Bon ull

La visió ens permet estar en contacte amb tot allò que ens envolta i és –com la resta de sentits– important per gaudir d’una bona qualitat de vida. En aquest Tema de la Setmana ens proposem esbrinar com hem de cuidar de la salut ocular i quins són els principals problemes oculars que es donen o poden aparèixer al llarg de la vida.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), al món hi ha 253 milions de persones amb discapacitat visual i més del 80% dels casos són fruit de problemes o malalties que es poden evitar o tractar, com els errors de refracció no corregits o les cataractes. Per tant, la prevenció és fonamental per detectar i tractar problemes o malalties que poden afectar la salut ocular. D’aquí la importància de fer revisions periòdiques a l’oftalmòleg i d’adquirir aquest hàbit ja des de la infància per poder evitar així l’aparició de mals irreversibles. L’edat, l’estil de vida, l’historial mèdic i els antecedents familiars de cadascú són els que acabaran determinant la freqüència d’aquestes revisions.

Arribats a aquest punt, és convenient definir les diferències entre un oftalmòleg i un òptic. O, cosa que és el mateix, entre un oculista i un optometrista. Ambdós són professionals dedicats a la salut ocular, però amb una formació i unes atribucions diferents.

L’oftalmòleg és el metge especialista  de la vista, és a dir, s’ocupa de les malalties dels ulls, així com dels músculs relacionats amb els seus moviments, les parpelles, vies lacrimals i la connexió dels ulls amb el cervell. Als oftalmòlegs popularment se’ls anomena també oculistes; són dues paraules sinònimes. L’oftalmòleg és el responsable de diagnosticar i tractar les malalties que afecten la visió, per la qual cosa recepten fàrmacs, operen i prescriuen la refracció (graduació) d’ulleres i lentilles.

L’optometrista o òptic no és metge, sinó graduat en Òptica i Optometria, cosa que el faculta per detectar alteracions oculars refractives que es poden corregir amb ulleres o lentilles, aplica teràpia visual i pot proposar tècniques d’educació visual i d’higiene visual.

Davant de qualsevol molèstia, dolor, pèrdua de visió o indici de malaltia ocular s’ha d’acudir a l’oftalmòleg perquè, com acabem d’anotar, és l’expert en qualsevol mena de problema que tingui a veure amb la visió. A l’optometrista s’hi ha d’anar quan calgui graduar la vista, s’hagin d’adaptar ulleres o lentilles o  s’hagi de fer teràpia o exercicis oculars.

És molt habitual que abans d’una revisió oftalmològica l’optometrista faci també una valoració i que, al seu torn, l’oftalmòleg derivi el pacient a l’optometrista si requereix tractament òptic.

La visió és la percepció dels estímuls lluminosos mitjançant el sentit de la vista, que permet interpretar la informació de l’entorn, distingir els objectes, les formes i els colors. De fet, gairebé la meitat del cervell es dedica a processar imatges. A més, els ulls es mantenen actius des que ens despertem fins que ens adormim, cosa que els converteix en una peça clau per dur a terme les nostres activitats diàries. Els problemes de salut visual s’estructuren al voltant de dos grans àmbits: els errors de refracció i les patologies oculars.

Dins de les afeccions oculars els defectes més comuns són els relacionats amb els problemes de refracció (de graduació), mentre que les patologies més habituals afecten la retina, la màcula i el cristal·lí.

Els defectes de refracció són els que afecten més la població i els principals són la miopia, la hipermetropia, l’astigmatisme i la presbícia o vista cansada. Es tracta de problemes de visió provocats per alteracions en la forma de l’ull i la seva mecànica, que no permeten un bon enfocament i que es corregeixen amb ulleres, lents de contacte o cirurgia.

