Any nou a la vinya

Al Tema de la Setmana d’aquesta segona quinzena de novembre ens proposem fer una aproximació al cicle anual del que és la planta de cultiu per excel·lència del Penedès, el cep, i ho fem de la mà d’un pagès de tota la vida, el Sendo Font, veí dels Monjos, que s’hi dedica amb passió; possiblement, l’única manera que avui dia hi ha de dedicar-se al treball de camp. Perquè el preu del raïm i el canvi climàtic, amb totes les seves derivades, són dos factors que alteren d’una banda la rendibilitat de les explotacions i d’altra banda el comportament ordinari de la vinya, i que se sumen a la preocupació sempre latent del pagès d’estar tothora mirant el cel, pendent principalment de les pluges.

Per què ara? Es pot fer un reportatge del cicle anual de la vinya en qualsevol moment de l’any. Ara, tanmateix, es dona la circumstància que la verema ja fa dies que és finita arreu, els pàmpols ja s’han esgrogueït i començat a caure, el fred ha arribat i estem a punt d’entrar a l’any nou de la vinya, quan el cep se’n va a dormir, hiverna i fins a l’any que ve que, com tota planta de fulla caduca, “ressuscitarà” després del seu merescut repòs.

Som, doncs, a les portes d’una nova campanya. I encara que pugui semblar que per al pagès és temps de repòs, que també es mereix un bon descans després del tràfec de la verema, res més lluny de la realitat. Encara que sembli que queda molt lluny, cal començar la nova collita, ja que sense unes bones bases, el raïm que broti no ho farà en les condicions òptimes per a la seva entrada al celler.

Efectivament, parlem de celler, o de cava, perquè el raïm que es produeix al Penedès no és per menjar. La immensa majoria de quilos que s’entren a les empreses vinícoles del territori són per fer cava, i una part força més petita ho són per a vi.

Quines tasques hi ha al camp per fer, ara que el cep és a punt d’entrar en període letàrgic? Llaurar, podar, calcular els adobs que s’aplicaran, tirar fems, el pagès pot aprofitar per formar-se, per estar al dia de les novetats que sempre van apareixent i valorar si treure’n profit…

Sendo Font explica que ara és el moment de fer “una llaurada d’hivern, que intentes fer més profunda perquè les pluges que puguin caure assaonin més la terra”. Molt diferent és la segona llaurada, la de l’estiu, que és més superficial, ja que es fa tan sols “per mantenir la frescor i per treure les males herbes; a més, no pot ser tan profunda perquè pots tocar les arrels i les pots danyar”. I és que quan la planta està en repòs, no hi ha problemes si es toquen les arrels, amb la llaurada, “fins i tot pot anar bé perquè quan les trenques, neixen nous capil·lars i on es fa la ruptura és un lloc nou per captar nutrients i aigua”. Ara bé, a la vinya tot té pros i contres, i com diu Font, “si acaba sent un any sec, pot ser contraproduent”. El clima, el nostre maltractat clima, ho és tot, a la vinya.

A l’entrada de l’any nou, serà el moment de fer la poda. Hi ha pagesos que ja la començaran a fer abans, per avançar feina o fins i tot per provocar que la brotada sigui més tardana, sobretot en les zones més fredes, ja que si ve una glaçada tardana, “pot venir aquesta setmana que s’hagi pogut guanyar de salvar la brotada”, explica Font. Però les dates ideals, en general, són al cor de l’hivern, quan la planta estarà completament parada, quan ja no tindrà fulles que la facin treballar, ni saba que hi circuli; quan el cicle anual s’hagi acabat del tot i tallant les vergues no causis cap ferida. Ara, la planta encara és viva. I també hi haurà aquell pagès que no acabi la poda fins al març, perquè té molta terra per treballar i no dona coll (un mal cada dia més estès, al preu a què es paga el raïm, per compensar-ho). A més, el pagès sol ser un home –poques dones hi ha– solitari, que treballa sol. Haver de pagar un sou tot l’any posaria en qüestió la viabilitat de l’explotació. I ara que hem obert aquest parèntesi, una altra característica bastant generalitzada és que el pagès sol treballar amb parceria, és a dir, no és propietari de la terra que treballa, sinó que la porta a menar i cedeix una quarta o cinquena part de la collita –segons els tractes que hagi fet– al propietari.

