Aquest dijous van començar Barris, les tradicionals festes de Corpus a Sant Sadurní d’Anoia. La pandèmia, ara en retrocés, permetrà celebrar un nombre d’actes reduïts i en condicions limitades. Un dels espais on es preveu alguna activitat de caràcter públic serà el pati de Can Guineu, on des de la setmana passada l’escola de disseny i arquitectura Elisava ha fet una instal·lació que dona peu a obrir-lo i que la gent de Sant Sadurní pugui fer un primer tast del que seria el trofeu major, visitar l’edifici emblemàtic de Can Guineu. Tot arribarà.
Després que l’Ajuntament comprés la casa pairal de Can Guineu el desembre de 2018 per 300.000 euros, s’hi van fer un seguit de visites guiades i va ser molta l’expectativa que va generar. I és que Can Guineu és un dels nuclis fundacionals de Sant Sadurní. En aquest Tema de la Setmana intentarem fer una aproximació a la seva història, al perquè de la seva importància amb relació al desenvolupament de la vila i al paper que hi ha jugat durant tres segles la família Mir, que la va tenir en propietat.
1. Des de 1703
No se sap ben bé quin és l’origen de la casa de Can Guineu. Podria venir del segle XVI. El que se sap del cert és que l’any 1703 la comprà la família Mir, concretament Pere Mir i Martí, i que aniria passant de generació en generació d’aquesta important nissaga familiar fins a la mort de la darrera hereva dels Mir, Maria Teresa Mir i Vidal, l’any 2000. Uns anys abans del seu decés, Maria Teresa Mir, que hi va viure fins al seu darrer alè, va vendre la casa a les tres grans companyies cavistes de la capital del cava: Freixenet, Codorniu i Juvé&Camps.
Com era Sant Sadurní quan Pere Mir va comprar la casa? Doncs, bàsicament, Sant Sadurní era un carrer amb cases a banda i banda, i poca cosa més. I així seria durant cent anys més. Pertanyia al municipi de Subirats, i com explica l’historiador i ara regidor de Patrimoni a l’Ajuntament de Sant Sadurní, Toni Romeu, “no és fins ben entrat el segle XIX que, gràcies a la comercialització del raïm, el poble es va expandir i va créixer en terres de Can Guineu, que les va cedir a canvi d’un cens perpetu”.
Efectivament, els Mir de Can Guineu van anar fent cessions de solars de la seva propietat a les famílies que els ho demanaven, casa per casa, als carrers Montserrat, Sant Antoni, Sant Pere, Diputació i altres, en paral·lel a la planificació urbanística que s’anava fent a Sant Sadurní. I és que els Mir eren amos de la finca i de tots els terrenys de la rodalia, inicialment terres sense cap valor, però que després es van convertir en vinya, en carrers i en cases. Eren, juntament amb els Marquès de Monistrol, una de les grans famílies propietàries de la contrada. El fet d’establir l’esmentat cens a perpetuïtat per la venda de terres de la seva propietat va reportar grans guanys a la nissaga dels Guineu.
Dels primers Mir establerts a Can Guineu, en destaca Pere Mir i Ros (net del qui va comprar la finca) perquè va enderrocar les cases adjacents del carrer Hospital i hi va fer la primera gran reforma (1776); i Pere Mir i Porta (1762-1834), que el 1800 va muntar a l’altra banda del carrer Hospital la fàbrica d’aiguardent, ara convertida en Centre d’Interpretació del Cava – La Fassina. Tot i viure dècades d’expansió econòmica gràcies a les seves propietats agrícoles, al negoci de l’aiguardent i a l’explotació de molins paperers, entre altres, la nissaga dels Mir va començar a mitjan segle XIX un lent i progressiu declivi, amb els seus alts i baixos –com veurem més endavant–, que ja es fa evident a principis del segle XX quan el rei Alfons XIII visita Sant Sadurní el 1904 i no va a Can Guineu, sinó a Can Codorniu.
L’exalcalde i historiador Carles Querol, al llibre L’atles de Can Guineu (1400 – 1865), diu que “algunes interpretacions del declivi agrícola de Can Guineu al llarg del segle XX apunten, en part, al fet que mai no es van decidir a explotar directament les seves finques vitícoles amb criteris capitalistes i empresarials –més moderns i mecanitzats–, com feien, per posar un exemple proper, a Can Codorniu, sinó que les cediren sempre a rabassa”.
A més a més, els Guineu van persistir en el model econòmic basat en la producció de la terra, en un context de caiguda de preus del raïm, mentre que els Raventós de Can Codorniu, a banda de tenir les vinyes en propietat, van anar ampliant el seu negoci en la producció i venda de cava –aleshores dit xampany–, que va acabar essent molt més productiu.
2. Marc Mir i la solució a la fil·loxera
Un dels personatges més populars de la nissaga de Can Guineu és, sens dubte, Marc Mir i Capella (1851-1903), un dels Set Savis de Grècia, que ara té un dels gegantons de la Festa de la Fil·loxera que l’honora. Mir va ser l’últim dels grans propietaris de la nissaga que es dedicava, sobretot, a l’explotació agrícola, abans que no es desenvolupés la indústria vitícola, i va ser juntament amb Manuel Raventós i Domènech (Codorniu), que era deu anys més jove que ell, els dos grans personatges de la segona meitat del segle XIX al poble.
