Cementiris militars

Al centre de Saragossa, al Paseo de Cuéllar núm. 22, s’alça un gran monument format per una torre de 45 metres d’alçada (n’havia de tenir més de 90) al costat d’una basílica dedicada a Sant Antoni de Pàdua, gestionada per frares franciscans caputxins. És el Sacrario Militare Italiano, conegut també com la Torre dels Italians o dels Caputxins, on reposen soldats del Corpo Truppe Volontarie (CTV) que la Itàlia feixista envià a Espanya per ajudar els revoltats el 1936 (val a dir que en italià els cementiris militars reben el nom de Sacrario, que literalment es tradueix per santuari). El projecte és obra de l’arquitecte navarrès Víctor Eusa, iniciada l’obra el maig de 1942 i inaugurada el 25 de juliol de 1945. Està construït per enormes carreus de granit gris, amb símbols feixistes tant a la reixa d’entrada com en altres elements decoratius, clar exemple de l’estil monumental de l’època de Mussolini. A partir d’aleshores l’estat italià inicià la recollida de les restes dels seus soldats disseminats per diversos cementiris provisionals o en civils, entre ells el mateix de Torrero, a Saragossa, ciutat on hi va haver un hospital militar italià. La quantitat més gran foren els 360 soldats i 12 oficials que hi havia al cementiri italià del Puerto del Escudo, a Cantabria, traslladats el 1975. L’any 1980 el govern italià va voler que el monument fos també un homenatge als brigadistes italians que havien defensat la República i el 1987 se n’hi traslladaren 22, dels 546 que moriren en aquest conflicte. L’originalitat del monument està en el fet que es pot pujar per l’interior de la torre, de planta quadrada, buida pel centre, per una rampa helicoidal que permet anar llegint a la paret els noms dels soldats allí sepultats. El Sacrario recorda els noms dels 4.183 italians morts, dels quals 2.889 estan enterrats en aquest monument, ja que la resta van ser repatriats o han quedat encara en alguns cementiris civils espanyols, ja que l’esclat de la Segona Guerra Mundial aturà momentàniament aquest projecte de trasllat. Tota la feina es portava a terme per part d’Onorcaduti, que és qui encara gestiona tot el conjunt, que oficialment és terra italiana. El fet que estigui a Saragossa és un desig italià, ja que la ciutat aragonesa fou fundada per l’emperador romà César August, d’on deriva el seu nom actual.

Es troba en realitat a Sondika, a uns 8 km de Bilbao. Reuneix en total 58 tombes, la major part d’aviadors que participaren en la Segona Guerra Mundial (anglesos, australians, canadencs, polonesos i novazelandesos) i que per diverses causes caigueren a Espanya i alguns mariners de la Royal Navy de vaixells enfonsats a les costes del nord. Hi ha també 8 mariners mercants de la Primera Guerra Mundial. Tots van ser enterrats originalment a diversos cementiris de la costa gallega i cantàbrica, però per assegurar el manteniment de les tombes van ser reagrupats en aquest cementiri, que és gestionat per la Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth. El cementiri té l’estructura clàssica dels britànics, amb una gran creu presidint-lo i la pedra del record, amb la frase de Their name liveth for evermore (El seu nom viu per sempre), frase de l’Eclesiastés proposada per Rudyard Kipling. Les tombes estan identificades per una estela de pedra amb el nom i grau de la persona, l’escut de la seva unitat militar, una creu o estrella de David gravades i una frase que la família pot col·locar com a recordatori personal. En les esteles de soldats desconeguts hi consta la frase Known unto God (Conegut per Déu), també proposada per Kipling. Aquesta Comissió té el suport dels sis principals governs de la Commonwealth i gestiona més de 23.000 cementiris a tot el món, que reagrupen més d’1,7 milions de soldats i personal britànic morts en actes de servei.

Aquesta mateixa CWGC té a tot Espanya 20 altres llocs on hi ha soldats britànics, enterrats però en cementiris civils. A Catalunya hi ha un soldat al de les Corts i un al de Montjuïc, a Barcelona, un a Cervera, un a Figueres, un a Tarragona i cinc a Mataró. D’entre tots el cas més destacable és aquest de Mataró, on hi ha enterrats cinc aviadors australians de la RAAF (Royal Australian Air Force), tripulants d’un avió Martin B-26 Marauder. El 29 de març de 1944 volaven davant les costes catalanes per controlar els carregaments de wolframi de Galícia que el govern espanyol enviava a Alemanya, i que per evitar el control que hi havia a l’Atlàntic es portava amb tren a ports catalans i amb vaixell cap a França. Pertanyien al 14è esquadró de la RAF amb base a Còrsega i sobre 2/4 de 12 del matí van localitzar davant de Mataró el vaixell francès Romain. Després de sobrevolar-lo un parell de vegades l’avió va capotar i va caure al mar, no se sap si abatut per alguna arma que portava el vaixell o per haver fet una falsa maniobra, ja que era un aparell difícil de pilotar (els mateixos aviadors l’anomenaven ‘El fabricant de vídues’). Els cadàvers de cinc tripulants de l’avió van ser recuperats per pescadors mataronins, i foren enterrats a la Secció Nova del cementiri de la ciutat en cinc nínxols un al costat de l’altre. Una placa davant els nínxols recorda el sisè, l’artiller de la torreta superior, que deu reposar encara dins l’aparell. L’any 1994 un grup de submarinistes va localitzar l’avió enfonsat, però per evitar un possible espoli s’han negat a donar la seva situació exacta. L’única cosa bona del cas és que partir d’aquest incident es va acabar amb el tràfic de wolframi cap a l’Alemanya nazi.

