Coneixeu algun banquer pobre? N’heu vist mai cap pidolant a l’entrada d’una església o, posem per cas, d’una fleca? Oi que no? Doncs ara, amb l’afer de les clàusules terra, tampoc cal que patiu; que si van justos de dinerons ja vindrà el govern espanyol de torn, o la Unió Europea, o qui sigui, a pagar-los un rescat ben merescut amb diners de tothom. I així va tot. El qui té el poder sempre se’n surt i el qui no, sempre es troba pel camí clàusules terra.
La novetat és que aquesta vegada el poder ha intercedit a favor de la gent normal i corrent. Ja es va esmerçar el Tribunal Suprem espanyol, amb el suport –tu diràs– de l’Advocat de l’Estat i també del de la Unió Europea, per posar valesina al que es veu d’hora lluny que és un abús en tota regla. Però ai las, per un cop la justícia europea ha posat el focus en la justícia espanyola, perquè dos perjudicats per aquest tipus d’hipoteques ho van denunciar, i els ha donat la raó.
Què volia la banca espanyola? Primer de tot, saltar-se les seves pròpies regles; les regles del mercat lliure. Volia assegurar-se que si els interessos bancaris baixen per sota de determinat nivell (com ara, que l’euríbor raneja el 0%), la hipoteca no baixava. És a dir, quan pugen els interessos, els banquers a mans plenes; i quan baixen, també. Negoci rodó, vaja. I quan el TS es va veure oblidat a dir que no tenien raó, perquè el sector no passés encara més gana, van dir que d’acord, però sense massa retroactivitat, és a dir, que els clients només podien reclamar del 2013 ençà. I convertia l’efecte d’una sentència favorable als consumidors en peccata minuta per als bancs. Però dimecres es va fer pública la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que posa les coses a lloc i diu que el que és un abús, ho és des del primer dia, i per tant, s’ha de rescabalar íntegrament als qui han pagat de més. Perquè al final, del que es tracta, és que tothom jugui amb les mateixes regles. Si muntes un negoci, hi ha un risc; i si no let surt bé, cap govern et rescata, oi? A no ser que facis autopistes radials que no fa servir ningú; o projectes Castor davant del delta de l’Ebre; o túnels de tren –també infrautilitzats– per sota dels Pirineus (veurem qui ho paga, això); o si muntes un banc.