Quan s’explica la història de la fil·loxera a Sant Sadurní, és inevitable parlar dels Sets Savis, i la majoria de sadurninencs se saben de memòria que els grans propietaris van trobar el remei contra al plaga en les reunions que feien cada diumenge després de missa al pati porticat de Can Guineu, a l’estiu, i a la cuina dels mossos a l’hivern, tal com va deixar escrit un contemporani seu, Pelegrí Torelló, al llibre de 1909 Monografía histórica-pintoresca de Sant Sadurní d’Anoya. Toni Romeu explica que “el dels Set Savis no era un club tancat que va néixer per combatre la fil·loxera, potser portaven un grapat d’anys parlant sobre temes que els preocupaven”. D’aquests Set Savis, els més rellevants eren Mir i Raventós. “Quan va aparèixer la fil·loxera, alguns d’ells van fer diversos viatges a Occitània per veure sobre el terreny com havien superat la plaga, van visitar finques, van parlar amb propietaris, van veure com replantaven i quan van tornar, van dir que el que s’havia de fer era la replantació”. Marc Mir, doncs, està en el nucli que va liderar la lluita contra la plaga. Això a banda, també va ser alcalde de Sant Sadurní i diputat provincial, entre altres. I és també l’autor de la tercera i darrera gran reforma de l’edifici de Can Guineu, l’any 1882.
3. La casa
Can Guineu està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. El pati, ara visitable, és només la punta d’un iceberg de tot el que s’amaga darrere d’aquelles parets. En aquests moments la casa és completament buida. Hi queden les parets, passadissos, enrajolats, sostres, mil i una sales i habitacions i, sobretot, un pati interior amb porxos tot al seu voltant, arcades i columnes que les sostenen, que recorden un claustre eclesiàstic o un atri romà. Tot i el seu estat de degradació per molts anys d’abandonament, és un edifici que, a banda del seu simbolisme, té un aire romàntic, amb molts elements arquitectònics que val la pena conservar i que ultra els usos socials, culturals, etc. que se li puguin donar, necessàriament s’ha de convertir, amb el temps –i després de moltes i costoses rehabilitacions– en un referent per a qualsevol visitant que vulgui conèixer la història de Sant Sadurní. Amb tot, els usos que se li donin es decidiran, almenys parcialment, mitjançant participació ciutadana.
Can Guineu, inicialment, tenia la seva entrada al carrer Hospital, per on passava el camí ral. Fins al 1850, la casa s’acabava on ara hi ha la barana del pati. Més enllà, tot eren finques rústiques. A partir de la construcció del ferrocarril, els darreres de la casa comencen a agafar interès. Quan el 1882 s’obre el carrer Diputació, que es converteix en la nova porta d’entrada al poble, es reforma el pati, s’hi fa l’escalinata imperial i s’obre la nova entrada pel carrer de Sant Antoni, encarada a l’Era d’en Guineu. La ubicació de la casa pairal, doncs, amb el creixement del nucli urbà, continuarà estant al rovell de l’ou de la capital del cava.
La casa és gran, de prop de 2.700 m2. Una escalinata fa de distribuïdor per pujar al primer pis o bé per baixar al claustre interior, de gran bellesa. Entre les seves estances, a baix hi ha la zona on antany es guardava el bestiar, el graner, el celler amb les seves voltes, la sala dels mossos (on es reunien, a l’hivern, els prohoms sadurninencs) i una sala on es devien cobrar els censos; al primer pis, unes galeries arcades rodegen el claustre, la capella, la biblioteca, diverses sales i habitacions i la cuina. Sobre l’edifici, a tocar del pati, hi ha dues torratxes, una de les quals feia servir Marc Mir com a observatori astronòmic (l’astronomia era una de les seves afeccions).
La casa és tan gran que és un autèntic laberint. És sorprenent que hi hagi habitacions que tenen fins a quatre portes que menen a passadissos i habitacions diferents. Alguns salons, malgrat estar desmoblats, conserven uns empaperats i uns sostres alts, pintats i plens de sanefes, que evoquen perfectament una època i que permeten imaginar el que va ser en el seu dia can Guineu. Entre els elements que es conserven hi ha el portal amb arc de mig punt fet durant la primera reforma de la casa, l’any 1776, a la dovella principal de la qual hi ha la data i les inicials MR gravades en pedra; una porta principal, del carrer Hospital, que posteriorment seria trasllada al pati porticat; una porta de reixa de ferro forjat, del 1851; i una pedra bugadera convertida en torreta al mig del claustre.
Obrir la casa pairal dels Mir al públic de manera permanent no serà fàcil. Hi cal molta inversió, molta reforma, i pensar bé abans què es vol fer a cada estança. El procés no pot ser curt, però l’Ajuntament tampoc s’hi pot encantar, perquè la finca fa dues dècades que està en desús, malmetent-se pel pas del temps, i abans ja feia una colla d’anys que no se’n tenia massa cura. Tanmateix, és molta la gent que espera amb candeletes el moment de poder-hi entrar, tafanejar i posar-se en la pell de com devien viure els Mir, en una de les cases que són llegat i són història viva de Sant Sadurní.