A Extremadura, vora el monestir de Yuste, hi ha el cementiri militar alemany de Cuacos de Yuste. Hi ha 180 tombes i creus de marbre negre, de les quals 17 no contenen restes per no haver-se localitzat i 8 de cossos no identificats. N’hi ha 26 de la Primera Guerra Mundial i 154 de la Segona, d’aviadors caiguts sobre Espanya, mariners de submarins i altres vaixells enfonsats prop de les costes espanyoles o morts en hospitals durant aquestes guerres. Cal dir que no hi ha cap soldat de la Legión Condor, el conjunt de soldats alemanys de diverses armes que ajudà Franco, les restes dels quals van ser repatriats a Alemanya. Podem destacar els 38 mariners del submarí U-77, enfonsat el 28 de març de 1943 davant de Calp per dos avions britànics que tenien la seva base a Gibraltar, els quals descobriren i perseguiren el vaixell alemany fins a enfonsar-lo. Tots aquests soldats estaven dispersos en diversos cementiris civils, i el 1980 es va començar a reunir-los, i el cementiri fou inaugurat l’1 de juny de 1983. Té el clàssic estil alemany, amb creus de marbre negre. Està gestionat per la Volksbund, associació humanitària que s’encarrega del manteniment de les tombes de soldats alemanys a tot el món i que es finança amb aportacions dels membres de l’associació, uns 20.000, de donacions i de recol·lectes, amb algunes subvencions dels estats federats i del govern alemany. Cal dir que aquesta associació té cura només de les tombes, ja que a Alemanya el fet de construir un monument als soldats morts és motiu de polèmica, encara que es tracti de membres de la Bundeswehr, les forces armades del país des de 1955. Es va fer en aquest lloc per estar a prop del monestir de Yuste, darrera estada del rey Carles I d’Espanya i 5è emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. El dia 5 d’abril de l’any 2019 el cementiri va patir un atac vandàlic, trencant-se a cops de mall algunes creus i patint diverses pintades antinazis.

A Barcia, població del concejo asturià de Valdés, prop del quilòmetre 500 de la carretera N-634 hi ha un cementiri musulmà, conegut popularment com el Cementerio Moro. Es va construir l’any 1936 per als soldats marroquins que combatien amb l’exèrcit franquista i que foren enviats a la zona nord per ajudar a la presa d’Oviedo. Es construí seguint indicacions d’autoritats religioses musulmanes, els imams que portaven les tropes i que els oferien assistència espiritual. Eren enterrats seguint els rituals musulmans i encara que no se sap exactament quants cossos hi ha, es calcula que són entre 400 i 500. Consta de dos recintes, amb una superfície total d’uns 4.500 metres quadrats, amb un recinte d’enterrament i un espai per a les cerimònies, avui enderrocat. El recinte principal està rodejat d’una paret d’obra, amb una entrada principal amb portes amb arc de ferradura. Una vegada acabada la campanya del nord, aquests soldats marroquins es desplaçaren a altres zones i el cementiri quedà inactiu i després de la guerra s’abandonà completament, sent objecte de profanacions i bretolades de tota mena. Actualment l’espai està completament arruïnat, ple d’herba i amb arbres que han crescut a l’interior, sense cap indicació dels llocs d’enterrament. A A Corunya, prop de la Torre d’Hèrcules, es va establir també un cementiri musulmà que estava lligat a un hospital d’aquesta població, però en obtenir el Marroc la independència les restes de tots els soldats van ser repatriades al seu país, cosa que no es va fer amb les de Barcia.

A la Costa da Morte gallega, prop del poble de Camariñas, en la ruta cap al far Vilán, hi ha un petit cementiri que recull els cossos de mariners anglesos del naufragi del 10 de novembre de 1890 del vaixell de la Royal Navy HMS Serpent. Havia salpat de Plymouth en ruta cap a Sud-àfrica i en plena nit i per culpa del mal temps i la poca visibilitat va xocar contra la costa, prop del far del cap Vilán; van morir 173 tripulants, i  només se’n salvaren tres que, per casualitat, portaven armilles salvavides. Passat el naufragi la mar va empènyer a terra els cadàvers de 142 mariners, que van ser enterrats allí mateix, perquè les autoritats catòliques no van deixar que es fes al cementiri de Camariñas. 31 mariners no van aparèixer mai. Aleshores es va construir el cementiri, en què els oficials es van enterrar al centre, en una petita construcció, i els altres mariners al pati que l’envolta. A conseqüència del naufragi del Serpent, la marina britànica va equipar amb armilles salvavides els seus vaixells i per a tots els tripulants, ja que fins aleshores només en portaven algunes. També s’aconseguí fer el nou far del cap Vilán, que fou inaugurat el 1896, sent el primer d’Espanya que funcionà amb electricitat. Hi havia el costum, entre els vaixells de la Navy, de disparar salves quan passaven davant del cementiri. I encara avui la gent hi aporta el seu record.