Els pensionistes estan en peu de guerra. No n’hi ha per menys. Tota una vida treballant –els que han pogut–, tota una vida cotitzant perquè quan arribés el dia de la jubilació tinguessin una pensió digna, i ara veuen com el seu poder adquisitiu cada vegada és menor i sense possibilitat de revertir-lo. Després que el govern Rajoy instaurés per llei que independentment de l’augment del cost de la vida els jubilats només veurien apujar la seva pensió un esquàlid 0,25% (d’això se’n diu retallada), i que els carrers de tot Espanya s’hagin omplert dels que a priori són els seguidors més fidels i acrítics del PP, el Gobierno s’ha tret de la màniga la proposta de pujar les pensions una miqueta per a aquells que les tenen més baixes, però sempre que l’oposició li faci el favor d’aprovar el pressupost. I si li aproven, farà com amb la pluja d’inversions que periòdicament promet a Catalunya: l’aplicació serà a partir del 2020 o del 2022, o del 2050, quan ja no governi.
Els xantatges polítics a què ens té avesats Rajoy per salvar la seva cadira ja no causen efecte. Ell pot anar culpant l’oposició de tots els mals de l’Estat, però tothom sap qui mana i, per tant, qui és el principal responsable de l’ensulsiada que més d’hora que tard el portarà a descansar –amb pensió vitalícia– a la seva Galícia natal.
De diners n’hi ha per al que faci falta; és una qüestió de prioritats. Ho hem vist els últims anys. N’hi ha hagut per salvar la banca (només amb això, la crisi a l’Estat hauria estat mínima), per rescatar autopistes radials, per fer AVEs a tort i a dret, aeroports sense avions, per enviar policies a passar tres mesos en creuers i a estomacar catalans; n’hi ha per pagar un rei que clama “A por ellos!”, per omplir les butxaques de polítics que remenen els calaixos de l’erari públic o per inflar el pressupost de Defensa.
Hi ha, però, un debat de fons que cap govern vol abordar i que és essencial. De diners n’hi ha avui, però són pa per a avui i gana per a demà. Perquè amb cada cop més pensionistes, menys contribuents i uns sous mitjans més baixos, el sistema de pensions espanyol és ruïnós. Cal replantejar-lo de cap a cap. El problema és molt gruixut i global. No afecta només Espanya. I com més temps es miri cap a una altra banda, pitjor. Només actuant amb intel·ligència i amb visió de futur hom se’n pot sortir. Farà Espanya aquest exercici? Ens hi hem de resignar?
