Cap a una educació inclusiva

A Catalunya el dret a l’educació inclusiva està regulat pel decret 150/2017 que complementa la Llei 12/2009 d’educació (LEC). Aquest decret marca un canvi de concepte, atès que s’hi regula l’atenció educativa de tot l’alumnat, i no només del que presenta necessitats educatives especials. Per tant, la base del decret és el concepte d’una escola per a tothom, en què no s’exclogui ningú i en què es garanteixi l’equitat i la igualtat d’oportunitats per a l’èxit educatiu.

Un dels aspectes més rellevants de la normativa és que preveu que tot l’alumnat amb necessitats educatives especials s’escolaritzi en centres ordinaris i, excepcionalment, les famílies puguin sol·licitar l’escolarització en un centre d’educació especial per a l’alumnat amb discapacitat greu o severa.

Segons aquest decret, es manté la categoria dels alumnes amb necessitats educatives especials associades a discapacitats físiques, intel·lectuals o sensorials, trastorns de l’espectre autista, trastorns greus de conducta, trastorns mentals i malalties degeneratives greus i minoritàries. Amb tot, aquest ordenament amplia la consideració de l’alumnat amb necessitat específica de suport educatiu (NESE) i s’inclouen, també, els alumnes d’origen estranger amb necessitats educatives derivades d’haver-se incorporat tard al sistema o de no conèixer la llengua, els que pateixen  situacions socioeconòmiques i socioculturals especialment desfavorides, els alumnes amb trastorns d’aprenentatge o de comunicació, els que presenten altes capacitats o els alumnes amb risc d’abandonament escolar prematur. El ventall, com indicàvem al principi, és divers i ampli.

Per atendre tota aquesta diversitat la normativa proposa un procés educatiu per a cada alumne, amb diferents mesures de suport segons la necessitat de cadascun d’ells i preveu mesures universals, addicionals i de suport intensiu. A més dels docents, entren en joc diferents recursos com: CEEPSIR (centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos), els SIEI (Suport intensiu escolarització inclusiva), els SIAL (Suports intensius a l’audició i llenguatge), les AIS (Aula Integral de Suport), Programes de diversificació curricular, els EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic), els CPR (Centres de Recursos Psicopedagògics), l’ELIC (Equip d’Assessorament en Llengua i Cohesió Social), el CREDA (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius), l’ONCE (Organització Nacional de Cecs Espanyols), els EAIA (Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), el CSMIC (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil)… El treball en xarxa de tots aquests diferents serveis és el que ha de garantir una resposta eficient i eficaç a les necessitats de suport dels infants.

Molt camí per recórrer

El decret 150/2017 va ser, en un principi, aplaudit i ben rebut per tota la comunitat educativa, però sis anys després de la seva aprovació són moltes les veus que alerten que, malgrat haver avançat, l’educació encara és lluny de ser inclusiva i reclamen a l’administració més recursos i suport a les escoles per desplegar-la correctament.

A la vegueria Penedès hi ha, segons dades facilitades pels Serveis Territorials d’Educació del Penedès, 1.088 alumnes amb Necessitats Educatives Especials. A més dels quatre equips d’EAP a cadascuna de les quatre comarques de la vegueria, hi ha 71 SIEI, un SIEI+ al Garraf i 3 centres d’educació especial.

El Servei Territorial d’Educació del Penedès es va crear el 2022 només amb un parell de persones i no es va començar a desplegar fins al setembre del 2023. Ara compta amb un equip de cinquanta persones i es calcula que l’equip anirà incorporant departaments fins arribar a la vuitantena de persones. La seu d’aquest servei és al Vendrell i just la setmana que ve es traslladaran al seu emplaçament definitiu, al carrer Nou. Pilar Rodríguez, és la directora dels serveis territorials d’Educació al Penedès  i explica que encara els queden molts mesos de feina per poder tenir tots els departaments desplegats, tot i que espera que aquest any es vegin ja molts canvis.

