Art sobre pell

Hi ha tantes motivacions per tatuar-se com persones que decideixen fer-ho. El tret comú en totes elles és, segurament, la voluntat de gravar a la pell algun moment especial de la seva vida. Amor, pèrdua, triomf, força, fe, protesta, llibertat… són alguns dels impulsos que porten a persones de tot el món a tatuar-se. Malgrat que es tracta d’un fenomen que s’ha posat de moda en els últims anys, molta gent desconeix la seva llarga i fascinant història. En aquestes pàgines intentem fer-ne un petit repàs.

Ötzi, “l’home de gel”
A diferència del que es pensa, la pràctica de tatuar el cos humà no és un fet recent sinó que és realment mil·lenari. El seu origen no s’ha establert amb exactitud però el que sí que se sap és que, des de la prehistòria fins als nostres dies, s’ha practicat en nombroses civilitzacions de diferents zones geogràfiques, amb motius i finalitats diverses.
La prova fefaent que el tatuatge ha conviscut des de sempre amb l’home va aparèixer el 1991 en una glacera situada a la frontera entre Àustria i Itàlia. Dos muntanyencs es van trobar congelat un caçador de l’era neolítica, de fa més de 5.200 anys. Ötzi, “l’home de gel”, tal com se’l va anomenar, tenia l’esquena i els genolls tatuats. Els estudis posteriors van permetre esbrinar que presentava símptomes d’artrosi, motiu pel qual es pensa que els seus tatuatges tenien alguna finalitat curativa, ja que alguns d’ells, com una creu al genoll, s’ubicava exactament en articulacions.

Fins aleshores l’exemple més antic de tatuatge era el de la sacerdotessa egípcia Amunet, adoradora de Hathor, deessa de l’amor i la fertilitat. Es va referenciar al voltant del 2000 aC a Tebas, on va ser localitzada, i presentava diversos tatuatges a base de línies i punts. Moltes altres mòmies femenines recuperades d’aquest període mostren tatuatges similars, de vegades acompanyats d’ornamentals escarificacions (cicatrius a la pell) a la part baixa de l’abdomen. Es creu que simbolitzaven protecció i fertilitat.

Els primers a realitzar tatuatges entesos com a art van ser els antics poblats de les illes de la Polinèsia, indret que ostenta la reputació del tatuatge més artístic del món antic, caracteritzat per figures geomètriques molt elaborades. De fet, la paraula “tatuatge” (tatoo, en anglès) és d’origen polinesi. En concret, es creu que prové de la paraula “ta”, que significa picar, i del so “tau-tau”, de l’antiga i dolorosa pràctica de tatuar que empraven els polinesis, per mitjà del colpeig d’un os contra un altre sobre la pell.

Per les tribus de la Polinèsia els tatuatges s’entenien com una mena d’escut de protecció als danys corporals i als mals esperits, però sobretot definien el rol de l’individu dins la societat. Els dissenys eren diferents per a cada un dels membres fins al punt que els convertia en únics i inconfusibles. Indicaven la història de la família a la qual pertanyien, la seva classe social o les seves creences espirituals. Els tatuatges conferien poder i establien la jerarquia dins la comunitat. Tal com va documentar Marco Polo en el llibre Travels, el respecte a una persona es mesurava per la quantitat de tatuatges que tenia.

A Amèrica del Nord, els indígenes utilitzaven els tatuatges com un ritual de pas. Quan una persona passava de la pubertat a l’edat adulta, se la tatuava amb la finalitat de protegir la seva ànima. Aquesta no era l’única utilització ritual que es feia del tatuatge en aquesta regió del món. Els asteques de l’Amèrica Central els empraven per commemorar els caiguts en batalla i com a forma d’adoració als déus. A l’hemisferi sud del continent, tribus indígenes també pintaven els seus cossos, tot i que no de manera permanent. Pigments creats amb flors i greixos tant vegetals com d’animals acompanyaven els seus rituals amb significats igual de profunds i espirituals, dels quals es desprenien una vegada finalitzats.

