Capficats amb la festa major

La història dels nans, o capgrossos, està estretament lligada a la dels gegants, per la seva funció primigènia d’obrir-los pas en les cercaviles en què participaven. Aquesta era, com a mínim, la funció específica dels Nans de Vilanova, obrir pas als gegants en la cercavila de la festa major, precedint-los en els seguicis i afilerant el públic amb unes petites maces acabades amb un saquet ple de sorra.

Les primeres referències escrites que deixen palesa l’existència de nans a Vilanova i la Geltrú daten de 1850. D’aquest any s’ha trobat documentació on s’indica que els primers nans de la ciutat van ser sufragats per l’indiano Pau Soler, un dels impulsors de l’arribada del ferrocarril a la ciutat. Segons cita un article del Diario de Villanueva, Soler va cedir vuit capgrossos a la parròquia de la Geltrú aquell mateix any. Una donació amb què aquest ric americano nascut a Can Cego es guanyaria el sobrenom del senyor Pau dels Nans. Es considera que aquests són els primers antecessors dels nans actuals, si bé la colla ha localitzat un altre precedent l’any 1941, quan el vilanoví Salvador Juncosa va adquirir una parella de gegants i quatre nans molts semblants als que aleshores tenien al Vendrell.

L’any 1948, un grup de persones del cafè del Fomento Villanovés (ara Foment Vilanoví) va obtenir un excedent econòmic d’una campanya per restituir els gegants de Vilanova, desapareguts, com la resta d’entremesos populars de la ciutat, durant la Guerra Civil. Aquest sobrant de diners, la comissió va decidir invertir-lo en la recuperació dels nans, amb l’objectiu de fer lluir, encara més, els gegants recentment recuperats. Tres integrants d’aquesta comissió van adquirir divuit nans, quinze a l’escultor vilafranquí Lambert Escaler Milà, i tres més al taller artesanal El Ingenio de Barcelona.

L’estrena dels capgrossos, amb uns vestits provisionals, va estar protagonitzada pels mateixos membres de la comissió, que van fer de portants a la cercavila de la festa major del 5 d’agost de 1949. L’any següent, el 1950, la modista Mercè Morell va ser l’encarregada de confeccionar els vestits del Ball de Nans. Un vestuari que es completaria amb la construcció de setze maces petites perquè els nans poguessin obrir pas als gegants durant les cercaviles.

En la seva reaparició, els nans de Vilanova van ballar al so del Ball de Nans d’Olot, ja que no tenien coreografia pròpia. La cercavila de la Sortida d’Ofici va recollir els capgrossos al Foment i una traca va marcar l’entrada del primer nan a la plaça de les Cols.

Els nans van sortir cada any per la festa major durant més de deu anys, des del 1951 fins a l’any 1962. Però la degradació progressiva dels caps, a causa de les precàries condicions de conservació amb què es trobaven als magatzems municipals, els va acabar retirant del seguici festiu. Molts d’ells, a més, havien patit cops durant les cercaviles i reparar-los suposava una gran despesa. De fet, aquest era uns dels entremesos més cars de mantenir.

L’any 1954, es va fer un esforç per substituir quatre caps per uns de nous a la Casa Artigues de Barcelona. Aquests quatre nous caps, comprats per 925 pessetes, són els actuals de l’Indiano, el Botiguer, el Manyo i el Nen. La resta van ser restaurats per 1.200 pessetes.

Però la família de capgrossos va anar minvant amb el pas dels anys i, malgrat que es van fer diversos intents per revifar la colla, l’any 1961 ja només en quedaven dotze dels divuit inicials. L’any següent ja no van sortir per festa major.

El Ball de Nans no tornà a desfilar en una cercavila fins al 1981, quan la Comissió Municipal de Cultura Popular va restaurar els caps que havien quedat emmagatzemats i va adquirir-ne de nous fins a completar una colla de catorze caps, sis parelles i dos macers. El ball també passà a tenir una música pròpia, creada pel vilanoví Miquel González, membre dels Grallers de l’Acord. El vestuari, en canvi, es llogà fins a l’any 1985, quan la modista Pilar Benito, que ja havia vestit prèviament els Gegants de Vilanova, confeccionà els vestits nous.

Aquesta situació es va mantenir fins al 1989, quan l’Ajuntament va cedir el Ball de Nans a l’Agrupació de Balls Populars. La regidoria de Cultura va encarregar a Albert Albà, de la companyia l’Estaquirot Teatre, una restauració dels caps. Albà va confeccionar unes caixes a mida per poder emmagatzemar els caps sense que es fessin malbé i, un cop acabada la festa major, els nans es van guardar a la Paperera, a la Sala, a l’església dels Josepets i, des del 1992, també al local de l’Agrupa.