La poda, però, requereix d’una prepoda. Ara que la majoria de vinya ja és emparrada, abans de podar cal abaixar els filferros de dalt, de manera que quan es passi a podar es farà més de pressa i no molestaran per tallar les vergues. La filferrada de cada passada de la vinya no es tornarà a alçar fins que la nova verga tingui unes dimensions ja considerables.

També és entre els mesos de gener i març que es planta la vinya nova, per bé que haurà d’esperar tres anys perquè doni fruit, i mai serà tan bo el raïm de cep jove com el d’una vinya vella.

Passat l’hivern, quan el dia es comenci a allargar i el cep comenci a notar canvis de temperatura, començarà de nou la seva activitat. Cap a l’abril hi haurà les primeres brotades, que amb l’escalfament de la terra cada vegada s’avancen més, i a la primavera serà moment també d’abocar els adobs que s’alliberen més de pressa. El pagès, en aquest cas, ha de saber si la terra (sobretot si s’ha de plantar) o la planta tenen alguna carència per determinar el tipus d’adob que hi destinarà, la quantitat, el moment, la freqüència i com l’aplicarà.

Amb la brotada, serà també el moment de començar a fer tractaments fitosanitaris preventius. Aquest serà, fins a l’època de la verema, un dels grans maldecaps del pagès: prevenir els mals de la vinya. Perquè com en la salut de les persones, prevenir és millor que curar, i quan s’ha de sanar el que està malmès, de vegades ja no s’hi és a temps.

Sendo Font informa que “d’uns anys cap aquí es fan tractaments contra el corc del raïm”, ja que és un problema greu, que va a més i que afecta la qualitat del raïm. “Pot donar botrytis, perquè pica els grans, rosega el raïm, provoca la sortida del suc i podridura”. I a més és difícil de detectar, ja que a la vista el gra es veu bé, però el mal el té dins. I va fent feina. El tractament que s’hi fa és, majoritàriament, “una lluita de confusió sexual: és una papallona que fa ous, i el que es fa és confondre el mascle perquè no fecundi la femella; si no hi ha posta, no hi ha danys”. Hi ha tres tractaments possibles, però Font es decanta per aquest, consistent a penjar uns petits plàstics al filferrat, que deixen anar unes fragàncies que desorienten el mascle i, de pas, s’evita tirar insecticida. A més, assegura que la seva eficàcia és molt superior. Això sí, convé que a la vinya del costat s’hi faci el mateix tractament; altrament, perd eficàcia.

També cap al mes d’abril es faran els primers tractaments contra la malura (l’esmentada botrytis). Un fong de la fusta del cep, que a l’hivern hi està ben amagat i que quan es donen les condicions climàtiques adequades, apareix. Aquestes condicions són la humitat elevada i quan hi ha més sucres al raïm, és a dir, quan madura, a principis d’estiu, és quan més problemàtica és. A més, s’expandeix molt ràpidament. El tractament preventiu es fa quan el brot té un pam de llarg, i se’n poden fer quatre, cinc, sis, al llarg de tot el cicle de la planta: al principi s’ensulfata amb sofres líquids o mullables, i cap al final, pels volts de Sant Joan, es fa en pols. És quan a la vinya hom pot albirar amb freqüència unes boires de pols, de sofre, que fan el control de les plagues. Més endavant ja no s’hi tirarà sofre ja que per sobre dels 35° de temperatura, podria cremar el raïm. Atenció, doncs, un altre cop, amb el canvi climàtic, que d’uns anys cap aquí s’arriba als 40°! No és infreqüent, doncs, que al juny el pagès tiri el sofre a la tarda cap al tard, a partir de les 7, quan la temperatura ja cau i té per davant tota una nit de temperatures més suaus.

La tercera malaltia produïda per fongs que es tracta també a l’abril, quan brota el cep, i que quan apareix porta de corcoll el pagès, és el míldiu. Estem parlant sempre, en aquest calendari, de les varietats tradicionals, que la Penedès són principalment macabeu, xarel·lo i parellada. Però cal tenir present que hi ha plantades també altres varietats, i les que venen del nord, com el chardonnay, són primerenques, que manera que tot arriba abans: la brotació, la floració, la verema… i de retop, els tractaments. Sendo Font, en qualsevol cas, ho té molt clar: “has de seguir l’estat de la planta, no el calendari; oblida’t del santoral; per Sant Josep no sé què i per Sant Joan…, l’ensulfatada s’ha de fer quan convingui”. Recorda, per exemple, quan el 2018 es va patir la pitjor plaga de míldiu de la història. “La gent gran no havia vist mai un atac de míldiu tan bèstia; hi havia vinyes que van collir zero”. En canvi, aquest any no hi ha hagut cap problema, amb el míldiu. “El 2018 hi havia confiança perquè el 2017 n’hi havia hagut molt poc” i ningú s’ho esperava, rememora Font. I és que l’any passat va ser molt plujós, excepcionalment plujós, i les condicions van ser nefastes per a la vinya. Catastròfiques, en alguns casos. Cal, doncs, estar molt alerta. Sempre alerta.

