Bach, Mozart, Beethoven, Txaikovski, Verdi, Vivaldi… A tothom se li acut algun nom, o uns quants, de grans compositors de clàssica de tots els temps, homes de música amb majúscules. Però… i compositores? Us en ve cap al cap? Tal vegada si sou de Vilanova teniu present el nom de Leonora Milà, vilanovina emèrita que ha portat les seves composicions arreu del món. Més noms? Cap? De cap època? Falten referents femenins.
Al Penedès tenim la sort de gaudir de la Camerata Penedès, una orquestra de cambra resident a l’Auditori Municipal de Vilafranca, que entre els seus objectius té el d’interpretar peces musicals compostes per dones. Perquè de compositores n’hi ha hagut sempre i n’hi ha moltes. Només cal donar una ullada al Mapa Interactiu de Creadores de la Història de la Música (https://svmusicology.com/), una pàgina web de Sakira Ventura, que té la finalitat de visibilitzar la figura de les dones que han estat o són compositores. Un mapa planetari que les situa al seu lloc d’origen i que en fa una breu biografia. N’hi ha milers de totes les èpoques, de tots els estils i de la majoria de països del món, sobretot d’Europa i dels Estats Units. De catalanes n’apareixen dinou, entre elles Leonora Milà; de valencianes, dinou més; i també hi ha dues mallorquines i una menorquina.
La història de la música clàssica és una branca més de la història de la societat patriarcal, en què al llarg dels temps l’home ha fet i desfet al seu antull, i la dona quedava en segon terme. En temps pretèrits, eren les societats benestants les que tenien accés a la música (més enllà de la música popular, de transmissió oral), i la dona, si tocava un instrument, ho havia de fer en l’espai privat, a casa, per plaer, mentre que la glòria dels escenaris era reservada per a ells.
Hi ha fins i tot casos paradigmàtics com els de Mendelsson i Schumann; dos cognoms coneguts de la història de la música, vinculats a un nom masculí que els precedeix, però que també en té un de femení que ha quedat amagat, tapat, invisibilitzat. Fanny Mendelssohn (1805-1847) era la germana gran de Félix Mendelssohn. Va escriure més de 460 obres musicals, la majoria per a piano, però en va publicar molt poques perquè el seu pare i el seu germà creien que una dona no havia de publicar música, i fins i tot algunes de les seves obres van ser publicades amb el nom del germà. Clara Schumann (1819-1896) va ser una altra de les grans compositores del romanticisme, però la majoria de les seves composicions són de quan era soltera, ja que en casar-se amb Robert Schumann va haver de limitar molt la seva dedicació a la composició per destinar el temps a tocar les peces del seu marit. Dues vides, les de Mendelssohn i Schumann, marcades per les restriccions derivades del fet de ser dones.
D’històries com aquestes n’hi ha a milers. Un altre cas, popularitzat per la pel·lícula holandesa La directora de l’orquestra (2018), de Maria Peters, està basada en la història d’Antonia Brico (1902-1989), que es va convertir en la primera dona que dirigia una orquestra important (la Filharmònica de Nova York, i prèviament també la Filharmònica de Berlín), però que per aconseguir-ho va haver de fer front prèviament a totes les convencions socials de l’època, pel fet de ser dona. A Brico se la va conèixer als anys 30 del segle passat per la seva determinació fins a assolir l’objectiu de posar-se al capdavant d’una agrupació simfònica de primer ordre, no sense abans haver de superar molts entrebancs. Fins i tot va crear una Orquestra Simfònica de Dones de Nova York. Prèviament al film abans citat, el biogràfic Antonia, a portrait of the woman va ser nominat als Oscar al millor documental de 1974.
