La paraula autoritat té dues arrels semàntiques:
La primera seria la d’autorictas, persona que per la seva formació, experiència o qualitats gaudeix d’un reconeixement per part de tothom: un catedràtic, un arqueòleg, un metge…
La segona seria la de potestas, comandament, jerarquia, submissió, relacionada per tant amb el poder i la intimidació.
La primera és una autoritat que no et ve donada, que te l’has de guanyar per gaudir d’aquell reconeixement social. La segona és la de la llei del més fort.
L’autoritat hauria de ser una qualitat reconeguda com a resultat del savoir faire de l’equitat i la mesura de les teves accions. I consti que això no vol dir que no puguis equivocar-te, que hagis de ser inefable. Tots ens podem equivocar i no per això s’ha de linxar ningú.
A nivell institucional l’autoritat s’exerceix mitjançant la representativitat i la legitimitat que atorguen la democràcia i el sufragi: alcaldies, direccions, presidències…, qualsevol càrrec elegit democràticament hauria de ser reconegut i respectat malgrat la discrepància que puguin provocar les seves decisions. Aquesta és la base fonamental del funcionament de la societat, perquè si no reconeixem l’autoritat d’aquestes persones, què ens queda? El caos.
Què està passant avui en dia amb l’autoritat? Hi ha massa evidències que estem en una crisi que va més enllà de l’economia, del medi ambient, de les institucions, la nostra és una crisi que afecta les mateixes arrels de la nostra cultura i model de societat. No n’hi ha prou amb un canvi de govern o d’alcalde, necessitem un pacte social i transversal reconegut per tots els agents socials, no es pot continuar amb el tripijoc de la política, la corrupció, les fake news, la impunitat…
Rafa Higueras
La Granada
