S’acosta ja la data del cinquantenari de la creació de l’Assemblea i ja van sortint trobades i escrits relatius al fet fundacional, la seva història i la seva composició. Voldria afegir-m’hi i destacar-ne alguns aspectes. La seva força i la connexió amb el poble català fou conseqüència d’una acció continuada de lluita per l’amnistia, les llibertats i l’Estatut en el camí del dret a l’autodeterminació, i al mateix temps amb una actitud respectuosa amb els partits, els sindicats, les associacions… que es trobaren ben còmodes participant-hi.
No cal insistir en el posicionament catalanista i de suport de l’Església catòlica a través de les seves parròquies, escoles i monestirs. Potser manca afegir a la historiografia diguem-ne oficialista que, ultra la importància evident que hi tingueren el PSUC i el PSC, en foren catalitzadors essencials organitzacions com el Moviment Comunista de Catalunya i el Partit del Treball. També de l’àmbit independentista el Front Nacional de Catalunya i el PSAN. A partir del 1975 i fins a la dissolució a finals de 1977 també va comptar amb l’adhesió de noves forces polítiques que anaven apareixent, com el Reagrupament Socialista i Democràtic i Convergència Democràtica, a més de sectors històrics d’ERC.
És a dir, que l’Assemblea va ser una autèntica escola d’unitat i, per als més joves com jo, de formació política, associativa i veïnal. Així ho férem sobretot en les assemblees democràtiques territorials (locals i comarcals). És just, doncs, recordar avui el moviment unitari més gran de Catalunya i representatiu de tot el moviment democràtic del poble català.
Raimon Gusi Amigó
Vilafranca del Penedès