El míldiu pot atacar la fulla, quan és tendra, i el raïm, i fins i tot si l’atac és molt fort, pot matar la verga sencera. El camperol ha d’estar-ne pendent, sobretot quan s’acosti la floració del raïm, que sol durar entre quinze i vint dies. També es pot donar el cas, com va succeir fa una dècada, d’un juliol molt plujós que va afavorir el míldiu. Però no és el més habitual.

Hi ha una dita que diu que el fong pot treballar quan hi ha més de vint centímetres de brot, més de vint litres d’aigua i més de vint graus de temperatura. I Font encara hi afegiria “si les humitats són molt persistents”. Els mesos de maig/juny, doncs, són els més crítics, quan cal aplicar adobs més potents ja que la planta és molt tendra, poc madura, i, com la canalla petita, està més exposada a agafar malalties.

És evident que cada varietat de raïm té les seves pròpies característiques, no totes són iguals. A grans trets, el macabeu és la més exposada als res fongs, mentre que el xarel·lo és més dur i, per tant, és el que aguanta millor, la parellada està entremig (no és sensible a la malura ja que el seu gra és més gran, el gotim més compacte i el podrit ho té més complicat per penetrar-hi), i el chardonnay és molt sensible a la malura, una mica al míldiu i no gaire a la podridura pel fet que es cull d’hora, a mitjan mes d’agost.

En qualsevol cas, doncs, és bàsic conèixer la biologia de la planta, si hi ha insectes, conèixer bé el cicle per fer una bona prevenció i, si s’escau, atac; estar sempre pendent dels riscos, i també estar pendent dels avisos del DAR i deixar-se aconsellar pels experts per les estratègies a seguir, que avui dia t’arriben detalladament i de manera diària pel mòbil.

Arribem, finalment, al cor de l’estiu. La planta ja és madura i ha tingut temps per anar-se aclimatant a les calors fortes de la canícula. És, doncs, més resistent. I ha passat l’època forta d’aiguats. Al juliol, el pagès es pot començar a relaxar –mai del tot–, perquè no s’ha d’intervenir massa en la vinya (potser algun tractament de míldiu o de malura) i començar a preparar ja la collita. A primers d’agost és quan es fan els controls de maduració i a la conversa sempre apareix el preu del raïm. En parlarem més endavant.

“Per mi, la verema és una festa, només has de gaudir de collir el fruit, però els mesos d’abans, de maig a juliol, és molt difícil perquè has hagut d’estar pendent de tot: dels fongs, del temps, dels tractaments fitosanitaris, de llaurar, de pujar filferros, de despampolar la vinya per treure-hi l’ombra, deixar penetrar l’aigua i que al fong li costi més agafar-s’hi; d’escaparrar [tallar les puntes de les vergues que surten més del compte, quan el raïm ha florit, per concentrar el creixement de la planta en el raïm]…”, diu Font. Segons el pagès dels Monjos, “el pagès sempre té pressa per collir: som-hi, som-hi, que si plou…”. El neguit, quan la data és propera, és evident.

La tradició diu que la verema comença al setembre. Per això, les festes majors es concentren majoritàriament a l’agost. A la capital del vi, Vilafranca, el 30 d’agost, per Sant Fèlix. A la capital del cava, Sant Sadurní, el 9 de setembre, amb les tradicionals Fires i Festes. És la gran festa abans de l’època més dura de feina, quan calen més braços per a la recol·lecta. I les Festes del Most, com a la Ràpita o a la Granada, havent acabat la verema, a l’octubre. La joia d’haver enllestit la feina, el fruit de l’esforç de tot un any. Això diu la tradició.

