Casa meva, casa teva

Bancs de temps, fires d’intercanvi, mercats de segona mà… L’economia de compartir està en auge. Aquesta manera ancestral d’entendre la vida pràcticament havia desaparegut durant la segona meitat del segle XX, però en els darrers anys ha crescut la consciència cap a un model econòmic i social més sostenible i hem vist ressorgir amb força diverses iniciatives de consum col·laboratiu, en bona part gràcies a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies.

Parlem d’economia col·laborativa, compartida o 2p2 (peer to peer), per referir-nos al sistema en el qual els béns i serveis són compartits entre particulars, sigui de forma gratuïta o per un preu.

Anar de vacances a casa d’algun parent, aprofitar l’apartament que els veïns tenien a la platja per anar-hi els dies en què ells treballaven, buscar coneguts que volguessin anar a una mateixa zona i omplir entre tots un cotxe per compartir despeses… El turisme col·laboratiu tampoc és cap concepte nou, ja que des de sempre ha existit en els petits cercles de confiança d’amics i familiars. Tot i això, avui dia, gràcies a internet i les xarxes socials, aquest cercle ha crescut exponencialment, prenent una velocitat i una dimensió inimaginables fa només menys de deu anys.

Les noves tecnologies han fet que proliferessin infinitat de propostes que fomenten el turisme col·laboratiu fins a arribar a transformar la manera de viatjar i consumir (serveis de transport compartit, allotjaments turístics entre particulars, persones que s’ofereixen a través de la xarxa per fer de guies, etc.).

En aquest Tema de la Setmana ens fixarem únicament en un aspecte dels molts que envolten el turisme 2p2: l’allotjament. I fugirem de les arxiconegudes plataformes basades amb un intercanvi econòmic entre dues parts, per anar a buscar aquelles iniciatives que van més enllà i ofereixen serveis gratuïts.

En tots els casos que veurem, el factor econòmic incideix, però no és determinant, l’objectiu del turista no és poder viatjar barat, sinó que respon més a una filosofia de vida, a voler fer turisme slow, relacionar-se amb altres persones, conèixer amb més profunditat la cultura i la manera de viure d’un indret, promoure la generositat, la confiança, fer xarxa.

Una de les primeres iniciatives de turisme col·laboratiu basades en les xarxes socials va ser el couchsurfing (couchsurfing.com). Va néixer als Estats Units l’any 2003 com una plataforma d’intercanvi gratuït d’allotjament per poder viatjar pel món dormint en sofàs (i qui diu sofàs, diu llits). El funcionament és senzill, només s’ha de crear un perfil amb les dades personals, aficions, idiomes, països visitats, una foto… D’aquesta manera, tant els hostes com els amfitrions poden conèixer com és la persona amb qui conviuran durant uns dies.

Aquest web compta amb més de 14 milions d’usuaris provinents de 200.000 ciutats. Malgrat això, el que va néixer com una organització sense ànim de lucre va acabar, l’any 2011, rebent 7,6 milions de dòlars d’un fons d’inversió i va acabar privatizant-se i ara, tot i que continua oferint bona part del servei de forma gratuïta, hi ha moltes opcions que requereixen passar prèviament per caixa. Això ha aixecat molts recels entre els usuaris de la xarxa, que pensen que s’ha perdut l’esperit inicial del couchsurfing, i ha fet que apareguessin noves alternatives.

Una altra plataforma que va aparèixer com a resposta a la privatització de Couchsurfing va ser Trustroots (trustroots.org), una alternativa totalment gratuïta “construïda per un petit equip d’activistes que van sentir que el món de l’intercanvi estava caient en mans de corporacions que intenten treure rendiment econòmic de la disposició de les persones per ajudar-se mútuament”, expliquen els mateixos impulsors. La plataforma la manté una fundació sense ànims de lucre registrada al Regne Unit l’any 2015 i funciona amb voluntaris. En aquest web, amb més de 30.000 membres, es pot buscar allotjament gratuït en cases d’arreu del planeta i també es pot formar part de diferents grups d’interès que han creat els mateixos usuaris per tenir una estada més còmoda i adaptada als gustos i a la manera de fer dels usuaris. Així, hi ha “tribus” de vegetarians i vegans amb gairebé 10.000 membres, d’autostopistes, de músics, d’escaladors, de ioguis, del col·lectiu LGTBI, etc.

