Cal Bolet: 135 anys al servei de la cultura

L’aparició del Teatre Principal es dona en un moment de gran activitat cultural a Vilafranca. En aquell moment hi ha tres sales en funcionament: la del Teatre del Casino La Unión, amb una capacitat per a unes 500 o 600 persones; la del Teatre La Artesana, amb 500 places; i el Teatre Tívoli amb lloc per a 1.000-1.200 persones.

La vida cultural era molt activa i la gent omplia les sales per gaudir dels entreteniments que oferien. Segurament motivat per les possibilitats d’augmentar els ingressos tenint un teatre que pogués competir directament amb els altres tres, Pau Aixelà, propietari d’una gran sala de ball, prengué la decisió de transformar-la en un nou i espaiós teatre, augmentat així l’oferta cultural amb una sala que podia arribar a acollir 1.500 persones, segons les cròniques de l’època.

Segons les anàlisis que fa Manel Güell del teatre de l’època al llibre Folguem i treballarem millor. El teatre vilafranquí en un pròleg, tres actes i un epíleg, l’oferta de cadires al conjunt de les sales seria d’una mitjana de 3.300 butaques, per a una població que oscil·lava entre els 6.971 habitants de 1877 i els 7.749 de l’any 1900. O sigui, a finals del segle XIX l’oferta de cadires a les sales d’espectacles locals seria d’una proporció d’una localitat per cada dos habitants.

El Teatre Principal és el fruit de la reforma d’una anterior sala de ball coneguda com el Gran Salón de la Rambla i del qual se sap que estava en funcionament ja el 1864. Aquesta sala de ball ocupava tot l’espai que ara ocupen la platea i l’escenari del teatre i tenia un pis, no gaire ample, on un banc en tota la seva llargada permetia a la gent que anava a veure els balls presenciar-los perfectament asseguts de cara a platea.

El Gran Salón era una sala de festes on bàsicament es feia ball, tot i que a vegades s’hi havia representat teatre. D’aquest antic saló de ball es conserva la façana on es pot apreciar a quina alçada estava situat el primer pis, perquè se n’han conservat finestres i balcons.

El febrer de 1886 s’anunciava a la premsa local la intenció de Pau Aixelà, propietari del “espacioso Salón de la Rambla”, de convertir-lo en un saló-teatre públic, muntant-hi un escenari del qual no disposava i reformant la sala per convertir-lo en un bonic teatre. La reforma va consistir a enderrocar el pis existent per construir-ne dos de nous, el primer pis destinat a llotges i seients de preferència, i el segon a entrada general. Aquests dos pisos es comunicaven amb la platea amb unes escales al cantó de l’escenari.

L’accés al recinte tenia lloc pel número 49 de la rambla de Nostra Senyora, una casa de propietat del mateix Aixelà, fins que a les primeres dècades del segle XX el senyor Aixelà es vengué la casa i s’habilità una nova entrada pel carrer lateral , que és l’entrada que encara s’utilitza avui dia. Als baixos d’aquella casa es va establir un bar, el Riche Bar, que després s’anomenaria Bar Sport i que en l’actualitat porta el nom de Grill Nou. A l’interior del bar encara es conserven unes columnes de ferro com les que hi havia al Teatre Bolet abans de la darrera reforma.

Cap al març s’anunciava que les obres portaven bon ritme i que l’escenari estava gairebé construït amb unes mides de 27 pams de llarg, 34 d’ample i 27 d’alt, convertint-se en un dels escenaris més grans d’aquells moments a la vila. La premsa del moment felicitava la feina tan ben feta i en tan poc temps del mestre d’obres, D. Ignacio Juan Rafols, que havia dut a terme la reforma en set setmanes.

Segons les mateixes cròniques el teatre que s’inaugurava tenia una capacitat per a unes 1.500 persones. A la platea, “de espaciosas y esbeltas proporciones”, hi havia 22 files de butaques. Al voltant d’aquestes files, vint llotges amb capacitat per a vuit persones, rodejaven la platea. Les llotges eren desmuntables per facilitar l’alliberament de la platea quan es fessin sessions de ball. A la part central de la galeria del primer pis, davant de l’escenari, cinc llotges més. I una graderia per a cent persones.