La marca de la vergonya
A partir del segle X aC el tatuatge va aconseguir incidència a l’Índia, la Xina i el Japó, cap on es dirigien les principals rutes comercials. Per la cultura nipona va tenir una gran importància i va ser adoptada per les classes altes com a ornament corporal. Tot i així, els tatuatges van tenir també com a finalitat marcar els delinqüents. Arran de portar la marca de la vergonya, els individus tatuats eren repudiats per les seves famílies per   tota la vida, el que suposava el pitjor dels càstigs.

Com a conseqüència d’aquesta pràctica, els delinqüents van començar a tapar els seus tatuatges amb nous dissenys mitològics i abstractes. És a partir d’aquest moment quan comença la veritable història de la màfia japonesa, Yakuza, els membres de la qual es caracteritzen per portar tatuatges per gairebé tot el cos. Interessat a obrir-se al mercat internacional i a no transmetre una mala imatge, el 1842 l’emperador Mutsuhito va decidir prohibir aquesta pràctica. Els mestres del tatuatge japonès, en els quals s’han inspirat molts altres artistes, es van veure obligats a ocultar-se pel bé del seu propi art. Va caldre esperar fins després de la Segona Guerra Mundial perquè es legalitzessin.

Aquest, però, no ha estat l’únic període de la història en què els tatuatges s’han fet servir amb crueltat. Grecs i romans també tatuaven esclaus i criminals, i durant la Segona Guerra Mundial els nazis tatuaven els presoners dels camps d’extermini amb un doble significat: identificació i humiliació, perquè la llei jueva prohibia les marques al cos.

A Occident, en plena era cristiana, els fidels ja solien tatuar-se símbols religiosos com a mostra del reconeixement dins de la comunitat, pràctica que el mateix cristianisme va acabar prohibint en considerar que mutilava el cos creat a imatge i semblança de Déu. El tatuatge, però, no va començar a cobrar importància a Occident fins després de les expedicions britàniques, dirigides pel Capità Cook, a les illes de la Polinèsia (1771). Els mariners van mantenir contacte amb les diferents tribus indígenes, que els van ensenyar l’art de tatuar. Això explica la natural associació que ha prevalgut entre els tatuatges i els marines i també entre els tatuatges i els delinqüents. I és que els marines, gent que sovint es passava llargs períodes de temps a alta mar per evitar la justícia, van fomentar aquesta darrera vinculació.

Durant la Guerra de Secessió, entre 1861 i 1865, l’art de tatuar va experimentar un gran creixement. El 1870 Martin Hildebrandt va obrir a Nova York el que aparentment va ser el primer estudi de tatuatges. El 1891 Samuel O’Reilly va patentar la primera màquina de tatuar, inspirada en els invents de Thomas Edison. Al voltant de 1900 ja existien estudis de tatuatge a totes les ciutats importants dels EUA.
En un primer moment els tatuatges eren lluïts per mariners, prostitutes, artistes de circ i bohemis dels baixos fons, i van mantenir-se lluny del gran públic fins als anys 70. A partir d’aquesta dècada, impulsat pel moviment hippy i la revolució de la llibertat d’expressió, el tatuatge va experimentar una primera popularització. Es van abandonar els motius mariners i es van impulsar nous dissenys molt coloristes, d’acord amb l’època.

D’aquesta manera, des de finals del segle XX, el tatuatge s’ha anat incorporant progressivament a la societat i actualment compleix funcions purament estètiques. Avui en dia es pot dir que el món del tatuatge és una gran indústria artística que s’ha popularitzat gràcies a cantants, esportistes, actors i celebritats en general.

Les innovadores tècniques sorgides els darrers anys han permès refrescar l’art del tatuatge i han donat lloc a nous estils com l’espectacular Realisme, que permet lluir a la pell retrats, escultures, actors, animals…, com si d’una fotografia del National Geogràphic es tractés; el revolucionari Biomecànic, amb elements robòtics i efectes visuals relacionats amb la ciència-ficció; l’artístic Brush, que deixa dissenys que semblen haver-se fet amb un pinzell, o el peculiar Dotwork, que realitza tatuatges a base de punts emmirallant-se en l’estil pictòric del puntillisme.