El 1995 es produí una de les renovacions de vestuari més destacades dels últims anys, recuperant els farbalans del coll i reparant i repintant els caps malmesos. A més, es confeccionaren porres noves per als macers, cinquanta anys després.

Des d’aleshores, els nans han anat renovant alguns elements del seu vestuari, però no és fins a l’any 2022 que tornen a fer tot un canvi de roba.

L’Agrupació de Balls Populars va decidir renovar la indumentària dels nans vint-i-cinc anys després, mantenint la mateixa línia de vestuari, però seguint l’estètica dels complements que porten al cap els diferents personatges.

Qui és qui

Actualment, el ball compta amb setze capgrossos: dos macers o capitans que guien el ball; el Manyo i la Gitana, que simbolitzen els immigrants de la ciutat; l’Indiano i la Cubana, com a representants d’un període històric rellevant del municipi; el Pagès i la Catalana, símbols del passat i de les arrels de la ciutat; el Botiguer i la Remei, representants del comerç local; la Mary Poppins i el Gepetto, elements que encarnen la màgia i la fantasia; la Nena i el Nen, elements que completen la representació cívica de la ciutat; i, finalment, Els Tothosaps, la darrera parella afegida al ball l’any 2001 i que va ser una donació del Diari de Vilanova.

A més dels 75 anys del Ball de Nans, aquest 2024 també se celebra el 40è aniversari del Ball de Panderos. Un ball que es va estrenar la vigília de Sant Joan del 1984, després d’un treball molt extensiu de l’Agrupa, que va comptar també amb la col·laboració del Ball de Panderos de Vilafranca.

La primera ballada va tenir lloc a la plaça Xoriguer de Vilanova i la Geltrú, acompanyats del flabiolaire Pau Orriols i Ramon. El ball el formaven dotze noies que ballaven les coreografies que es van poder recuperar: el “quadro”, la serp, la travessa, els platerets, el corrandillo, la creu i la jota.

Inicialment, vestien uns pantalons i una camisa de color blanc, mocadors travessers, faixa blava i vermella (segons la filera), espardenyes blaves i vermelles i un mocador al cap. Uns anys més tard, l’entitat va incorporar faldilleta i camalls per donar més qualitat al vestuari.

Des d’aleshores ja han passat quaranta anys, i aquesta festa major es commemorà l’efemèride amb una cercavila de balls de panderos, que comptarà amb la colla local, a més del Ball de Panderos de Vilafranca, de Salou, de Sant Quintí de Mediona i de la Vall de Tavernes del País Valencià. L’origen, es creu, dels balls de panderos que avui es realitzen a casa nostra.

Quin paper té l’Agrupa per festa major?

Bàsicament, treballem per fer tot el seguici folklòric festiu tradicional. A més, enguany ens toca celebrar el 75è aniversari del Ball de Nans i el 40è del Ball de Panderos. Bé, de fet, l’aniversari dels Capgrossos el vam començar a celebrar fa dos anys, quan vam fer els vestits nous. Per tant, aquesta festa major celebrarem el final d’aquest aniversari.

Què teniu preparat?

L’1 d’agost farem una plantada de tots els caps als jardins de la Casa Papiol i homenatjarem als primers balladors de la colla. A més, hem aconseguit que els membres de l’Acord (entitat que es va unir al Coro, creant la Unió Vilanovina) tornin a posar-se els caps amb què ballaven. Amb aquest acte volem recordar tota la gent que, com l’Agrupació de Balls Populars, ha vetllat per recuperar i conservar el Ball de Nans. Tot seguit, farem una cercavila fins a la plaça de Sant Antoni, que acabarà amb una botifarrada popular.

L’estat de salut de la festa major és bo?

Sí. Vilanova té un protocol festiu amb molt de futur. L’entitat, que portem la majoria dels balls, té unes llistes d’espera llarguíssimes, quan antigament havíem de posar anuncis al Diari de Vilanova perquè la gent no participava en la festa major. Això s’ha revertit, però creiem que encara cal fer una mica més de pedagogia.

En quin sentit?

Que la gent entengui quina és la part tradicional del seguici festiu. Per què existeix el Ball de Panderos? Com es va fer? Quin sentit té? Els balls no es creen ni tenen una coreografia perquè sí. Darrere d’això hi ha un estudi. Tots els balls tenen un sentit, però hi ha molta gent que només veu persones ballant.