La sala comptava també amb un saló de descans, actual espai del vestíbul, des d’on sortien dues escales per pujar al primer pis i una sala destinada a cafè a la part superior del saló de descans.

De l’escenari es deia que estava dotat amb uns quants decorats i un bonic teló de boca pintat per l’escenògraf barceloní Joan-Francesc Chia, deixeble de Soler i Rovirosa, pare de l’escola d’escenografia catalana, que rebé elogis per la seva encertada composició i els colors amb què estava pintat. Aquest teló encara es trobava a la pinta del teatre quan l’Ajuntament l’adquirí el 1981. Segons la premsa de l’època, la intenció era restaurar-lo i conservar-lo però ningú sap què se’n va fer ni on va anar a parar…

La crònica de l’època també destacava la bona ventilació que hi havia i les excel·lents condicions acústiques, però també deia que en milloraria l’aspecte general quan s’haguessin acabat les decoracions que quedaven pendents.

4 sarsueles en dos dies. La inauguració de la sala va comptar amb un cartell de primera línia. L’empresari no va escatimar recursos per oferir un programa de primer nivell i convidar la població a conèixer aquella nova sala que entrava en funcionament. Per a l’ocasió es va contractar la companyia del Buen Retiro de Barcelona, que van representar quatre sarsueles en els dos dies que va durar la jornada inaugural: Las hijas de Eva, El relámpago i altres dues que desconeixem i que van agradar molt i foren molt aplaudides, segons la crònica del moment.

Des de la seva obertura, la sala va procurar oferir una programació seguint les tendències i els gustos de l’època i per a un públic desitjós de veure coses noves i atractives.

Les temporades de sarsuela van ser una constant fins a finals de segle XIX i part del primer terç del XX. Els balls també eren habituals, sobretot per carnaval i festa major. El local s’adaptava al que fes falta: drama, sarsuela, opereta, varietats, revistes, mags, cupletistes, concerts, espectacles de circ, etc. Els anys 10 i 20 l’activitat va ser espectacular. S’hi havia realitzat algun combat de boxa i fins els gitanos de Vilafranca el llogaven per celebrar-hi els seus casaments.

El cinema arribà el 1906 i fou una marca de la casa que afegí el nom de Cine Pathé i més tard de Cinema Bolet al de Teatre Principal.

L’espai també ha estat molt utilitzat al llarg del segle, i encara ara és així, per fer-hi mítings i actes de tota mena per les societats i entitats de la vila que no disposaven o no tenen locals per a les seves activitats.

Després de la guerra l’activitat del Teatre Principal es concentra essencialment en la projecció de cinema comercial. No són bons moments per emprendre grans empreses comercials i el cinema continua sent una opció rendible. Tot i que no s’abandona del tot l’activitat teatral, ni l’ús que de la sala fan altres entitats, el fet és que aquesta activitat disminueix considerablement.

El 18 de juliol de 1981, el ple municipal acordava la compra del Bolet per a ús de la ciutat. Una antiga reclamació dels àmbits culturals de la vila i que venia a cobrir la necessitat de disposar d’un espai cultural públic obert a tothom. Es van pagar 17 milions de pessetes al propietari de l’immoble, el senyor Sogas, i 5 milions d’indemnització a la família Bolet que n’eren els arrendataris. Començava un nou tram de la història de la sala, ara com a teatre municipal.

El 29 de maig de 1982 el Teatre Municipal Cal Bolet obre portes amb una de les grans obres de la cartellera barcelonina d’aquells moments: Terra baixa d’Àngel Guimerà, interpretada per Enric Majó. Les entrades que s’havien posat a la venda per a l’espectacle es van esgotar en poques hores i el teatre oferia un ple absolut, per donar la benvinguda a una sala històrica que tornava a brillar després d’una profunda restauració i neteja de cara.

