Metafòricament, la ceguesa mental és com aquella que no volem veure ni sentir parlar, i ens priva d’ampliar el nostre camp visual, en molts casos per egoisme, vanitat, interessos partidistes o desgana.
A les nostres accions quotidianes, i sobretot en les de caràcter social i de convivència, tendim a observar els esdeveniments des d’un prisma monocolor, tenim visió però patim metafòricament una ceguesa mental.
Els temps canvien i influeixen en tots els aspectes: polítics, religiosos, socials, ambientals… tan sols cal donar un cop d’ull als esdeveniments mundials presentats per la televisió (protestes, immigració, pobresa, manca d’il·lusió, precarietat laboral, disturbis i corrupció en alguns àmbits polítics).
Em fa l’efecte que tendim a “jugar” al malbaratament i a fer la viu-viu, no sent conscients de compartir ni forjar el nostre interior espiritual, ni de bon tros saber escoltar i “mirar” als ulls del proïsme.
Cada dos per tres, els sistemes judicials són notícia, sense oblidar les innombrables denúncies per corrupció a tots els nivells. Vindran temps difícils; estem en una nova era en què les polítiques i la concepció de les coses prenen altres direccions. Caldrà despertar d’aquesta ceguesa mental, ancorada en picabaralles del passat i fer exercicis per adaptar-la al nostre desenvolupament, ja sigui basada en nous sistemes educatius, professionals, medi ambient, treball, respecte, amor i el sentit de la vida i la seva bellesa.
S’implanten i desenvolupen nous mètodes científics i de comunicació, però ens allunyem més els uns als altres. Potser estem vivint una crisi de valors ètics; formació, criteri i raonament, al costat d’una nefasta qualitat de pensament; potser aquesta sigui part de la problemàtica. Per pensar.
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Penedès