La miopia esdevé quan el globus ocular és massa llarg o bé la còrnia és massa corba. Això provoca que les imatges es percebin nítides de prop, però borroses de lluny. La hipermetropia, en canvi, es produeix quan el globus ocular és massa curt o la còrnia massa plana i l’efecte visual que comporta és que les imatges es veuen nítides de lluny, però borroses de prop, a mesura que l’ull creix es va perdent capacitat d’enfocar i s’hi acaba veient malament també de lluny. Quant a l’astigmatisme, la causa es troba en el fet que la còrnia o cristal·lí no són esfèrics i tenen una curvatura no homogènia (tòrica, se’n diu) que provoca que les imatges es vegin borroses sigui quina sigui la seva distància de l’ull. Finalment, la presbícia (o vista cansada) es produeix perquè el cristal·lí amb l’edat va perdent elasticitat i això fa que les imatges es percebin borroses de prop.

Així doncs, els errors de refracció poden ser fruit de la longitud del globus ocular, dels canvis en la forma de la còrnia o de l’envelliment del cristal·lí.

Els errors de refracció es poden neutralitzar amb l’ús de lents compensadores, com ulleres, lents de contacte o bé cirurgia refractiva. Les ulleres són la primera opció per compensar les disfuncions visuals i l’optometrista és l’expert a escoltar a l’hora d’escollir muntura i lents. Cal tenir en compte que actualment d’ulleres n’hi ha de moltes menes (monofocals, multifocals, bifocals, progressives, progressives ocupacionals…), igual que de lents de contacte (toves, semirígides, híbrides, d’ús diari, quinzenal, mensual, anual, nocturn, etc.). En tots els casos, qui millor coneix les indicacions d’unes i altres és l’òptic.

En les últimes dècades la prevalença de la miopia ha augmentat significativament arreu. Els experts creuen que aquest increment de persones miops es deu a l’estil de vida de la població (disminució de la vida a l’aire lliure, exposició a dispositius mòbils i pantalles, nivells d’il·luminació deficients) i a causes genètiques (quan els progenitors són miops, la possibilitat de presentar miopia augmenten). De fet, hi ha estudis que revelen que el 2050 més de la meitat de la població del món serà miop. No és estrany, doncs, que en l’àmbit de l’oftalmologia es parli obertament de la “pandèmia de la miopia”.

La zona del planeta on més ha crescut la miopia és a l’Àsia oriental. Fa seixanta anys, el 10-20% de la població xinesa era miop, mentre que avui hi ha zones on el 90% dels joves estan afectats per miopia, i en altres llocs com Seül (Corea del Sud) la xifra arriba al 96,5%. A occident aquesta tendència també es dona afectant la meitat dels joves adults, el doble que fa mig segle.

La preocupació dels experts davant aquestes dades no és tant per la dependència a ulleres i lents de contacte que comporta la miopia, sinó a l’augment del risc a desencadenar (en cas de miopies magnes, és a dir, d’altes graduacions) en patologies molt més greus, com el despreniment de retina i la degeneració macular miòpica.

La llum que entra a l’ull travessa la còrnia, passa per la pupil·la i el cristal·lí i, finalment, arriba a la retina, que és una membrana fina i transparent situada a la part més interna de l’ull. La seva funció és transformar les imatges que rep en impulsos nerviosos que s’envien al cervell a través del nervi òptic. 

Moltes de les patologies oculars estan relacionades amb la retina i el cristal·lí. Sovint s’associen a l’envelliment o a malalties generals com la diabetis o la hipertensió, així com a malalties oculars com la miopia o els traumatismes a l’ull. També els antecedents familiars es consideren un factor de risc per al desenvolupament de malalties de la retina.

Entre les patologies oculars més habituals hi ha el despreniment de retina i la retinopatia diabètica. El despreniment de retina afecta una de cada 10.000 persones a l’any. Es produeix quan aquesta es desprèn de la paret ocular a la qual es troba enganxada. Es considera un problema ocular greu i habitualment apareix en l’edat adulta, més sovint en persones miops o amb antecedents. En el cas de la retinopatia diabètica apareix quan es deterioren els vasos sanguinis de la retina. És una complicació freqüent de la diabetis mellitus i pot ocasionar un dany progressiu en el globus ocular, donant lloc a una disminució severa de la visió.