L’estat del teatre en el moment de la compra era precari i calia actualitzar-ne molts aspectes. Les reformes que es duen a terme aquell 1982 són considerables. Amb un pressupost de 10 milions, aportats per la Diputació de Barcelona, es va haver d’actualitzar una sala que feia molts anys que no havia patit cap mena d’inversió. Els diaris de l’època descrivien la sala com un “antro”…

S’arregla la teulada i es fa una profunda transformació de l’escenari: es canvia el terra de fusta per un de nou, s’amplia l’escenari, es restaura tot el sistema de tramoies i es reformen els baixos com a zona de camerinos. Les obres que es fan a la sala també són considerables: es pinta tot el local, s’arregla la tarima de fusta del terra de la sala i es posen moquetes als passadissos per esmorteir-ne el soroll de la gent quan camina. Es canvien les butaques de la platea per unes de noves, es retiren els bancs del galliner, del segon pis, per posar-hi les antigues cadires de fusta de la platea, s’instal·len llums d’emergència, s’arreglen els lavabos existents i s’adequa el vestíbul donant-li un aire més modern. Amb la reforma la sala passa a tenir 800 localitats en els 3 pisos existents, menys de les que hi havia a finals de segle XIX, però es guanya en comoditat i visibilitat.

Al llarg d’aquests 39 anys el teatre ha gaudit de profundes i notables reformes per donar-li l’estat que coneixem avui dia. A la caixa escènica s’ha actualitzat tota la part tècnica i s’hi ha col·locat un teló antiincendis; s’han eliminat antics elements decoratius de la boca de l’escenari per guanyar amplitud i visibilitat i s’ha abaixat l’alçada de l’escenari en 15 centímetres, millorant així la visibilitat de l’escena des del pati de butaques. També s’ha eliminat la inclinació que hi havia a l’escenari  i s’han fet camerinos i dutxes noves.

A la sala s’ha reforçat tota l’estructura dels pisos, que era de fusta, per donar major solidesa. Es retiren les antigues columnes de ferro i es reconstrueix amb formigó. Desapareixen també les llotges del primer pis i es millora l’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda. S’instal·len noves butaques millorant la visibilitat des de tots els punts de la sala reduint l’aforament a les 386 localitats actuals i, finalment, es posen portes insonoritzants a la banda del carrer del Bolet i es restaura la façana.

Els Bolet han estat una nissaga d’empresaris, pare, fill i netes, que al llarg del segle XX s’han encarregat bàsicament de la programació del Teatre Principal Cal Bolet, tot i que en algunes ocasions també ho havien fet amb el Tívoli, el Casino i algun altre. Empresaris que van procurar oferir espectacles de gran qualitat en el camp teatral i apostant ben fort pel món cinematogràfic fins al punt de rebatejar el teatre com a Cinema Pathé (cap als volts de 1910) i més tard com a Cinema Bolet.

El patriarca de la nissaga, Josep Bolet i Via, va néixer a Barcelona el 1866. Comercial de farines de blat catalanes, va viatjar per tota la Península Ibèrica i bona part de l’Amèrica llatina abans d’instal·lar-se definitivament a Vilafranca el 1897. Primer, però, havia fet parada a Maó, on es va casar amb Antònia Mora Orfila, filla del doctor Mora, molt conegut a l’illa, i amb qui tingueren tres fills: l’Efigènia, la Rosalia i el Pepito.

En aquells primers anys el senyor Bolet alterna la feina de viatjant de farines amb la d’empresari d’espectacles, mitjançant una societat creada amb els senyors Soteras i Llopart per arrendar el local de la Lliga Industrial, Comercial i Agrícola. Però la societat no va anar gaire bé i als primers anys del segle XX i per compte propi aconsegueix llogar el Teatre Principal, començant una època de gran activitat per a la sala, per on van passar els millors artistes del país com Enric i Jaume Borràs, Josep Santpere, Raquel Meller, la Bella Chelito, etc.

La popularitat de l’empresari fa que el local sigui conegut ben aviat com a Cal Bolet i aparegui així anomenat a la premsa per primer cop el 1923. L’avi Bolet va morir l’any 1930 i el seu fill Josep Bolet Mora va continuar el negoci, del qual ja participava des de 1920.

L’any 1947 Pepito Bolet caigué malalt i la gestió de la sala la va agafar el senyor Madriles, que aleshores gestionava el Cine Majèstic. Temps després foren els marits de dues de les filles d’en Pepito, l’Antònia i la Fina, qui se n’ocuparen. I ja en les darreres èpoques i fins al 1981 se n’encarregaren la Fina Bolet i el seu marit. En Pepito Bolet morí el 1963.

Quan l’Ajuntament de Vilafranca comprà el teatre, decidí conservar el nom popular de la sala, i anys més tard canviarà també el nom del carrer adjacent a la sala pel de carrer de Cal Bolet.