Davant la demanda de bona part de la comunitat educativa de més recursos per poder fer realitat l’educació inclusiva, tant ella com la Maria J. Bandera, cap de l’Àrea per a la Coordinació i Planificació Escolar, assumeixen que “queda feina per fer”, però fan valdre l’esforç que l’administració fa per desplegar-la: “A l’Alt Penedès s’ha posat en marxa el CEEPSIR perquè professionals de l’escola especial Delta Espiga entrin a l’escola, mentre que al Garraf aquest curs s’ha creat el SIEI+, un nou recurs amb cinquanta professionals que donen servei a dotze centres de la comarca” reivindiquen. Aquesta dotació extraordinària s’ha fet –expliquen– perquè al Garraf no hi ha cap centre d’educació especial i així es pot atendre a l’escola ordinària alumnes amb necessitats més severes. “Aquest pilotatge és cap on vol anar l’educació inclusiva: cap a aconseguir que tots els alumnes vagin a l’escola ordinària”, anoten.

Augmentar les hores de vetlladores és una de les altres demandes que des de la comunitat educativa es fa a l’administració. Per Rodríguez i Bandera, però, aquesta no és la clau: “El vetllador no pot ser un pilar de l’escola inclusiva, hem d’anar cap a un disseny universal de l’aprenentatge, cap a un sistema on es pugui atendre tothom sense tanta necessitat de vetlladors, posant més educadors, més integradors socials, més docents, baixant ràtios…, perquè no només parlem d’alumnat amb discapacitat, sinó que l’educació inclusiva ho abraça tot”, conclouen.

Des dels Serveis Territorials d’Educació es reivindica com la millora de la detecció de les necessitats educatives: “Hi ha la sensació que hi ha més trastorns que mai, però és perquè s’ha millorat la detecció. Hem de partir de la base que cal detectar per avançar buscant recursos. I un cop aquests es donen és igual d’important saber-los fer servir. La fórmula màgica és la combinació, aconseguir que un recurs pugui beneficiar el màxim d’alumnes”, indiquen.

La Martina té nou anys i pateix una malaltia metabòlica minoritària anomenada Homocistinuria amb Acidúria Metilmalónica. Els nens que tenen aquesta malaltia presenten un retard psicomotor i una lesió òptica severa, però la Martina té una afectació molt més greu perquè no va ser diagnosticada a temps i amb només quinze dies va patir una crisi que va provocar-li danys neurològics greus.

Com que va caminar més tard del que és habitual, va fer una retenció d’un any a la llar d’infants i amb quatre anys va començar a anar a l’escola, al Baltà Elias de Vilafranca, un centre ordinari que en aquell moment no comptava amb SIEI com ara. En Toni Rafecas, pare de la Martina, explica com van viure ell i la Maria Parés –la mare– el moment de decidir entre escola especial o ordinària:

“Vam visitar l’Espiga, el centre d’educació especial, i vam veure que no hi havia canalla tan petita com la nostra filla. Potser allà hi ha els millors professionals per atendre-la quant a logopèdia o fisioteràpia, però com que no hi havia canalla petita ens va semblar precipitat dur-la allà i vam decidir donar-li l’opció d’anar a una escola ordinària”. Decidir a quina va ser un altre repte. La primera que van visitar va ser el Mas i Perera, que en aquell moment era l’únic centre de primària que comptava amb SIEI (UTE), però els quedava just a l’altre extrem de casa seva i van optar per conèixer altres opcions. Van decidir-se pel Baltà Elias després de parlar amb el seu director d’aleshores, Paton Felices: “El projecte educatiu, l’escola en si, l’ambient que s’hi respirava i la visió inclusiva que ens va mostrar el Paton van fer-nos decidir”, comenta el pare.

La Martina, que ara està fent tercer, té una vetlladora totes les hores lectives, però la responsabilitat que la nena tingui material adaptat a les seves necessitats és de la tutora i del SIEI. “A l’etapa infantil els objectius són més bàsics i tot és més fàcil d’adaptar. A primària ja comença a complicar-se una mica més i van aflorant totes les mancances de recursos, de formació… Nosaltres no ens hem trobat cap mestre ni professional que no hagi mostrat bona predisposició, al contrari, hem vist molt bona voluntat, però els recursos falten”, relata Toni Rafecas. El pare de la Martina insisteix que quan es parla d’educació inclusiva es tendeix a pensar en els casos més extrems, però que el ventall de la diversitat és molt ampli i això és complex d’atendre amb una ràtio de 22 nens a l’aula: “No sé dir si és que hi ha pocs recursos o que no es gestionen prou bé. Per mi una escola inclusiva unificada seria que tota la xarxa de dispositius per atendre la diversitat –escola, CDIAP, EAP, Espiga…– treballés realment de forma conjunta. Ara es coordinen, però hi ha molt marge de millora. Estem molt lluny d’aconseguir que tots els nens amb necessitats educatives més severes puguin escolaritzar-se a l’ordinària i molt lluny que els professionals d’aquests centres, que en saben molt, entrin habitualment a les escoles”.

