Permeteu-nos, per un dia, un editorial de temàtica trivial. No és habitual, hi ha molts temes transcendents a tractar d’àmbit local, comarcal, nacional i internacional, però per una vegada abordarem el motiu de conversa més present a totes les barres de bar del país.
Segurament pocs esports, pocs clubs i poques afeccions generen tanta comunió a la societat catalana com el Barça de futbol. I dimecres al vespre, la culerada va viure una nit històrica. Carregar-se tot un Paris Saint Germain a vuitens de final, remuntant el vergonyós 4-0 al Parc des Princes, amb un 6-1 èpic aconseguit amb tres gols en els darrers minuts de partit (l’últim, al minut 95, quan faltaven 15 segons per acabar), té el sabor d’haver guanyat la Champions. I només és una eliminatòria. Si volen el títol, encara n’hauran de superar dues més i la final, però el regust és aquest. A glòria. El Barça va aconseguir un petit miracle, fonamentat només en la fe dels impossibles.
El FC Barcelona, un club centenari i sempre capdavanter, n’atresora moltíssimes, de remuntades dramàtiques com aquesta. Un 3-0 en semifinals de la Copa d’Europa davant d’un equip de bombers, pastissers i fusters de Göteborg, amb hat-trick de “Pichi” Alonso; el 3-1 de Kaiserslautern amb gol in extremis de Bakero; el 2-1 davant el Chelsea en semifinals de la Champions, també amb gol en temps de descompte d’Iniesta; o fins i tot el 5-4 de Copa del Rei al Camp Nou davant l’Atlètic de Madrid ara fa vint anys, remuntant un 0-3 amb tan sols 45 minuts, i l’últim gol de Pizzi. De referents, doncs, n’hi ha molts. Ara n’hi ha un altre.
En el Dia de la Dona, doncs, n’hi així; tot el protagonisme, per a onze homes vestits de blaugrana. O catorze, perquè l’artífex final de la remuntada va ser un suplent, i català. Un home que només va jugar vint minuts de partit. Un jugador que durant molts anys feia dues aturades diàries a Sant Jaume dels Domenys, quan compartia taxi amb Marc Bartra en el doble viatge que el duia del seu Reus natal fins a La Masia i tornada a casa. En aquest Barça ple d’estrelles estrangeres, una autèntica selecció mundial, només hi jugaven tres catalans: Piqué, Busquets i el des d’ara nou heroi culé, Sergi Roberto.
