec, de manera que ens acaben derivant l’animal des de serveis socials, i també hi ha casos de persones que tenen una situació econòmica molt dolenta i no es poden permetre seguir-los cuidant com els cal.

Ll: Al CAAD entren animals abandonats, però també decomissats i perduts. Cada vegada actuem en més casos col·laborant amb serveis socials o amb la policia, i ens hem trobat amb algun cas de maltractament, pocs, però algun: al desembre vam rescatar un dogo de Burdeos que feia dos mesos que estava abandonat en una casa i sobrevivia perquè una mànega gotejava i els veïns de tant en tant li llençaven menjar, però estava al límit, als ossos i sense pèl. Pesava uns quinze quilos, quan normalment superen els cinquanta, i des que el tenim al centre ja hem aconseguit que arribi als trenta, però encara li queda.

Quin vincle es genera entre els animals acollits al CAAD i els seus treballadors?

Ll: Totes les persones que treballem al CAAD som amants dels animals, de fet pràcticament tots hem adoptat o acollit algun animal del centre, i treballar-hi dia a dia fa que ens els estimem com si fossin nostres. Quan venen visites els gossos borden molt, però quan només hi som els treballadors els animals estan molt tranquils i contents i es nota que ens coneixen.

Què ens aporta, adoptar un animal?

R: Per començar, adoptant estàs traient un animal d’una gossera. En canvi, comprar un animal fa que perpetuem la cria intensiva i que continuïn existint les pàgines web de compravenda. Per altra banda, els animals són molt agraïts: jo tinc dos gats i un gos, i ens donen molt d’amor. Així i tot, hem de tenir present que no sempre coneixem la història dels animals que entren als centres d’acollida. El meu gos, per exemple, és un encant, però té molta por quan veu una escombra: mai podrem saber si va viure alguna experiència negativa. Per això és important que una persona que adopti entengui que s’ha de tenir paciència.

Ll: Adoptar és com tenir un fill, aporta tantes coses… Al cap i a la fi, significa tenir un nou membre a la família, i els animals precisament tenen una capacitat molt gran d’estimar i deixar-se estimar sense demanar res a canvi, realment no hi ha paraules per descriure el que aporten. Per això no entenem que molta gent vulgui tornar els animals que adopten perquè no fan cas del tot o es pixen dins de casa: al principi s’han de treure més, i tenir paciència. Però també et trobes amb gent, com una senyora que va venir fa un temps, que et diu que busca l’animal que més ho necessiti, i es va endur un sharpei que necessitava moltes cures a la pell i estava fet caldo. Aquí coneixes la part més bona de moltes persones, però també la més cruel.

Com per exemple…?

Ll: Un cop vam trobar un cadell lligat a l’entrada amb un paper on posava “s’ha empassat un ham” i els propietaris s’havien quedat tan amples. El vam operar, el vam curar i se’l va quedar un treballador. I ja fa uns anys que algú es dedica a deixar-nos una caixa plena de gatets acabats de néixer de tres o quatre camades diferents. T’adones que, encara que ens arribin pocs casos de situacions extremes o maltractaments, encara falta molta sensibilització perquè la gent cuidi bé els seus animals.

R: A nosaltres ens impacten molt les devolucions, sobretot ara que han crescut, perquè no les entenem. No entenem com pot ser que la gent tingui tan poca paciència, o com hi pot haver persones que perden setmanes ensenyant el seu gos a donar la pota i acaben abandonant-lo. Aquí intentem cuidar-los tan bé com podem, però l’ideal seria que estiguessin en una casa: el nostre objectiu és que no hi hagi animals al CAAD.

Les recollides i rescats de gossos i gats que viuen o deambulen pel carrer poden ser molt complicades, sobretot quan els animals han estat abandonats pels seus antics propietaris o si han patit maltractament. En un principi, quan trobem un animal perdut o abandonat hem de trucar a l’Ajuntament o la policia del nostre municipi perquè puguin derivar-lo al CAAD, a altres protectores o al veterinari, si cal, perquè puguin mirar d’identificar-lo.

