Anem al cinema

Catalunya va perdre 100 cinemes entre el 2000 i el 2020, segons una anàlisi feta per l’Agència Catalana de Notícies a partir dels anuaris estadístics del Departament de Cultura. Les dades reflecteixen que l’any 2000 hi havia 237 cinemes arreu del país i que la xifra no ha parat de baixar des d’aleshores.

Entre el 2000 i el 2005, van desaparèixer 45 cinemes, tot i que la xifra es va estabilitzar en els següents cinc anys. A partir del 2011, però, els tancaments es van succeir fins a arribar als 137 el 2020, un 42% menys. Un parell d’exemples propers els trobem a l’Alt Penedès, on han passat de tenir cinc sales a dues.

Un dels motius de la tendència a la baixa en l’oferta de cinemes és la caiguda d’espectadors. De fet, el 2001 les sales de cinema van tocar sostre amb 31,8 milions d’entrades venudes a Catalunya, però la dada va caure en picat, situant-se en els 19,2 milions l’any 2019. L’any següent, la pandèmia encara va ensorrar la dada una mica més.

Però a la caiguda d’espectadors cal sumar-li dos fenòmens més que s’han produït els últims vint anys: la pirateria, que va provocar que als 2000 la gent consumís les pel·lícules a casa de manera il·legal; i la irrupció de les plataformes, que han vingut per quedar-se.

Les plataformes de cinema i televisió ja existien l’any 2018, quan els cinemes van batre tots els rècords d’assistència. El problema, com dèiem, és que la pandèmia ha canviat els hàbits de consum i ha provocat que les plataformes es consolidin, ara sí, com una alternativa real.

Ja fa temps que Netflix guanya Oscars i Warner Bros va fer el pas a la televisió amb l’adquisició d’HBO. També hem vist com Disney ha evitat els cinemes per estrenar les seves grans apostes a Disney+. I, paral·lelament, hi ha plataformes que van escalant posicions en contingut i subscriptors: Amazon i Apple TV. Per tant, tot i que s’ha trobat la manera de consumir pel·lícules legalment, les plataformes han provocat un canvi social a l’hora d’anar al cinema, fent que una part del públic s’hagi acomodat a l’oferta que li arriba a casa. Amb tot, cinèfiles del Cineclub Sala1 de Vilanova coincideixen que les plataformes i els cinemes són dues experiències “compatibles”. “El progrés d’una no significa la desaparició de l’altre”, defensen.

Una altra tendència que mostren les dades de Cultura és la progressiva concentració de les sales en menys cinemes. Si bé el 2000 n’hi havia 2,82 per cadascun, al cap de deu anys la xifra havia crescut fins a 4,33, i el 2020 ja hi havia 4,85 sales per cinema. Aquesta circumstància s’explica perquè el sector s’encamina cap a una polarització: d’una banda, les grans sales, que ofereixen al públic molts passis i aposten decididament per estrenes comercials, i les sales independents, amb circuits d’autor que congreguen un públic molt afeccionat al cinema. “La part de públic que queda al mig d’uns i altres és la que s’han endut les plataformes”, apunten des del Cineclub Sala1 la Laia Garcia i l’Alba Cruells.

Quin és l’estat de salut del Cineclub Sala1 després de deu anys?

Alba (A): Pel que fa al públic, crec que l’entitat està passant el seu millor moment, fins i tot millor que abans de la pandèmia. Quant a motivació, aquest 2023 ens ho hem pres amb més calma perquè encara arrosseguem el desgast de tots els actes que vam organitzar pel desè aniversari. La feina que fem és per amor a l’art i això també acaba desgastant molt. Per això vam decidir centrar-nos, ara per ara, en programar pel·lícules els dimarts, que és el que realment funciona.

Laia (L): Som una entitat sense ànim de lucre formada per cinc membres a la junta i uns seixanta socis que van pujant i baixant. Durant molts anys hem tingut una mitjana de cinquanta socis, però aquest any hem crescut una mica més. Com a junta, escollim la programació –una pel·lícula a la setmana– i després, com que també tenim una col·laboració amb l’Ajuntament, ells programen el Documental del Mes i el Cicle Gaudí.

Com va néixer l’entitat?

L: Ens vam ajuntar uns quants que ens agradava el cinema, tot i que no érem experts  ni havíem vist tots els clàssics. Érem un grup molt divers que volíem portar a Vilanova algunes pel·lícules que no hi arribaven i vam decidir posar-les nosaltres. En aquell moment, hi havia el Cinema Bosc amb una programació més comercial i no hi havia més alternativa, per la qual cosa molta gent a qui li agradava un altre tipus de cinema havia de desplaçar-se a Barcelona. Ens sabia greu que en una ciutat tan gran no hi hagués més opcions.

