Al tenis veiem sempre dues persones que recullen les pilotes perdudes fora de la pista. D’aquesta manera, el joc pot continuar sense pèrdua de temps.
Al futbol, recordem quan a les porteries no hi havia les xarxes per frenar i aturar les pilotes, que només es posaven els diumenges de partit, quan n’hi havia. Sense xarxes, es feia pesat i fins i tot esgotador anar a buscar la pilota a dins dels camps i les vinyes.
En bàsquet passa el mateix o pitjor, ja que pel cansament i el desànim del qui va a buscar la pilota, només hi va una vegada, després tothom se’n desdiu, ja que resulta esgotador haver-ho de fer tan sovint i sempre per falta de xarxa que esmorteeixi la caiguda de la pilota i així recuperar-la amb facilitat per continuar jugant. Les xarxes metàl·liques soldades a les anelles poden resultar irrompibles i fàcils de trobar-les al mercat a preus assequibles, tant per al sector públic com pel privat. Els principals beneficiats són els/les jugadors/es, majoritàriament joves que avui en dia, descoratjats per aquesta falta, acaben sense practicar-lo. Tinc el convenciment que en són bastants, els jugadors professionals de l’NNA que han sortit de barris i escoles on no falta una pista de bàsquet. Això sí, amb xarxa metàl·lica a la cistella.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
