La meva estimada mare Carmen (nicaragüenca) i el meu pare oriünd de Vilanova i la Geltrú, Ramon, contrauen matrimoni catòlic l’any 1945 a la ciutat de Panamà. El sacerdot formula solemnement la clàssica pregunta “Vol com a espòs el D. Ramon Caba i Serra?”, i la meva mare respon “Como no”. El capellà, escoltat el “sí” del meu pare, els declara marit i muller (fi de l’anècdota).
Us convido a contrastar aquesta anècdota amb la resposta del president de la Generalitat Carles Puigdemont a la carta enviada al president estatal M. Rajoy en data 19/10/2017: “Finalment, si el Govern de l’Estat persisteix a impedir el diàleg i continuar la repressió, el Parlament de Catalunya pot procedir, si ho estima oportú, a votar la declaració formal d’independència que no va votar el 10 d’octubre”. El govern estatal no es dona per al·ludit i aprova i aplica el temut art. 155 (Puigdemont no ha dit clarament “Sí” i, per tant, no ha respost la pregunta).
Entre els dos casos hi ha una similitud: ma mare no va dir “sí” i el sacerdot ho va acceptar. Puigdemont va dir “si ho estima oportú”, de votar la declaració formal d’independència. L’aplicació del 155 va ser imminent; clarament s’observa que no hi havia intenció de diàleg polític ni d’interpretar missatges, és maquinària repressiva; se’ls acusa de delictes de rebel·lió, sedició, conspiració i malversació. Calia detenir el moviment independentista per via judicial i no política.
Tot aquest destorb i totes les despeses extres de policies, vehicles, lloguers, etc. agreugen l’economia. No s’hauria pogut evitar amb diàleg i pactes entre polítics de ments obertes? Tristament, no ha estat possible; potser l’anècdota serveixi per a una altra ocasió; mentrestant, demano la llibertat dels presos polítics. Per pensar.
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Penedès