La realitat, però, de trenta anys ençà, és ben diferent. Quin sentit té situar unes Fires i Festes en plena verema? Doncs, és el que ens ha portat el canvi climàtic. Tota la feina del camp s’ha avançat, però el calendari festiu és inamovible. I cal adaptar-s’hi. Els canvis són molts i van ràpids. Hi ha anys que el 8 d’agost ja es comença a collir a les cotes baixes, i que pel Pilar fins i tot la parellada (varietat tardana, pròpia de les terres altes) és tota al celler. S’ha avançat molt, doncs, la verema, però també ha canviat en trenta-cinc anys la manera de collir. Ara domina l’emparrat, que es cull a màquina, i es cull de nit, quan la temperatura és més baixa. No calen les tradicionals colles de veremadors, temporers vinguts d’Andalusia, Catalunya Nord o segarretes (antany venien de la comarca de la Segarra); o joves que fan la primera pesseta vinclant l’esquena a la vinya (ara, el primer euro).

El fet que es culli a màquina no vol, dir, però, que la màquina ho faci sola. El pagès ha d’estar sempre alerta, i si és bastant ajustada la dita segons la qual el pagès treballa de sol a sol, durant la verema ho fa també en hores intempestives, collint a màquina, a l’hora que pugui, i conduint el tractor i el remolc ple per entrar el raïm al celler a l’hora que convingui. “Et lleves d’hora, vas molt cansat, però dona gust, arribes a casa satisfet”, diu Font. No cal espantar-se, doncs, si es veuen llums de nit al mig de la vinya. No són ovnis. Calen uns focus potents perquè pot passar-hi de tot. Cal veure per on passa la màquina, pot quedar travada, bolcar en un sot o en un pou que el maquinista desconeix i no ha estat advertit; hi passen senglars. La nit és plena de vida, a la vinya. I en plena verema, més.

El raïm és al celler, les vergues són plenes de pàmpols però ja sense raïm, i és hora d’anar tancant el cicle anual de la vinya. La campanya del cep va arribant a la seva fi, li cauran les fulles i aviat –ara, més tard que d’hora– hivernarà, i fins a l’any que ve. Però abans d’arribar-hi, cal abordar també un fet que és font de preocupació constant en el pagès, que és el preu a què ha de cobrar el raïm. O més ben dit, el preu a què li voldran pagar el quilo, ja que el pagès, a diferència d’altres regions del món, com França, aquí és la baula feble de la cadena. El preu el fixa el celler, i en general els cellers tenen poc en compte que sense jardiners, el nostre jardí natural només pot anar de mal borràs. Els cellers de Corpinnat o Raventós i Blanc són dues de les comptades excepcions que sí que tenen en compte que al pagès se li ha de pagar un preu just, un preu digne.

Sendo Font admet que el pagès, en general, té un tarannà “ploraner, rondina molt, sempre queixant-se”, però hi afegeix que vegades té motius: “pagar 0,30 euros, com s’ha fet aquest any, és molt arriscat per a la supervivència, perquè has de portar moltes més terres, tens més costos, i la solució no és treballar més per viure, és que més gent (professionals) pugui viure de la terra”, perquè “la manera que hi ha ara no és viable”. En aquest sentit, assegura que les terres que treballen entre ell i el seu germà avui dia, fa seixanta anys les portaven entre vint i trenta pagesos. Cal tenir present, això sí, els avenços en la mecanització del camp, però la dada és prou eloqüent per il·lustrar el fet que cada vegada calgui portar més i més terres perquè sigui rendible. I quan parlem de rendible, no ho fem comptant les hores de dedicació. Font no s’ha parat mai a comptar-ho, ni vol fer-ho, però pel broc gros apunta que potser cada any va trenta vegades a veure un cep.

En aquest sentit, al Penedès s’ha perdut molt la màxima de no posar tots els ous a la mateixa cistella. És un autèntic monocultiu de vinya, tal com reflecteixen els gràfics adjacents. Avui, la majoria de pagesos només hi entenen de tractar la vinya, i l’hort, que antany era imprescindible, s’ha perdut o en tot cas només el tenen per a l’autoconsum. I això que hi ha molts fruiters que porten molt poca feina: “el garrofer, només l’has de collir; l’ametller, com a molt agafa pugó”. Hi ha també l’olivera, el presseguer i els cereals (principalment l’ordi, però també blat o civada) que es planten quan s’arrenca una vinya i fins que no es torna a replantar, sempre que no es deixi en guaret, que també es dona el cas. La legislació europea dona tres anys de drets de plantació, i dos de pròrroga com a màxim, per tornar a plantar vinya un cop arrencada. Però això, per si sol, ja mereixeria un altre reportatge. Per a la vinya, som a la tardor, i és hora d’anar a dormir. Que l’any que ve tornarà a haver-hi molta feina a fer. És l’hora del merescut descans.