A: I hem anat evolucionant. Al principi érem una mica més independents o més “estranyes” perquè projectàvem pel·lícules que no es veien enlloc, fins que ens vam adonar que s’havia de trobar un punt mitjà. A vegades les sòcies ens demanaven pel·lícules “més alegres” perquè no volien sortir “tan tristes” del cinema i vam decidir que a la programació havíem d’incloure dues pel·lícules comercials i dues de més singulars.

L: Sempre hem intentat fer el que hem volgut, però sí que es programa pensant cada cop més en el públic. Quan no ho fèiem, ens adonàvem que potser es donaven de baixa deu socis. Està bé arriscar-se i fer coses que no agradin tant a tots els públics, però dins d’això també calen pel·lícules més amables i amb un altre tarannà.

Com li va afectar a l’entitat el tancament del Bosc?

A: Ens va afectar negativament, però no només a nosaltres, sinó a Vilanova com a ciutat perquè, al final, el cinema va tancar perquè no hi havia espectadors. No sé quin va ser el motiu, si va ser l’inici de les plataformes o què, però la realitat és que en aquell moment a la gent no li interessava anar al cinema. Van ser uns anys molt foscos, molt durs per al Bosc com a empresa, que no va poder sostenir-ho, i per a nosaltres. Acabàvem de començar, teníem molt poc públic, la imatge del cineclub era la d’una entitat “elitista”…

Sembla que aquest interès ha canviat, com a mínim, a Vilanova.

L: Sí, perquè al final no només ha millorat el Cineclub, sinó que també es va posar en marxa el Catòlic, que abans no hi era, van obrir els Odeon després de molts anys tancats, els de Vilafranca han comprat un cinema… No és per tirar coets, però la imatge des de fora és que continua havent-hi públic o gent interessada.

A: Crec que hi ha un sentiment, tant a Vilanova com a Vilafranca, que per fer coses culturals no volem sortir del nostre poble. A més, hem creat la necessitat d’anar al cinema programant només un dia: “O hi vas dimarts o et perdràs l’única oportunitat que tens de veure aquella pel·lícula”. En canvi, als multicinemes, com que hi ha tants passis, la gent no té la urgència d’anar-hi. La setmana passada, per exemple, vam programar As bestas i ho vam petar, quan se suposa que molta gent ja l’hauria d’haver vist.

Són suficients els espectadors que teniu ara mateix?

L: Evidentment, estaríem més contentes si vingués més gent, però amb el volum de públic que rebem ara mateix ja és suficient per sostenir l’entitat. L’any passat van passar pel Cineclub unes 1.400 persones i, de moment, en el que portem de 2023 ja n’han vingut prop de 800. També cal dir que nosaltres només paguem les pel·lícules que passem i els actes o festivals que organitzem, però l’Ajuntament ens dona una subvenció i ens cedeix l’espai i, per descomptat, no cobrem res. No volem guanyar-hi diners, volem sobreviure, i com que sobrevivim, ja n’hi ha prou.

Sou l’excepció del territori.

A: Perquè la resta són negocis i programen molts dies. Quan va tancar el Bosc, nosaltres també vam pensar obrir un nou cinema a Vilanova. Vam estar mirant locals, fent números i de seguida vam veure que era un projecte totalment inviable. Aquest sempre ha estat el somni del cineclub. Nosaltres programem un dia a la setmana i, per tant, el nostre risc és zero, perquè no ens la volem jugar. Paguem per la pel·lícula i, amb les quotes de socis i la subvenció anual, ja no patim. De vegades ens pot anar malament una pel·lícula, però pots compensar-ho amb una altra.

Al Penedès, els darrers sis anys han ressorgit diverses sales urbanes, totes gestionades per entitats. L’últim cas és el Cinema Kubrick de Vilafranca, reobert el mes de juny passat, sis mesos després que els propietaris posessin punt final a un negoci que va començar fa gairebé 30 anys. “Una barreja d’inconsciència i romanticisme ens va fer pensar que el projecte podia funcionar”, explica el president del Cineclub Vilafranca, Jaume Felipe, al capdavant del nou projecte.

L’entitat recorda èpoques llunyanes en què Vilafranca havia arribat a tenir cinc petites sales de cinema. “Què havíem de fer amb el Kubrick si no era agafar-lo?”, es pregunta Felipe, que assegura que l’entitat tenia el “deure moral” de donar una nova vida al cinema, ubicat al centre de la vila. Aquesta és la segona sala que gestiona el Cineclub, que fa anys que s’ocupa de la Sala Zazie del Casal, on ofereix cinema d’autor i produccions europees que no arriben als grans circuits.

