Tots els indicadors econòmics, basats en dades objectives però mai completes, no fan altra cosa que donar darrerament dades i més dades de la bonança econòmica que estem vivint. Només per posar alguns exemples, dimecres l’Instituto Nacional de Estadística feia públiques unes dades del mes de juny segons les quals un de cada quatre turistes de l’Estat recauen sobre Catalunya, amb un increment anual del 3,2%, i que en els primers sis mesos de l’any hi han vingut 8,6 milions de turistes. A més, els turistes estrangers hi han estat gastant un 13,6% més que no ho feien l’any passat, acostant-se a una mitjana de 200 euros diaris. Bon negoci, doncs, per a hotelers, restauradors i tot aquell qui en depengui.
També el Ministeri d’Ocupació ha donat a conèixer que al juliol l’atur es va reduir en un miler de persones a Catalunya i es va situar en la millor taxa de la darrera dècada.
I encara una tercera dada recent: l’economia catalana continua creixent a un ritme superior al 3%. I ja són catorze trimestres consecutius que l’evolució del PIB no afluixa, segons informa el Departament d’Economia de la Generalitat.
Aquesta allau trenada de dades positives, que ben segur que són certes, encara que parcials, donen confiança a la població i subliminarment l’estan convidant a no filar tan prim com anys enrere amb la despesa. I més ara que és temps de vacances.
Però cal estar alerta amb tant de triomfalisme, ja que els números macro segueixen anant a un ritme que la microeconomia no pot seguir. Els bancs d’aliments segueixen tenint molts usuaris que, tot i treballar, no en tenen prou per pagar-se les necessitats bàsiques. La majoria de la població cobra ara menys que deu anys enrere (i el preu del pa, o la benzina, no s’han abaixat pas). I ahir dijous UGT Catalunya va presentar un informe segons el qual una quarta part dels sous encara estan per sota dels mil euros al mes, i entre ells, les dones són les més perjudicades. La bretxa salarial de gènere ronda el 25%. I la distància entre rics i pobres és cada cop més gran.
