Mentre una part del Govern de la Generalitat –ERC– s’entesta a donar voltes i més voltes al voltant de la taula de diàleg, a l’espera que en menys de dos anys en pugui treure unes engrunes que els permetin treure pit, i els seus socis de govern –JxC– no desaprofiten cap ocasió per boicotejar-la, a Madrid no estan per brocs i continuen a la caça de l’enemic públic número u. Ara ja no són els belgues, els anglesos, els suïssos o els alemanys els que han donat carbassa als jutges espanyols. Ho han fet els italians, que s’han negat a repatriar Puigdemont per la via torera. Una nit als calabossos de l’Alguer i a campar-la. Però no es donen per vençuts i aquest dijous el togat Llarena ha tornat a demanar als tribunals sards que l’extradeixin a Espanya.
Quan un país forma part d’una organització internacional, de la qual fa dècades que se’n beneficia, que ha fet possible el seu progrés –migrat o no, és discutible, però sense els seus ajuts i estímuls econòmics, molt pitjor estaríem– i de la qual ara n’espera un altre mannà, el dels fons Next Generation, aquest país hauria d’entendre que no pot anar per lliure i que s’ha de sotmetre a uns ordenaments superiors, que a més a més són més seriosos i rigorosos. A tot arreu entenen que organitzar un referèndum sense el permís del govern central i dels jutges de torn es pot jutjar per desobediència, però ningú amb cinc dits de front i lliure d’obsessions malaltisses ho farà per “delictes” tan desfasats com els de sedició i rebel·lió. Si és que si poguessin, l’enviarien a galeres!
Aquest divendres, Quim Forn serà a l’acte dels músics per la llibertat de Vilafranca. Els presos polítics són al carrer, sí, però la repressió continua. Si han deixat anar els nou indultats és per atenuar el principal focus d’erosió internacional de la marca España. Ja prou que s’hi ha oposat la patuleia ultra espanyola (togats, fiscals, dretes, algunes mal anomenades esquerres, premsa del km 0…). Però al darrere dels casos més mediàtics hi ha encara entre 2.000 i 3.000 persones exiliades, sentenciades, processades o amb causes pendents, totes elles filles de l’1-O, i n’hi ha un bon grapat que tenen la Generalitat com a braç acusador. Oh, paradoxa! Cal exigir als governs que deixin de jugar a dues bandes. Els equilibris funambulistes són per al circ.