Abans del ressorgiment del Kubrick, a poca distància de Vilafranca, els darrers anys també s’han posat en marxa sales de cinema al Círcol Catòlic o al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, com a alternativa al tancament de l’històric Cinema Bosc, que els propietaris van decidir vendre. Fa dos anys, als afores de Vilanova, també van reobrir els antics cinemes Lauren, ara sota el paraigua de la cadena Odeón Multicines.

Encara al Garraf, el Centre Parroquial de Ribes també ofereix sessions de cinema al llarg de la setmana. La sala la gestiona Cineclub Sitges, entitat que des de fa deu anys s’ocupa també del centenari Cinema Prado de Sitges, originari del 1912. De fet, el cas de Sitges és singular, ja que la sala del Prado conviu, a cinc minuts caminant, amb la programació del també centenari Cinema Retiro. Dues petites sales en un municipi d’uns 30.000 habitants.

Jaume Felipe sosté que les sales urbanes tenen una essència que les distingeix de l’oferta dels multicinemes dels centres comercials. Considera que, tot i que aquestes propostes han tingut un gran èxit les últimes dècades, ara “mostren un cert esgotament perquè van lligades a tota una jornada d’oci que no tothom es pot permetre”. “En canvi, el cinema del centre de les ciutats és molt còmode i més accessible”, afegeix, tot celebrant que les sales urbanes “recuperin el protagonisme que històricament havien tingut”.

Tot el contrari del que ha passat al Baix Penedès. Des del tancament del cinema Brisamar de Coma-ruga l’any 2012 –després de quatre anys de gestió municipal per intentar reflotar-lo–, a la comarca només queden els multicinemes Ocine, al Vendrell, i els MCB a Calafell, ambdós amb vuit sales. Dues instal·lacions que daten de principis dels anys 2000, quan l’àmplia demanda del cinema va motivar l’edificació de sales comercials, però que també malden per sobreviure i recuperar espectadors.

Els multicinemes MCB de Calafell, de fet, es troben en una situació molt delicada i la seva continuïtat dno està garantida. Ho explicaven aquesta mateixa setmana els seus propietaris en declaracions a un digital del Baix Penedès: “El negoci ha patit una caiguda de la recaptació els últims tres anys a causa de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna, que ha disparat els costos de l’energia”. Segons han detallat, ja han rebut diferents ofertes de compra del local per part de superfícies comercials dedicades a l’alimentació. Tot i que les han escoltades, no perden l’esperança de trobar alguna sortida que permeti mantenir l’activitat del cinema: “El meu cor no em deixa tancar”.

Sigui com sigui, després de tots els mals que han anat apareixent i que han sacsejat de dalt a baix el sector, al Baix i l’Alt Penedès i al Garraf han quedat deu cinemes. Una xifra que situa el territori en una posició “privilegiada”. “El Penedès és un rara avis, tenim molta sort de tenir tants cinemes i no som capaços de fer-ho valdre”, lamenta el president del Cineclub Vilafranca, que conclou dient: “Aneu al cinema i no us en penedireu. No us manifesteu l’últim dia de projecció davant d’un altre cinema a punt de tancar, aneu-hi i descobrireu per què les pel·lícules es fan per ser vistes als cinemes”.

Per què vau agafar el Kubrick?

Perquè som una mica inconscients i molt romàntics. El mandat de la junta va començar el 29 de novembre de 2021 i al cap de quinze dies va sortir la notícia que el Kubrick tancava. De seguida, un grup de cinèfils es va mobilitzar i va crear la plataforma Salvem el Kubrick, ens preguntàvem què s’havia de fer amb el Kubrick… I des del Cineclub teníem, per un costat, el deure moral d’intentar-ho i, per un altre, ens sabia molt greu que tanqués la sala comercial per excel·lència de Vilafranca.

Va ser una decisió difícil de prendre?

Ens generava molts dubtes perquè nosaltres ja portàvem la Sala Zazie. Ens preguntàvem: “Si agafàvem el Kubrick, què fem amb l’altra sala, la tanquem i ens quedem només el Kubrick? Les mantenim totes dues? O no agafem el Kubrick i continuem com estem?”. Al final, el que vam fer va ser molts números –tot i que després la realitat va ser una altra– i vam veure que hi havia la possibilitat que les dues sales poguessin conviure. Ens vam posar un horitzó de sis mesos i vam decidir que, si en aquest temps vèiem que era insostenible, ho deixaríem estar.

I sembla que ha anat prou bé.