1. On són les dones?
Fa tres anys, l’associació Clásicas y Modernas publicava un estudi titulat “On són les dones a la música simfònica?”, en què després d’analitzar els concerts oferts per les orquestres simfòniques de l’Estat durant dues temporades senceres (2016-2017), arriba a conclusions demolidores. Cal tenir present que el 43% de titulats superiors de música d’avui dia, el 29% de titulats superiors en composició i el 24% de titulats superiors en direcció són dones. Vegem, en canvi, quina és la participació femenina en els concerts de tot l’Estat:
La conclusió és evident. El món de la música clàssica continua sent un camp adobat per homes i per als homes. La música simfònica avui dia té grans noms de dona que juguen a primera divisió, com la mexicana Alondra de la Parra (primera dona que es va convertir en directora musical de l’Orquestra Simfònica de Queensland, a Austràlia), la nord-americana Marin Aslop (primera dona a dirigir com a titular la Simfònica de Baltimore i la Simfònica de la Ràdio de Viena), la brasilera Deborah Waldman (primera dona que esdevé directora musical de l’Orquestra Regional d’Avignon-Provence), la canadenca Barbara Hannigan (ha dirigit les Filharmòniques de Berlín, Munic, Toronto, Cleveland, Göteborg i Praga) o l’espanyola Lucía Marín (una de les poques directores d’orquestra del circuit estatal).
2. La clàssica i la dona, avui
Però són excepcions les que tenen accés als llocs més distingits, per bé que amb relació a segles pretèrits, en alguns camps ha anat millorant. El 4 de maig de l’any passat va tenir lloc a Barcelona la primera jornada per a professionals de la clàssica “Ressonàncies”, organitzada per Mar Medinyà, especialista en musicologia feminista. Durant el debat, Raquel García-Tomás, Premi Nacional de la Música 2020, explicava que com a compositora mai ha percebut cap discriminació pel fet de ser dona, però hi va afegir que “la majoria de música que es programa avui dia és música de compositors morts, i en aquella capsa, les dones no han transcendit en la història”. La soprano Patricia Caicedo hi va afegir que “a la base de mantenir les dones en l’obscuritat, hi ha que estem immersos en paradigmes de pensament masclistes que es reflecteixen als conservatoris: només s’estudia la música de l’Europa central, d’un segment del món que va sortir en el moment de la Il·lustració, en què la veu de la dona no existia”.
En aquest sentit, la pianista Imma Trepat detallava que si un infant estudia música, “de seguida li posaran Mozart; quan treballin l’anàlisi, també Mozart, les Fugues de Bach, i quan vagin a un concert i vegin programat Händl, Beethoven, Bach… diran ‘aquests els conec, hi vaig’”. A parer seu, caldria que els conservatoris de música, que a banda de músics formen també futurs públics potencials d’un sector minoritzat com és la música clàssica, s’introduïssin dones compositores, perquè aleshores “estarem formant el públic que no s’espantarà” quan vegi programacions de dones compositores.
Imma Trepat també va apuntar un altre problema: “Quan trobem en un calaix una sonata d’una compositora, una sonata que es va publicar en aquell moment i no s’ha publicat mai més, no diguem “¡que maca, que mona, és com Mozart però en dona!”. Si és bona, posem-li a un alumne de conservatori, que la toqui una pianista en concert”. En canvi, si el que es descobreix és una peça inèdita de Beethoven, assegura que de seguida s’estudiarà a fons i s’interpretarà.
És evident, doncs, que en ple segle XXI, els problemes d’invisibilització de la dona al món de la música clàssica s’arrosseguen. En bona part perquè els referents són sempre músics barrocs, del romanticisme, quan les compositores restaven enclaustrades. L’estudi “On són les dones a la música simfònica?” mostra com, encara avui, en general la direcció de les orquestres s’encarrega a homes; els solistes instrumentals, homes. I els premis, que ajudarien a donar visibilitat… van millorant, però encara estan lluny de la paritat. Dos exemples. El Premi Nacional de Música només té quatre dones premiades en la modalitat de composició, en 99 edicions, i nou en la modalitat d’intèrprets:
Per què es dona encara avui aquesta discriminació? L’editora de música Francesca Galofré, a la jornada “Ressonàncies” de 2021, en dona la clau: “Ens estem plantejant que la cultura estigui normalitzada, en un món masclista que no ho està”.
3. Leonora Milà, una història d’èxit
Leonora Milà va fer el seu darrer concert el 15 d’octubre de 2015. Va ser al Palau de la Música Catalana, allà mateix on havia debutat el 1949, als 7 anys, interpretant el concert per a piano i orquestra KV488 de W.A. Mozart. Amb el seu comiat ara fa poc més de sis anys, Milà deixava enrere un llegat de 66 anys dedicats amb cos i ànima a la música, a la composició i també a la interpretació de peces de piano. Milà, vilanovina, és una de les compositores més prolífiques i llorejades de la música catalana en l’àmbit internacional.
