Ni les persones més grans s’imaginaven que viurien/reviurien situacions de confinament com les que estem patint des de fa una setmana. Fa poc més d’una dècada la crisi socioeconòmica va sacsejar el nostre món; s’albira a curt termini una altra crisi de dimensions siderals, amb conseqüències inimaginables, pel canvi climàtic; i entremig ens ha sobrevingut una altra sacsejada inesperada, en forma de virus, que posa davant del mirall la vulnerabilitat d’una humanitat que ha perdut el respecte cap al seu hàbitat i que actua com un depredador voraç.
El coronavirus deixarà rastre. La mentalitat de la gent necessàriament canviarà després d’un aquarterament que posarà a prova l’equilibri mental i emocional de tothom. I que deixarà un pòsit d’incertesa, de desconfiança, de fragilitat col·lectiva. Perquè això tot just acaba de començar. No se sap quant pot durar. Només sabem que aquesta primavera no tindrem la més nostrada de les festes, Sant Jordi; i que ens haurem d’estar una bona temporada sense cinema, ni teatre, ni castells. També estem privats de sortir al parc, a passejar, a esquiar o a la platja. Moltes empreses ja no reobriran, molta gent tornarà a trobar-se sense feina, sense ingressos, sense estalvis. I les persones mortes per contagi es comptaran a grapats. Perquè les autoritats ho han gestionat de manera fatal. La recepta de sempre, treure competències a correcuita, i prou! Aquí es tanquen escoles dijous i Ebre enllà deixen passar uns dies vitals per aturar la propagació. Dissabte encara permetien obrir perruqueries (si no fos per la gravetat de la situació, semblaria un acudit de Lepe o del Jaimito) i les fronteres no es van tancar fins dilluns. I els madrilenys, principal focus de l’Estat, anar escampant la plaga. I el Metro, ple. També a Barcelona. El confinament és una mesura dràstica; si es fa, cal fer-la bé. Les mitges tintes no serveixen per a res. No serà casualitat que Espanya acabi al podi dels països amb més afectats. Les casualitats no existeixen.
Per la nostra part, en les pròximes setmanes La Fura ens veurem obligats a variar provisionalment la nostra periodicitat. Fins que la tempesta amaini. Mentrestant, us demanen paciència, prudència amb les vostres sortides al carrer, solidaritat amb el col·lectiu de professionals de la sanitat i cassolades contra la hipocresia del monarca.
Que havíem de canviar la mentalitat s’estava fent cada dia més necessari, ara potser ho farem a la força. Només cal esperar que es faci. Ens hi va la vida, també la del planeta.