Hi ha altres webs que ofereixen allotjament a un perfil d’usuari molt més concret. Aquest és el cas, per exemple, de 5W (womenwelcomwomen.uk), que posa en contacte únicament dones d’arreu del món, entre 18 i 80 anys, que ofereixen i demanen allotjament gratuït. En aquest cas, però, cal pagar una quota inicial de 38 lliures esterlines per formar-ne part i de 27 més cada any. Una altra plataforma adreçada a un col·lectiu concret com el LGTBI és la de Lesbian & Gay Hospitality Exchange International (lghei.org), fundada l’any 1991 i que reuneix 500 cases en més de 30 països. L’únic requeriment que es demana en aquesta plataforma és que les estades no sobrepassin les dues nits. També hi ha un altre web molt popular adreçat únicament a la comunitat de cicloturistes: Warmshowers (www.warmshowers.org). Funciona com la resta, amb usuaris registrats que ofereixen un espai gratuït a casa seva per poder allotjar altres turistes que, com ells, viatgen amb bici. Es poden trobar allotjaments arreu del món, excepte a l’Antàrtida.

El Joan Mateu viu a Castellví de la Marca i des de fa més de vuit anys fa couchsurfing. A casa seva hi ha arribat gent de tot el món: del Japó, de Nova Zelanda, dels EUA, de països sud-americans, europeus… Ell, per la seva banda, també s’ha hostatjat a cases d’arreu amb el mateix sistema (l’Índia, Mèxic, Islàndia, diferents països d’Amèrica del Sud, alguna ciutat espanyola, etc.). Tant fent d’amfitrió com sent hoste, la valoració que en fa és molt positiva: “La gent que és capaç d’obrir casa seva a un desconegut sense buscar cap benefici econòmic té un perfil molt obert, empàtic, amb ganes de fer amistats”, explica.

Els hostes que han passat per casa del Joan no són com els turistes convencionals: “en el nostre cas a casa ha vingut gent que busca estar un parell de dies a la natura, i sobretot fer amistat i relacionar-se amb la gent del territori”.

El canvi de filosofia que ha fet la plataforma Couchsurfing en els darrers anys ha fet, segons el Joan, “que es perdi aquesta essència” i això ha provocat que últimament hi hagi més usuaris que busquen únicament un allotjament gratuït. Ell, per la seva banda, té clar perquè ofereix un espai a casa seva: “la intenció és conèixer gent de tot el món, viatjar sense sortir de casa i també, perquè no, practicar l’anglès”.

Una de les modalitats que està més a l’alça dins el turisme col·laboratiu és el wwoofing o woof (Willing Workers on Organik Farms), és a dir, treballadors voluntaris en granges ecològiques. Aquí el concepte canvia, ja no és allotjar-se a canvi de res, sinó treballar en granges o comunitats que desenvolupen projectes agroecològics a canvi de sostre i menjar gratuït.

El wwoofing va néixer el 1971 a Anglaterra i avui dia, gràcies a internet, s’ha teixit una xarxa internacional extensa d’explotacions ecològiques arreu del món. És una de les primeres organitzacions de voluntariat ecològic i està present a 132 països. Granges de diferents punts del planeta pengen al web les seves necessitats i recluten viatgers, als quals mantenen i ajuden a canvi de la seva feina. Es poden fer tasques relacionades amb l’agricultura o la ramaderia, però també altres com arreglar una teulada, reconstruir algun espai, etc.

Tot i que existeixen diferents webs per trobar feina en granges ecològiques, l’oficial és la de Wwoofing International (wwoofinternational.org), amb un llistat d’instal·lacions d’arreu del món per anar a treballar i a passar-hi unes vacances ben especials, ja que es conviu en comunitat amb viatgers d’altres llocs i es col·labora en un projecte ecològic, sostenible i que promou un estil de vida saludable.

Amb el voluntariat es poden arribar a conèixer indrets turístics des d’una perspectiva molt diferent. El wwoofing és un tipus de treball voluntari associat a un projecte d’agricultura ecològica, però es pot viatjar amb allotjament gratuït fent moltes altres tasques voluntàries en altres àmbits. Hi ha webs d’àmbit internacional, com workaway.info, i nacional, com hacesfalta.org, amb tota mena de propostes.