L’escola inclusiva parteix de la convicció que la diversitat és una riquesa per a tot l’alumnat. L’adaptació a l’entorn i la socialització amb la resta de companys és un aspecte que als pares de la Martina, com a tota la resta, els preocupa: “En el cas de la Martina, si a l’aula té un problema no ens ho pot explicar, i per això sempre que fem reunions amb els tutors els preguntem com la veuen i quina relació té amb els companys. És difícil interaccionar amb la Martina perquè no sempre ho aconsegueixes i pot ser frustrant. A vegades, per por a no obtenir una resposta, els nens no s’hi apropen i aquí és on hi ha també la feina de tutors i vetlladors. A la festa de final de curs de primer estàvem a la grada veient l’espectacle amb la Martina al costat, ella tenia una joguina musical de les seves, de cop van venir tres o quatre companys de la classe, li van treure la joguina de les mans, li van començar a cantar una cançó, la van agafar i ella va marxar de la mà amb ells ben contenta. Ens queien les llàgrimes d’emoció”, explica el pare.

La Comissió per la Inclusió del Baltà

L’escola de la Martina, el Baltà Elias, és l’única de Vilafranca que compta amb una comissió d’inclusió. Evidentment, els pares de la Martina en formen part. La iniciativa, expliquen, va néixer durant el confinament, quan el centre va començar a enviar a famílies i nens tot de material perquè treballessin a casa i a demanar que es connectessin telemàticament: “Les famílies de l’escola que teníem nens amb necessitats especials ens vam sentir una mica abandonades perquè no s’adaptava pràcticament res. Aleshores uns quants pares de l’escola ens vam organitzar i vam crear la comissió”. En Toni destaca el fet que pares de nens normatípics se sumessin a la iniciativa: “Tots podem ser discapacitats algun dia. De fet, tothom té alguna discapacitat, però potser no són tan greus com les que té la Martina que, al mateix temps, té moltes capacitats”, comenta. L’equip directiu va sumar-se a la comissió i, d’aleshores ençà, es reuneixen periòdicament per fer del Baltà una escola més inclusiva i, alhora, sensibilitzar tota la ciutadania.

La Martina fa sis anys que va a l’escola. Amb la perspectiva i l’experiència de tots aquests anys, en Toni i la Maria estan convençuts que optar per l’escola ordinària va ser una bona decisió: “Tenim dues filles més petites que van a la mateixa escola. En el moment de matricular la Martina no ho vam pensar, però ara sovint ens preguntem què pensarien les seves germanes si veiessin que la Martina va a una escola especial. Quin missatge transmetríem amb això?”. Per als pares que, com ells fa sis anys, ara es troben davant el dubte i la incertesa d’on portar els seus fills i filles amb necessitats educatives especials, els diuen que confiïn en ells: “A mi m’hauria agradat que em diguessin: confia en la Martina, no li treguis tu l’opció d’arribar a ser qui ella pugui ser.”

Si els mestres no s’ho creuen, és impossible. N’hi ha uns quants, però, que encara confien, i molt, en el caràcter integrador que sempre ha caracteritzat l’escola. Un esperit que en els darrers anys ha anat perdent força, “segurament de forma inconscient”. Així ho creu la Sílvia, que és professora en un centre escolar del Garraf, i que ha volgut participar en el Tema de la Setmana de forma anònima “per garantir la privacitat” dels alumnes i del centre on treballa.

La docent ha exposat a La Fura que, actualment, els mestres no tenen els recursos humans suficients per poder atendre la diversitat de l’aula i garantir, així, una educació de qualitat. “Com que han vist que podem anar tirant amb el que tenim, ja els està bé”, lamenta la Sílvia.

Per ella, la solució implica baixar les ràtios, que ara se situen al voltant dels 25 alumnes per aula: “Tenim alumnes amb necessitats educatives especials, però també alumnes amb situacions familiars complexes, alumnes amb altes capacitats o altres que simplement necessiten més temps de maduració. Cadascú té els seus ritmes i si els volem atendre a tots, necessitem més ajuda”.