Quin és el sentit, per exemple, del Ball de Nans?

Els Capgrossos sempre han estat els encarregats d’acompanyar i donar la benvinguda als Gegants. També eren els que s’apropaven a les famílies i als nens, ja que els Gegants els impressionaven molt. A Vilanova, però, es va decidir separar els dos balls i fer una música i una coreografia úniques per als Nans.

Com s’ha de fer aquesta pedagogia?

Educant la canalla, que són el futur de la festa. Actualment, fem tallers a les escoles, però només si els centres ens ho demanen expressament, perquè per poder fer això cal tenir un grup de voluntaris que, en hores de feina, vagin a les escoles a fer divulgació. Quan hi anem, ensenyem els entremesos a la canalla, que es poden posar a sota de les Mulasses. A més, l’entitat va parir la cercavila infantil de Sant Antoni. És una altra forma de fer pedagogia i, sobretot, que els més petits puguin participar activament. Com que per festa major els balls són per a majors de deu anys, quan els toca ballar la majoria ja s’han fet grans.

Les llargues llistes d’espera no desmotiven?

Encara que sembli que tota la vida han ballat els mateixos, no és així. Si han d’entrar trenta persones, l’entitat fa més de cent trucades. Molta gent s’inscriu a les llistes per fer-ho i quan els truquem ens trobem que ja no volen ballar, o bé perquè ha passat molt de temps o bé perquè no hi ha cap plaça al grup on volen ballar. La majoria, a més, vol entrar al Ball de Diables, precisament el que menys places té. Però jo sempre dic el mateix: “Quan et truquem digues que sí a tot perquè un cop entres en un ball tens prioritat”. El tema de les llistes d’espera és molt complicat.

Quants socis té actualment l’Agrupa?

Al voltant de vuit-cents, dels quals quatre-cents són balladors.

Caram! Teniu el futur garantit.

Estem molt bé. A més, ara hem comprat la casa del costat del local. Els propietaris eren una família vinculada a la Festa dels Tres Tombs, i ens l’han venuda perquè sabien que la conservaríem i evitaríem que s’hi construís un bloc de pisos, que és el que acostuma a passar.

Què hi fareu?

Ampliarem el local. L’edifici actual és gran, però l’espai diàfan és molt petit. Quan el vam comprar teníem pocs socis i aleshores ja en teníem prou, però a mesura que l’entitat ha anat creixent, ens hem adonat que quan fem celebracions puntuals (festes majors, carnavals o Nadal) el local s’omple a vessar.

Quan començareu?

Ara farem el projecte d’obres. Primer arranjarem una part de la teulada i de la façana i, després, començarem a fer les obres interiors. Volem arreglar la part de sota i tirar la paret mitgera de les dues cases per obrir el local. El primer pis, en canvi, està mig arreglat perquè la família havia fet una obra menor. L’ús d’una part del local el cedirem a l’Ajuntament de Vilanova perquè les entitats culturals de la ciutat que no tenen local el puguin fer servir. Això ens servirà per pagar una part del préstec que hem demanat. Però no hi ha un calendari d’obres fixat. Tenim deu anys, que és el que dura el préstec.

Això vol dir que et veurem deu anys més com a presidenta?

Sempre que hi ha una renovació de junta ofereixo que vingui gent nova –i jove– perquè em rellevin del càrrec. Però de moment continuaré com a presidenta dos anys més. Com que tenim el projecte de la casa, la junta d’ara tampoc no volem deixar empantanegada amb unes obres a una nova junta. Evidentment, ens podem mantenir al marge, però continuarem donant suport als nous, si és que n’hi ha.

Costa trobar gent jove?

Per ballar, no. El problema és que no volen agafar un càrrec de molta responsabilitat. Aporten moltes idees, són membres de la junta, però quan han d’assumir un càrrec així, ja no s’impliquen tant. Quan es va fundar l’entitat, jo ja hi era amb 8 anys. Amb 16 ja formava part de la junta, n’era la secretària, i des del 2009 en soc la presidenta. Però fa molts anys que una persona jove no vol assumir aquest càrrec. Els fa una mica de por, crec. Però l’Agrupa és molt fàcil de portar. Els grups són molt autònoms i tenen les seves pròpies normatives. És cert que has d’anar a moltes reunions i has d’estar assabentada de tot el que passa –tot i que de vegades se t’escapen moltes coses–, però és molt bonic.