Tot i així, si mirem enrere en el temps ens adonem que hi ha certs estils que perduren. Un d’ells és el tatuatge tribal, que es va posar de moda els anys 90, però que mai ha deixat de ser present en els estudis de tatuatge. Inspirat en els dissenys de línies corbes entrellaçades dels antics poblats com els de la Polinèsia, principalment el maori, ressalten una zona anatòmica del cos, motiu pel qual acostumen a ser únics i intransferibles.

L’altre estil que encara ocupa un lloc preferent en molts estudis és el japonès, ple de misticisme i de significat. Dragons, flors de lotus, peixos koi, samurais, geishes, animals, temples i arbres de flor de cirera són alguns dels elements més sol·licitats.
Els tatuatges Old School, que van sorgir el 1900 a les costes dels EUA entre la necessitat dels mariners d’expressar la falta dels seus éssers estimats, tampoc han passat mai de moda. Es caracteritzen per un ús de línies gruixudes, simples i ben definides, amb colors opacs i dissenys que solen incloure àguiles, felins, cors, àncores, vaixells, roses, cranis, espases, cartes, teranyines i noies pin-up, entre altres.

Val a dir, però, que avui en dia triomfa més el brillant i cridaner New School, que manté els motius del seu predecessor però amb uns dissenys més complexos, fruit de l’evolució de les noves tecnologies, tant en les tintes com en el material utilitzat. Línies més nombroses i fines, major varietat de colors amb múltiples combinacions i degradats i dissenys més elaborats diferencien el New Schcool, que s’acosta més al grafit o el còmic, de l’Old School.

En definitiva, l’art del tatuatge l’han practicat diferents cultures des de temps immemorables, ha estat castigat durant certs períodes (casualment, de forta religiositat) i ha estat rescatat de terres exòtiques fins a prevaldre, amb força, en ple segle XXI. I és que, com diuen molts professionals del sector, el tatuatge actual és el perfecte resultat de la seva pròpia història.

Luís Navarro, tatuador

Fa vint anys que es dedica a tatuar. Està especialitzat en la cultura polinèsia, que manté els seus símbols intactes des de fa més de 2.000 anys. De fet, és un dels únics vint tatuadors del món que sap interpretar els significats de la seva simbologia. També se l’ha considerat el talismà dels jugadors del Barça. Albes, Cesc, Puyol, De la Peña i Bojan són alguns dels que han passat pel seu estudi, a la plaça de la Revolució del barri de Gràcia.

Quan vas saber que et dedicaries a tatuar?
Després de desemborratxar un noi

Com?
Tal com ho has sentit. Jo era bàrman. Una nit em va tocar aguantar un client que anava molt borratxo. Vaig inventar-me un còctel ben gustós però amb poc alcohol per fer-li baixar la mona. Uns dies després me’l vaig trobar pel carrer. Jo portava els meus dibuixos en una carpeta. Em va demanar que els hi mostrés. Li van agradar tant que em va dir que em posés a tatuar, que em guanyaria millor la vida. Jo fins aquell moment dibuixava històries de la gent. El primer que vaig pensar és que, a través dels tatuatges, els meus dibuixos, les històries de la gent, caminarien.

Què és el primer que li dius a algú quan et demana que li facis un tatuatge?
Que faci els deures a casa. Li demano que m’escrigui en un paper què el mou a fer el tatuatge.
D’on prové aquesta dèria?
Vaig estar treballant una temporada a Eivissa, on vaig conèixer un psiquiatre que tenia una tècnica molt especial: li demanava al pacient que xerrés a soles amb ell mateix i ho gravés en una cinta de casset per tal de coneixe’s millor. Després vaig conèixer el meu mestre polinesi. Parlant amb ell vaig entendre que la millor manera de poder explicar la història d’algú és coneixent la persona. Vaig acabar lligant aquests dos conceptes i de les paraules que una persona plasma d’ell mateix en un paper, jo interpreto una història que impregno a la pell amb els símbols més escaients.