Hi ha patologies inherents a l’envelliment i a la degeneració de les diferents estructures del globus ocular. Aquest és el cas de les cataractes que són una de les causes principals de pèrdua de visió entre les persones grans. Amb els anys el cristal·lí va perdent transparència i això es tradueix en una disminució de l’agudesa visual. Una altra malaltia associada a l’edat és la degeneració macular (DMAE), la qual afecta més de 800.000 persones només a l’Estat espanyol. Es tracta d’una malaltia degenerativa de la màcula que provoca una disminució progressiva de la visió central. I també relacionat generalment amb l’edat trobem el glaucoma, una malaltia del nervi òptic. Es calcula que afecta entre un 1,5% i un 2% de la població de més de 40 anys i la seva incidència augmenta a mesura que augmenta l’edat. El nervi emmalalteix i la visió que es perd és irrecuperable. El glaucoma representa la segona causa de ceguesa a casa nostra.

Més del 70% de la població pateix la Síndrome Visual Informàtica (SVI) causada per un ús excessiu de la pantalla. I és que, en gairebé totes les franges d’edat, se sobrepassa amb escreix les dues hores que són les màximes que es recomanen passar davant d’una pantalla. Els que més les superen, segons un article publicat pel Col·legi Oficial d’Òptics i Optometristes de Catalunya, són els menors de 30 anys, que diuen estar-hi 10,5 hores. Els d’entre 31 i 45 anys s’hi estan 9,3 hores, els de 46 a 60 8,3 i els majors de 60 anys, 3,8.

Els experts insisteixen a explicar que els nostres ulls estan preparats per veure-hi de lluny i l’exposició llarga a les pantalles i a fixar la vista de prop  genera un sobreesforç al nostre sistema visual. Passar moltes hores davant d’una pantalla pot provocar moltes molèsties, generalment temporals. Les més freqüents són: fatiga visual, sequedat, picor, visió borrosa, enrogiment, llagrimeig o visió doble.

En el cas dels infants, pediatres i oftalmòlegs pediàtrics desaconsellen reiteradament l’ús de pantalles continuat, especialment en menors de dos anys, ja que a aquesta edat tenen una gran plasticitat del seu sistema visual per poder adaptar-se a les circumstàncies i el medi en què es desenvolupen. Si s’acostumen a estar davant la pantalla molta estona, el seu sistema d’enfocament es pot alterar, poden aparèixer defectes de graduació com hipermetropia, astigmatisme, reducció de la qualitat de la llàgrima, sensació de sequedat, etc.

Els ulls necessiten accions diàries per mantenir una bona salut. Aquestes, juntament amb les revisions periòdiques,  són les principals recomanacions que els experts fan per tenir cura diària  de la visió.

• Inclinació per llegir: A l’hora de llegir o escriure davant una taula cal fer-ho amb inclinació regulable fins a 30° mínim, és a dir, que quedi a l’alçada del colze.
• Distància paper-ull: La distància mínima del paper als ulls hauria de ser la mateixa que hi ha entre el colze i la primera falange del dit del mig.
• Intensitat de la llum: En espais de treball amb llum artificial, la intensitat de la llum hauria de ser tres vegades superior a l’ambiental i en aules hauria de ser superior a 700 lux.
• Ventilació i llum natural: Sempre que sigui possible cal treballar o estudiar en ambients ben ventilats i amb llum natural. Sempre és millor utilitzar cortines per atenuar la intensitat que abaixar les persianes.
• Pantalla 20 – 20 – 20: La distància mínima entre els ulls i les pantalles ha de ser de 35 cm per a mòbils i 40-50 cm per ordinadors portàtils i 60-70 cm per als de sobretaula i 3 m per a televisors. A més, la pantalla d’ordinador ha de quedar una mica per sota de l’alçada dels ulls. Cada 20 minuts d’activitat visual a distàncies curtes es recomana descansar 20 segons mirant uns 20 peus (6 metres) enllà. És el que es coneix com la norma 20-20-20.