Hem acabat el 2022 fent les paus. Vam demanar a l’Ajuntament una previsió per reobrir i mantenir-nos fins al desembre, ens van donar aquest suport i vam arribar a finals d’any en taules. Com que el Cineclub és una entitat sense afany de lucre, ja està bé, perquè no venim a fer diners.

La qüestió era que no en perdéssiu.

Per descomptat. Hi va haver mesos complicats, en què els resultats van ser molt dolents i, de fet, encara estem estudiant per què. Això ens va fer dubtar moltes vegades de si aquesta aposta de mantenir les dues sales era viable o no. I amb l’experiència que tenim ara, creiem que les dues sales poden estar obertes, mantenint una programació com fins ara, però fent algun canvi. Estem aprenent a gestionar les dues sales.

?

Per exemple, val la pena que fem d’estrena una superproducció? Fer-la d’estrena vol dir que aquella setmana no pots fer res més, és a dir, si fem Avatar, no la podem combinar amb una altra pel·lícula. I un altre problema que hi ha amb una estrena d’aquesta mena és que la segona setmana l’has de continuar fent, és a dir, l’has de fer durant dues setmanes seguides. La segona setmana ja la pots combinar, però la primera setmana no. Això vol dir que aquella pel·lícula l’has de fer com a mínim 17 o 18 vegades i a Vilafranca no hi ha públic suficient per fer tantes sessions i que et surti rendible. Per això, moltes vegades creiem que val més la pena esperar-nos un parell de setmanes i no fer-la d’estrena, i altres, preferim arriscar-nos. Per això et dic que encara estem aprenent a programar.

La valoració d’aquests primers mesos és, per tant, positiva?

I tant. Tenint en compte que hem obert una sala que precisament havia hagut de tancar per un problema econòmic i que nosaltres no teníem l’experiència d’una sala de les característiques del Kubrick, crec que acabar l’any fent les paus és molt positiu.

I el 2023, com pinta?

Pinta més o menys igual. Si només mires la venda d’entrades, les dues sales, la Zazie i el Kubrick, hi perden diners. Per tant, la solució implica aconseguir prou recursos per cobrir aquest dèficit. El que hem fet aquest any és una projecció del pressupost que necessitem, li hem traslladat a l’Ajuntament i sembla que podrem ajustar els números per cobrir les despeses. També hem pogut fer una previsió dels ingressos fixos que tindrà l’entitat aquest 2023, ja que el nombre de socis ha crescut força des de la reobertura.

Per què creieu que s’han incrementat els associats?

En primer lloc, perquè el fet d’obrir cada setmana el cinema crea un hàbit i fa que els espectadors sàpiguen que al Kubrick hi ha una programació molt variada. Per un altre costat, també estem recuperant el públic que havia deixat de venir per la pandèmia, que va fer molt de mal al sector. I per acabar, perquè hem doblat l’oferta al mateix preu. Entre una cosa i l’altra, som optimistes i creiem que enguany tornarem a acabar l’any en taules, que és, al cap i a la fi, del que es tracta, de mantenir-se i de ser-hi cada setmana fent cinema.

Quin és el perfil de públic que té el Kubrick?

El públic més fidel és el de cinquanta anys en amunt. El públic jove ve quan hi ha una pel·lícula que li interessa molt. No depèn ni de les facilitats que els donem ni del preu de l’entrada, sinó dels títols en concret. Per això, intentem programar pel·lícules atractives per a aquest públic jove, tot i que continua sent molt difícil que vingui a les sales perquè estan acostumats a consumir cinema d’una altra manera: al mòbil i en un àmbit domèstic.

Com voleu implicar la ciutadania i els més joves?

Fem molts esforços perquè tothom –joves i no tan joves– vingui de tant en tant a la sala. Hem posat en marxa un projecte educatiu, col·laborem amb moltes entitats, fem la Travessa dels Oscar per premiar el públic més fidel… Tot plegat per crear un rum-rum i que es parli del Kubrick. Que tanqués va ser un toc d’atenció i crec que ara hi ha un interès que abans no existia. Com a mínim, nosaltres percebem que, en general, el públic de Vilafranca està content amb el fet que el cinema estigui obert. És cert que el juliol de l’any passat va anar molt bé perquè hi havia la sensació que el cinema havia reobert, però ara, un cop ja s’ha creat la sensació que el cinema ja funciona, l’eufòria ha baixat. Per tant, aquí també hi ha una part de responsabilitat del públic que és molt important. Si es vol que el cinema tiri endavant, la gent també ha de respondre. No ens podem refiar només de les subvencions; necessitem la taquilla i vendre moltes més entrades.