L’Arnau Garriga i la Núria Casas l’any passat van passar quinze dies amb l’Emma, l’Alícia i el Simó, els seus fills, en un petit llogarret de la regió francesa de l’Aveyron. A través de la plataforma Workaway (www.workaway.info) van localitzar una família amb quatre fills petits que estava rehabilitant una casa i que els oferia allotjament i manutenció a canvi de cinc hores de feina al dia. Allà van conviure amb ells, i també amb altres dos hostes, un escocès i una brasilera. L’Arnau treballava en la rehabilitació i la Núria s’encarregava dels àpats de tots tretze i vivien en la mateixa casa que estaven reformant. Les tardes les tenien lliures i això els permetia fer turisme. L’experiència va ser tan positiva que enguany pensen repetir: “És una manera de viatjar que requereix que t’adaptis molt al que et trobaràs, és anar a l’aventura i sense luxes, però val molt la pena. A nosaltres ens va agradar molt, els nostres fills van poder conviure amb gent d’altres països, sentir fins a quatre idiomes diferents”, explica la Núria.

Hi ha qui ofereix casa seva a altres persones a canvi que aquestes també ofereixin la seva, sense cap transacció econòmica pel mig; lògicament, aquest intercanvi està limitat únicament a les persones que tenen un habitatge. La por perquè es malmeti la casa fa que costi més que aquesta opció arreli. Tot i això, els diferents portals que es dediquen a posar en contacte propietaris d’arreu del món han anat incorporant diferents mitjans de verificació i de seguretat, cosa que ha fet créixer el nombre d’usuaris. La plataforma més important dins d’aquest àmbit és Home Exchange (homeexchange.com), que posa a disposició dels seus subscriptors 400.000 cases en 187 països diferents. Tot i que l’allotjament és gratuït, el web fa un servei d’intermediació i per això cobra un mínim de 8 euros al mes.

A banda d’estalviar-se les despeses d’allotjament, aquesta opció permet fer estades més llargues, gaudir de la comoditat de qualsevol llar, rebre consells de la resta de membres de la comunitat que han estat a la zona que es vol visitar, fins i tot tenir opció d’utilitzar el vehicle de la casa, etc.

Una altra possibilitat d’allotjar-se gratuïtament durant uns dies o una temporada és fent de house sitter, una figura semblant a la del masover que consisteix a tenir cura íntegrament d’una casa durant tot el temps que el seu propietari no hi sigui. És a dir, estada gratuïta a canvi d’assumir totes les tasques que hi hagi a la casa (mascotes, manteniment, recollida del correu, etc.). Aquest servei s’ofereix ja en xarxa des del 1999 amb l’aparició de Happy House Sitters (happyhousesitters.com), un portal pensat tant per a aquells que busquen algú que es quedi i els cuidi la casa mentre ells no hi són, com per als que volen canviar d’aires una temporada i fer-ho sense haver de pagar cap lloguer.

Trusted Housesitters (www.trustedhousesitters.com) també és un lloc web similar, però té la particularitat que totes les cases que s’ofereixen tenen mascota i que, per tant, els hostes que hi vulguin anar se n’hauran d’ocupar. Aquesta comunitat compta amb més de 65.000 membres distribuïts en 151 països d’arreu del món.

De plataformes d’internet per a house sitters n’hi ha desenes i totes requereixen pagar una quota de subscripció per poder inscriure’s en les ofertes.

Les opcions de viatjar sense haver de pagar allotjament no acaben només en terra ferma. També hi ha la possibilitat de viatjar per mar sense haver de pagar l’estada. Es tracta d’intercanviar feina per transport. Això és possible gràcies a diferents webs on es pot contactar amb embarcacions de tot el món: transatlàntics, velers, catamarans…, l’únic requeriment que acostumen a demanar és estar habituat a navegar i tenir molts dies disponibles, ja que les travesses acostumen a ser llargues. La pàgina de referència dins aquest àmbit és Find a Crew (www.findacrew.net), la qual compta amb una xarxa de vaixells i tripulació en més de 200 països i 5 oceans. A més, és gratuïta i només requereix registrar-se i buscar les ofertes disponibles que més s’adaptin a les necessitats de cadascú.

Una possibilitat, tot i que molt més minoritària que les apuntades fins ara, és acampar al jardí d’alguna casa. Campinmygarden.com és el primer lloc web que publica una llista de jardins privats per poder acampar. La iniciativa va néixer el 2010 i s’erigeix un una alternativa de turisme també assequible, divertida i alternativa al model tradicional. En aquest lloc web es poden localitzar fins a un miler d’emplaçaments ubicats a diferents punts del planeta (la meitat estan a Europa, sobretot al Regne Unit, però també n’hi ha a Tailàndia, els EUA, l’Índia, el Brasil…). Tots els espais garanteixen l’accés a un lavabo i acostumen a cobrar una tarifa molt reduïda. Hi ha, fins i tot, els que tenen espai per acollir una caravana.