Diumenge es van donar cita a Barcelona nombrosos manifestants vinguts de tota la península i partidaris de “la unitat d’Espanya” que entonaven càntics diversos, per exemple: “Catalunya és d’Espanya”. És evident que per una raó sociopolítica i territorial, Catalunya forma part d’Espanya. En aquestes protestes es van expressar el reconegut Premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa, organitzacions i partits polítics diversos, que expressant-se en castellà van emetre el seu discurs de tall unionista a Catalunya; quan va arribar el torn de l’exministre socialista i expresident del Parlament Europeu, Josep Borrell, ho va fer en català i a diversos dels allí presents no els va agradar, ja que la seva visió de Catalunya no els permet veure la riquesa de Catalunya expressada en la seva llengua mil·lenària d’origen.
Així, l’expresident del Sindicat Professional de Policia (SPP), José Manuel Sánchez Fornet, ha indicat en una piulada que estava molest per haver-se aixecat tan d’hora i haver sentit un discurs en una “llengua que no entén”.
La cultura política d’Espanya, sigui d’esquerres o de dretes, mai no ha tingut en compte el pluralisme lingüístic i cultural de les seves regions i per això, sense entrar en molts detalls, s’ignora sistemàticament Catalunya. Crec que l’exemple no pot ser més clar, negar entre altres coses la identitat cultural de Catalunya és negar la riquesa dels seus ciutadans i els seus costums.
Al llibre Nuevo viaje a la Alcarria, del premi Nobel de literatura (1989) Camilo José Cela, es pot llegir: “A casa on LF Moratín va escriure El sí de les niñas no hi queda ni el més mínim record seu; aquí es compleix una de les maldicionillas que pesen sobre Espanya, la de no voler veure què fan els altres, la de cremar la història… Potser és fruit de la niciesa… Vostès, els gallecs, van derrocar la casa de Rosalía de Castro a Santiago…”. Per reflexionar.
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Penedès