Entenc, doncs, que no fas mai cap tatuatge igual?
No. El meu dit és una persona, una història, un tatuatge. No hi ha dues persones iguals, ni dues històries iguals, ni dos tatuatges iguals. De fet, hi ha un dit polinesi que augura mala sort a qui intenta copiar els símbols d’algú altre. Es considera que, fent-ho, estàs intentant robar la seva història.

Què és el que motiva algú a tatuar-se?
Un canvi transcendental a la vida. Des d’una mala experiència fins a un moment especial, la pèrdua d’algú, l’arribada d’un nen… El tatuatge no deixa de ser una forma de decorar-se, però amb un motiu important. I qualsevol cosa que passa a la teva vida és estèticament bonica.

Consideres que fer tatuatges és un art?
Absolutament. Controlar diferents tècniques d’art en una de sola és més que un art. No treballes sobre un llenç pla, on pots dibuixar qualsevol cosa que pots copiar. El cos humà és un llenç en moviment on pots utilitzar aquarel·la, tinta xina, llapis, tot en un. És un gran art.

Hi ha modes en el món dels tatuatges?
Sí. Sempre. És l’equivocació més gran del món. Una moda és una cosa de posar i treure. Una cosa que dura tota la vida no es pot regir per modes.

Els tatuatges tenen un públic concret?
No. Pel meu estudi ha passat gent de tota mena. Des d’un jutge fins a un jutjat, des d’un mestre fins a un alumne, des d’un cirurgià fins a un pacient.

Ets un dels pocs tatuadors del món que coneix la simbologia polinèsia. Em pots revelar algun dels seus significats?
Te’n diré un bastant comú: mata. Simbolitza l’ull d’un déu que et protegeix.

Algun més?
Són símbols massa sagrats i familiars. Prendre-m’ho amb lleugeresa és poc respectuós. De fet, algunes tribus de la polinèsia ocultaven els veritables significats per reservar-los als membres de la comunitat. És per això que jo faig una barreja de símbols de diferents indrets. És una bona forma d’ocultar alguns significats i no prostituir la cultura.

Què et va cridar l’atenció de la tradició polinèsia?
El tatuador polinesi era com l’enciclopèdia del poble. Per poder tatuar els símbols, que identificaven el rol de la persona dins la societat, havia d’aprendre totes les feines: saber cultivar, saber cuinar el que es cultivava, saber pescar, saber fer les eines per pescar, saber crear música, saber fer els instruments… Podia parlar de la seva gent amb consciència. Aquesta és precisament la filosofia que vull implantar en el meu projecte d’escola.

En què consisteix?
Es tracta de crear una mena d’escola on ensenyar diversos arts per exercir un modus vivendi a partir de la creativitat i la inspiració que hi ha dins de cadascú. El tatuatge és només l’excusa per oferir als joves un ampli ventall de possibilitats. A aquesta escola, que estic habilitant a Casa de Andalucía (les Roquetes), s’ensenyarà a tatuar, cuinar, escultura, fusteria i ferreteria… L’objectiu és buscar en cada persona el que queda més potenciat durant el camí. En un futur, la idea és exportar aquest projecte a altres països amb alts índexs de joves amb problemes.

Sé que no t’agrada que se’t conegui per ser el talismà del Barça. Però els fets així ho han volgut. Puyol va guanyar la Lliga dos dies després de tatuar-se, Rijkaard es va fer amb la Champions deu dies després, De la Peña va alçar la Copa quinze dies després, Henry va marcar el dia següent i fins i tot Bojan, tant baixet com és, va marcar de cap l’endemà de passar pel teu estudi. Quin és el secret?
Provoco que la gent miri cap endins i faci una valoració de la seva vida. Sempre he dit el mateix a tots els jugadors: recorda qui eres. Si has arribat on has arribat ha estat per algun motiu. I això és el primer que oblida tothom.