Tot i la incertesa del moment, la Sílvia recorda la pandèmia com un moment “extraordinari”, ja que es van desdoblar les aules i el Departament d’Educació es va veure en l’obligació de contractar més docents. “Ens podíem estar vint minuts amb un mateix alumne”, recorda. Ara admet que hi ha algunes hores en què es fan desdoblaments, i que hi ha moments en què un vetllador s’ocupa d’atendre els infants amb necessitats educatives especials, però “la major part del temps estem sols”. “Què pots fer quan has de contenir un infant amb problemes conductuals en una aula amb vint nens més?”, es pregunta.

Mentre les solucions no arriben, els professors “ens hem de buscar la vida”. Per dur a terme la quotidianitat de l’aula, la Sílvia aposta per treballar “en gran grup”, fent servir recursos molt visuals “perquè sigui més entenedor” i per atraure l’atenció dels infants. El fet de treballar per projectes també els ha posat la feina més fàcil. “Abans els ritmes d’aprenentatge els marcaven els llibres de text. Ara els ambients i les situacions d’aprenentatge permeten que tots s’adaptin millor a l’objectiu final, que és aprendre junts”, creu la Sílvia.

El problema rau en el fet que has de “personalitzar” el material per a alumnes que requereixen una atenció específica, perquè “ho has de fer a casa teva, i no tothom està disposat a treballar fora de l’escola, com és normal”. Sílvia remarca que no és només una qüestió d’actitud dels professors, sinó que “depèn dels recursos de cadascú”. És per això que reclama més acompanyament i més formació, perquè els docents puguin atendre “amb garanties” tot l’alumnat, a més de la creació d’un banc de recursos “amb propostes reals que ens puguin passar en una aula amb una vintena de nens”.

Molt sovint, els nens estan més preparats que els professors per afrontar aquesta realitat. La Sílvia argumenta que “amb més recursos a l’aula” fins i tot pot ser beneficiós que els infants comparteixin classe amb un company amb necessitats educatives especials. “Els companys són conscients de la seva situació, l’ajuden i fan un acompanyament”, a més de treballar un dels fonaments de l’escola inclusiva: el respecte a l’aula.

L’escola inclusiva hauria de ser així, respectuosa, integradora… Però, sobretot, l’escola hauria de fer un canvi total, en el que es plantegi l’escola cooperativa i col·laboradora, on pares, mares i mestres intervinguin en l’educació dels alumnes: “L’escola inclusiva ha d’adaptar-se a l’alumne, en lloc de fer que l’alumne sigui el que s’hagi d’adaptar al centre”, defensa la Sílvia. “L’escola hauria de ser inclusiva per se, sense la necessitat d’afegir la paraula ‘inclusiva’ al darrere”, sentència.

És un dijous a la tarda a l’Escola d’Art Apel·les Fenosa del Vendrell i el Rubèn Barbó està concentrat en la seva tasca de pintar una tassa de ceràmica. Al seu costat hi ha la Sònia Ribas, que no se’n separa i l’ajuda a desenvolupar el seu treball en una taula adaptada. Al voltant s’apleguen la resta d’alumnes de la classe.

El Rubèn té 14 anys i pateix les seqüeles d’una meningitis que el va afectar quan en tenia només 2. Estudia a l’escola d’educació especial pública Garbí del Vendrell i, des d’aquest any, fa l’activitat de ceràmica a l’Escola d’Art. És un dels prop de 25 infants i joves que aquest curs compten amb el suport d’una vetlladora –en el seu cas, la Sònia– per poder prendre part en activitats extraescolars de forma integrada amb el grup.

“Vam conèixer aquesta opció a través de l’escola i ens va semblar que ho podíem provar”, explica la seva mare, Noèlia Rodríguez. “Vam triar l’Escola d’Art perquè li va molt bé per desenvolupar la seva psicomotricitat i tot el que està relacionat amb la manipulació d’objectes. A més, ell és molt creatiu i li agrada relacionar-se amb la gent”, afegeix.

La decisió es va mostrar encertada des del primer moment. “Estem molt contents de com està anant tot. La feina de les vetlladores és clau, nosaltres sabem que podem marxar tranquils perquè està en bones mans”, remarca el pare del Rubèn, Lluís Barbó. La vetlladora, Sònia Ribas, explica que és molt important que el noi “pugui ser un més a classe, tant per ell, com pels seus companys”. Ho corrobora el seu professor de ceràmica de l’Escola d’Art, Enric Solé: “Que estigui amb nosaltres és un afegit, perquè interactuem amb ell i és molt enriquidor per a tots”.