Filla de Josep Milà, violoncel·lista de l’Orquestra Pau Casals, i deixebla de la pedagoga Maria Canals, pianista barcelonina que dona nom a un prestigiós concurs internacional de piano (67 edicions, ja), Milà era ja de ben petita una nena prodigi, una virtuosa de la música. Als 12 anys fa el seu primer concert internacional, a Londres, en un programa de la BBC, on interpreta peces de Falla i Granados. Als 13 anys ja és solista de la London Philarmonic Orchestra, i més endavant ho serà d’orquestres com la Liverpool Philharmonic Orchestra, l’Orchestra Suisse Romande, la Hong Kong Symphonie, l’Orchestre National de l’Òpera de Montecarlo, l’Orquesta Simfónica de la Radiotelevisión Española, Orquestra Ciutat de Barcelona-Nacional de Catalunya, entre altres, amb les quals viatjarà per tot Europa, Amèrica i Àsia. La dirigiran mestres internacionals de primera fila, entre els quals el també vilanoví Eduard Toldrà.
Però no només va excel·lir com a pianista, sinó que Leonora Milà va compaginar aquesta faceta amb la de compositora. Efectivament, és l’autora de més de cent partitures: cançons per a veu, per a piano, per a veu i piano, havaneres, sardana, música de cambra, òpera… Destacar alguna peça és ben complicat, però per esmentar-ne algunes, citarem els seus quatre concerts per a piano i orquestra, l’exitós CD d’havaneres per a piano, les cançons per a veu i piano basades en textos de poetes com Goethe, Espriu o Joan Maragall; i dos ballets breus titulats La fugirà del pintor Lee i Drame a trois, gravats per la Sant Petersburg State Symphony Orchestra of Mussorgsky Theatre, i estrenats el 2001 a Escaldes-Engordany.
La seva carrera musical és plena de rècords, entre els quals figuren el fet de ser la primera artista de l’Estat espanyol a actuar a la Xina (1979), o també la primera compositora que estrena un ballet en un liceu tan selecte com el de Sant Petersburg (1994). Es tracta de la seva versió musical de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, amb coreografia de Iouri Petuhkov.
La seva obra es troba publicada en més de 30 cd. Al seu palmarès de guardons figura la Medalla de la Ciutat de Vilanova en reconeixement de la seva trajectòria artística i el retrat núm. 21 de personatges il·lustres de Vilanova, obra d’Albert Mallofré; i la Creu Sant Jordi de la Generalitat de 2018, en reconeixement de la seva trajectòria internacional i la projecció que ha fet de la cultura catalana.
4. “Qui no pot pagar-s’ho, també ha de poder sentir música“
La Camerata Penedès és una orquestra de cambra constituïda com a cooperativa des de fa dos anys i mig. Està formada per deu joves músics, procedents de l’Orquestra de Cambra del Penedès, que es va dissoldre. Treballa sense jerarquies, sense la figura del director, amb visió feminista, i al seu repertori hi ha peces de compositores. L’integren sis violins (Marina Arrufat, Sara Balasch, Claudia Farrés, Javi González, Ernest Martínez i Rubén Méndez), un violoncel (Irma Bau), un contrabaix (Felipe Contreras), una viola (Eura Fortuny) i un oboè (Roberto Ordax).
La Camerata Penedès és de les poques formacions que interpreta peces compostes per compositores. Com les trobeu, les partitures?
Irma: Costa molt aconseguir partitures. S’ha de fer recerca perquè no és massa habitual de trobar compositores en els programes habituals de les grans sales d’on sigui. De vegades només hi ha una editorial que té les partitures i només són al país d’on és aquella compositora.
Sara: N’hi ha algunes que, primer, hem hagut de fer molta recerca, via internet, parlar amb gent, especialistes, enviar correus electrònics, i de moltes no trobes informació. Hi ha gent que potser van rebre premis i no apareix ni a la Wikipèdia. A una, cap editorial li havia fet les partitures i vam haver de contactar expressament amb la família, perquè el net ens n’enviés una còpia.
En teniu cap, de programada, proximament?