Per la Sandra, però, encara queda molta feina per fer: “seguim veient com la majoria d’agents de la policia no estan prou formats ni sensibilitzats, i això vol dir que sovint una denúncia per un animal maltractat pot suposar un procés massa lent i no resoldre’s, o quan trobem un animal perdut o abandonat no se’n facin càrrec, ens trobem molt desemparats”, denuncia. Apunta, també, que alguns agents s’hi impliquen molt, però que són casos molt puntuals.

Per altra banda, les recollides poden ser complexes i requerir intervencions més especialitzades. “Nosaltres comptem amb el suport del Rafa Ardévol, expert en rescats, que ens ajuda sense demanar res a canvi quan ens trobem amb alguna situació complicada. Es mereix un monument”, afegeix la Sandra. Ardévol disposa del material i l’experiència necessària per poder dur a terme rescats d’animals que no es deixen agafar, i malauradament aquesta figura és poc comuna.

L’associació ARIA és un bon exemple d’aquesta feina tan necessària. Actuen arreu de Catalunya i des de diversos punts d’Espanya, i es dediquen al rescat de gossos perduts o abandonats que no es deixen agafar. A banda dels rescats, també volen fomentar la sensibilització de la ciutadania i vetllar perquè els gossos rescatats que tenen dificultats de socialització es familiaritzin amb el bon tracte humà i es preparin per ser adoptats. També duen a terme un tour, durant el qual passen diversos dies recorrent les carreteres per fer rescats complicats arreu de l’estat.

ARIA va néixer el 2016, després que el seu fundador, l’educador caní Albert Beigbeder, decidís que volia un gos: “Vaig endinsar-me en el món de les protectores i vaig veure coses que no hauria imaginat mai. Vaig acabar adoptant i veient com hi havia molts gossos que no es podien rescatar perquè tenien molta por, i no entenia com hi podia haver tan poca gent i pocs recursos per solucionar-ho, així que vam crear una gàbia-trampa i vam començar-nos a dedicar als rescats complicats”. Avui, rescaten un centenar de gossos amb perfil complex i disposen de tot el material necessari per fer-ho, encara que, com la majoria de col·lectius que es dediquen als animals, tot el seu finançament és gràcies a donacions solidàries.

Beigbeder apunta que molts dels rescats són de gossos de caça: “més cap al sud d’Espanya no saben què fer amb els llebrers i podencs, perquè se n’abandonen molts. A Catalunya ens trobem amb podencs i bretons, però també rescatem gossos que els han abandonat perquè havien deixat de ser cadells o per qualsevol motiu, i un gos abandonat acostuma a fugir i tenir por de les persones”.

Els equips de rescat utilitzen una càmera d’infrarrojos per saber quants animals hi ha i quins hàbits tenen quan reben un avís, i així analitzen l’entorn. Quan el rescat es posa en marxa utilitzen una gàbia gran amb una xarxa com a sostre perquè els gossos no puguin saltar. Aquesta gàbia la tanquen amb un comandament: això evita que es tanqui automàticament i que els animals s’espantin o tinguin l’oportunitat de fugir. El més important, però, és la paciència: un rescat pot durar tranquil·lament catorze hores.

Per l’Albert, el millor que podem fer quan trobem un animal és no espantar-lo: “si el cridem o xiulem s’espantarà, marxarà, i probablement no tornarà. Si t’ajups a poc a poc i ve, o et poses de costat sense mirar-lo directament, és menys probable que fugi. L’ideal és posar un punt de menjar tou i apetitós al darrer lloc on hem vist l’animal i anar controlant si ho menja. A partir d’aquí ja es pot fer l’avís on correspongui, però, sobretot, s’ha d’evitar perseguir-lo o espantar-lo, perquè el gos s’anirà desplaçant si creu que el lloc on es troba no és segur: nosaltres vam rescatar un gos a Cassà de la Selva que s’havia escapat de Camprodon dos anys abans, perquè anava fugint de llocs insegurs”.

Per altra banda, l’Albert opina que falta molta conscienciació: “Cometem molts errors amb els animals, i hem de ser pacients amb l’aprenentatge de cadascú. Però és bàsic tenir en compte que un gos pateix quan l’abandonen o el cedeixen, perquè els genera pors, i això farà que sigui molt difícil que l’adoptin. Normalment el tracte amb un gos és molt fàcil, però un gos amb por requereix una feina extra a la qual és millor no arribar”.