El vincle que s’ha creat entre el jove i la seva vetlladora és fort. De fet, un cop li ha passat la vergonya inicial per la presència d’un periodista, el Rubèn em confessa que la tassa que està pintant serà un regal per a ella. Tot plegat és un exemple de com d’important és que els infants i joves amb necessitats educatives especials puguin tenir un suport per desenvolupar les activitats junt amb la resta del grup.

Un projecte compartit

I és que el Vendrell, a través del Pla Educatiu d’Entorn (PEE), ha estat un municipi pioner els últims tres anys a potenciar aquestes polítiques inclusives en l’àmbit municipal. Un projecte en el qual s’han involucrat molts actors diferents, amb resultats remarcables.

El 2018, el ple de l’Ajuntament va aprovar una moció del grup municipal de Som Poble-ERC demanant que les activitats extraescolars fossin inclusives. La moció havia estat promoguda per l’associació Avancem Junts, que treballa per la inclusió de les persones afectades per l’espectre autista. A diferència d’altres mocions que queden en un calaix, aquesta va ser el punt de partida d’un projecte que s’ha anat fent gran. “Quan vaig entrar a l’Ajuntament el 2019, des d’Avancem Junts em van venir a veure per recordar-me que s’havia aprovat aquesta moció”, explica a La Fura la regidora d’Educació, Sílvia Vaquero.

“Fins en aquell moment hi havia activitats adaptades per als infants amb necessitats educatives especials, però es feien fora del grup, i nosaltres volíem canviar això”, afegeix la regidora socialista. L’eina per fer-ho va ser el Pla Educatiu d’Entorn (PEE), una iniciativa de cooperació entre els diferents agents que intervenen a l’àmbit educatiu del Vendrell. Va ser aquí on es va crear la Taula Inclusiva, amb representants de l’Ajuntament, l’escola Garbí, l’Institut Andreu Nin, les entitats educatives, diferents associacions especialitzades, i les famílies d’aquests infants. Aquest ens també permetia que hi pogués haver un finançament compartit entre l’Ajuntament i la Generalitat.

“Al principi, tot i que vam fer un protocol, anàvem una mica a cegues, perquè no sabíem quina demanda tindríem. Per això vam decidir començar amb els casals d’estiu del 2021, ja que molts d’aquests nens i nenes es quedaven a casa quan acabava el curs escolar”, recorda Vaquero. La bona resposta obtinguda els va encoratjar a estendre la inclusió a diferents activitats extraescolars el curs següent. Aquí va ser quan van entrar en joc l’Escola Municipal de Música Pau Casals, l’Escola d’Art Apel·les Fenosa i la Ballaruga, entre altres centres i entitats.

“Per als infants i joves és molt realitzant poder desenvolupar aquestes activitats, siguin d’educació, oci o d’esport, i fer-ho junt amb la resta de companys, ja que ells continuen tenint molta il·lusió”, apunta Rocío Dafne, de l’associació Avancem Junts. Durant aquests dos anys, s’ha anat perfeccionant el protocol, “sempre escoltant el que ens diuen les famílies”, destaca Sílvia Vaquero, que afegeix que la iniciativa és molt necessària “tant per als nens com per a les famílies, especialment les mares, perquè les descarrega molt”. “En aquest sentit, és una iniciativa molt feminista”, assegura.

Estendre la inclusió a edats superiors

La intenció és que el projecte continuï creixent, per exemple, ampliant l’edat d’atenció. “Ara ho fem amb nens i nenes d’entre 3 i 16 anys, però volem ampliar l’acompanyament perquè els adolescents no es quedin sols”, avança la regidora. Paral·lelament, un altre repte és que alguns dels beneficiaris evolucionin i puguin deixar de necessitar una vetlladora. En això també influeix que alguns mestres i educadors “han anat aprenent de les vetlladores i ja poden tenir els infants al grup sense aquest suport”.

Un altre aspecte destacable és que s’intenta “no deixar cap infant fora”, sigui del Vendrell o de qualsevol municipi de la comarca. Per això, recentment s’ha sumat una partida econòmica que aporta el Consell Comarcal. La iniciativa ha cridat l’atenció d’altres municipis i ciutats, i el Vendrell ja ha estat convidat en diferents jornades educatives per explicar el projecte. Les famílies agraeixen aquest suport que estan trobant fora de l’horari lectiu de les escoles, i desitgen que es pugui reproduir als centres escolars, on denuncien que encara hi ha “moltes mancances” en aquest apartat.