Sara: L’any passat vam programar Rebecca Clarke, una obra per quartet de corda original, que és fàcil de fer per orquestra de corda. I al programa de maig tocarem Grazyna Bacewicz, que és una compositora polonesa, amb una obra bastant difícil i molt xula.
Irma: És música de la qual no en coneixes el llenguatge, que costa entrar-hi, però un cop hi entres, descobreixes tot un món que està a l’altura de Brahms, que està a l’altura de Beethoven, que està a l’altura de qui vulguis i es desconeix totalment.
Però no tot el que toqueu és de compositores.
Sara: La Camerata Penedès no fem tot el programa de dones, sinó que dins la programació de tot l’any hi van apareixent dones, per normalitzar-ho.
Irma: En realitat ens agradaria poder incloure-hi més obra de compositores, però és molt complicat trobar un repertori que a més a més funcioni amb la nostra formació. Perquè tampoc hi ha tantes obres que siguin per a format d’orquestra de corda o de quartet de corda i que siguin adaptables a una formació més gran.
Hi ha música feminista o és música feta per dones?
Sara: Abans, les dones que podien escriure segurament eren d’una família que s’ho podia permetre. Potser l’entorn dels pares eren músics i ho facilitava. Però en general era un acte de rebel·lió. No sé si la música que feien era feminista, però sí que ho era l’acte d’escriure. Nosaltres no som compositores, som intèrprets, però sí que ens ho plantegem cada vegada que pugem a l’escenari. La música en si no crec que sigui feminista, però al voltant de cooperatives, per nosaltres és important el llenguatge, no tant si utilitzem llenguatge inclusiu, però sí que el punt de partida sigui de buscar la paritat, buscar l’aparició de tots aquests noms que en el seu moment van quedar oblidats, i potser eren coneguts i reconeguts a la seva època, però que ha costat tant que sortissin a la llum.
La Camerata no té directora. Com us organitzeu, als concerts?
Irma: El concertino (que normalment és el violí que és a la punta, que podria ser el director però que és intèrpret) és molt important que hagi fet un estudi molt profund de l’obra i que sàpiga liderar. Tothom va molt preparat als assajos, tothom coneix molt bé la seva part i la dels altres, i llavors es fa un treball de cambra, com si fóssim un quartet de corda però estès. Tothom pot aportar el que pensa dins uns assajos molt ben estructurats.
Sara: Realment, ens vam fer cooperativa per triar els programes que volíem fer, per gestionar-nos com volíem, per no tenir una persona al davant que ens digués què hem de fer, sinó aportar el nostre granet de sorra. En realitat, tothom és concertino, d’una manera o altra. A més, també tenim el fòrum, que és que unes setmanes abans d’un projecte, qualsevol persona pot dir-hi la seva, si ha buscat informació, si ha vist un documental inspirador, si té alguna cosa a aportar, ens anem passant enllaços i tothom hi té un paper rellevant.
Què us aporta el fet de tenir la residència a l’Auditori Municipal de Vilafranca?
Sara: És un privilegi. Sona molt bé, és bonic, té molt de públic, l’Ajuntament ens ajuda molt, cada vegada ve més gent als concerts. Al llarg de l’any tenim quatre programes marcats com a residència.
Irma: I és molt important per a una orquestra tenir un espai on fer els assajos i on crear. A més, al final de cada concert fem un micro obert: sortim tots a l’escenari i el públic ens pot fer preguntes sobre el que ha escoltat, sobre nosaltres…, el que vulgui. I això crea un vincle molt bonic.
Quins altres eixos té del projecte Camerata?
Sara: Té moltes branques, per exemple la tasca social del Camerata Apropa. L’any passat vam rebre una subvenció de la Fundació Pinnae que vam dedicar a muntar uns tallers per apropar-nos a gent que no és músic, ensenyar-los com crear música a partir d’uns codis i formar part d’un moment musical. Vam fer tallers a residències de gent gran, amb joves migrats orfes, amb col·lectius amb complicacions socials, per apropar la música clàssica, que sovint és titllada d’elitista, a tota la població. Perquè qui no pot pagar-s’ho, també ha de poder sentir música.
Irma: També teníem ganes de fer territori, de fer coses fora de l’orquestra. Aquest projecte social per nosaltres és molt important perquè la música al final és una eina de cohesió que millora molt la vida de certes persones.
