Contemplant el cel

L’eclipsi de Lluna del 27 de juliol va coincidir amb una gran i excepcional proximitat de Mart amb la Terra. Efectivament, les òrbites dels dos darrers planetes sòlids són ara més a prop que mai, fet que permet veure el planeta vermell, a ull nu, amb una brillantor més intensa que mai. I és fàcil d’identificar. Només cal mirar al costat de la lluna al vespre i l’hi trobarem ben a prop, ben brillant, abans que amb el pas de les hores no es vagin distanciant. Feia quinze anys que Mart no es veia tan proper, i en falten quinze més perquè torni a estar-hi.

Aquesta gran proximitat de Mart a la Terra (uns 60 milions de quilòmetres) permet veure’n clarament, amb un bon objectiu, “les seves taques fosques, que són cendres volcàniques, es pot endevinar algun cràter, esquerdes i els casquets polars, que són el que destaca més perquè és el més brillant”, informa Carles Schnabel, co-responsable de l’Observatori Astronòmic del Garraf, que afegeix que “si tens un instrument molt bo, si les condicions atmosfèriques són excel·lents i si tens experiència com a observador, pots veure coses molt interessants”.

I no només Mart es pot veure a simple vista des de la Terra. Ara mateix, a primera hora del vespre, durant les primeres foscors es poden veure fins a quatre planetes alineats. Per veure’ls, no calen ni prismàtics ni telescopis. Només trobar-se en un punt alt, amb poca contaminació lumínica, i girar la vista a banda i banda de l’horitzó. Es calcula que el nostre camp visual “només” abasta un terç del firmament, de manera que tocarà girar el coll per poder-los veure tots quatre.

A ponent trobarem Venus, que és el tercer astre més brillant del cel (després del Sol i la Lluna); té un color molt blanc, encara que per un efecte atmosfèric, quan és prop de la línia de l’horitzó agafa un to groguenc. Una mica més a l’est apareix Júpiter, el gegant de gas, que també destaca molt (és el quart astre més lluminós, després de Venus). Una mica més a llevant es pot divisar Saturn, que es veu una mica més apagat, i que amb un telescopi de cent augments ja permet que se li vegin bé els anells i alguns satèl·lits. La seva llarga distància des de la Terra fa que la seva llum arribi a nosaltres al cap d’una hora i mitja. Finalment, a l’horitzó mirant cap a l’est, també mitja hora després que s’hagi post el sol, comença a treure el nas Mart, a tocar de la Lluna. Com que és el planeta més proper que tenim, la seva llum ens arriba a nosaltres només al cap de quatre minuts.

Aquesta imatge, la dels quatre planetes en línia, es podrà tornar a veure a la tardor, però en aquest cas en el cel de matinada, segons explica Schnabel, i després ja no es tornarà a donar el fenomen fins d’aquí a quinze o setze anys. Alguns dels indrets de la vegueria on millor es pot veure aquesta infreqüent alineació poden ser el mateix Observatori del Garraf o punts alts de Font-rubí i Pontons.

Si hi ha un fenomen realment popular al cel canicular (perquè només cal estirar-se a terra i mirar enlaire) són les llàgrimes de Sant Llorenç, nom que es dona als Perseids. Es tracta d’una “pluja” d’estels fugaços que es repeteix cada any entre el 24 de juliol i el 20 d’agost, aproximadament, per bé que pels volts del 10-12 d’agost és quan agafa més intensitat. Enguany, quan millor es veuran els Perseids és durant la nit del 12 al 13 d’agost, cap a la matinada: des de les nostres latituds se’n podran arribar a veure, si les condicions atmosfèriques són òptimes, una quarantena a l’hora.

I per què, cada any, es repeteix aquesta pluja d’estels? Doncs perquè la Terra travessa l’estela de partícules que va deixar un cometa i que entren a gran velocitat a l’atmosfera terrestre (60 quilòmetres/segon), moment en el qual es cremen i en veiem el reflex. Es tracta de partícules diminutes “com pedretes o granets de sorra”, diu Schnabel, i el fet que hi hagi una data concreta –que va variant cada any– en què se’n poden veure més es deu al fet que és el moment en què l’atmosfera terrestre passa per la part central d’aquest corrent de partícules. Amb tot, comparant-ho amb els anys 80 i 90 del segle passat, aquesta pluja d’estels “ha anat a menys, segurament perquè s’està separant de l’òrbita de la Terra”, afirma Schnabel.

El responsable de l’Observatori del Garraf aclareix que “els estels no cauen a la Terra, sinó que les partícules es cremen a 100-120 quilòmetres d’alçada, en fraccions de segon es veu un rastre i de seguida es dissipa, es volatilitza”. A més, assegura que “si la partícula és més grossa, pot persistir el rastre durant uns segons o fins i tot minuts, sobretot si ho observes en un lloc ben fosc”. “No és impossible” que ho puguem veure des de les nostres latituds, en llocs com Mediona o la Llacuna, però certament la nostra contaminació lumínica ho posa difícil

Se’ls diu Perseids perquè el radiant de la pluja d’estels està dins la constel·lació de Perseu i enguany tindrem la fortuna que coincidirà amb lluna nova, de manera que hi haurà una font de llum menys que en destorbi la visió.

Un altre fenomen que es pot veure cada estiu a ull nu, si el cel és clar, és el de la Via Làctia, la nostra galàxia. Carles Schnabel explica que “cada any en veiem el tros més dens, des del nord cap al sud, i en direcció a Saturn, a la constel·lació de Sagitari, hi ha el nucli central de la nostra galàxia”. Cal mirar cap al sud per veure la Via Làctia, de manera que és més fàcil de veure mirant cap a mar endins, lluny de les llums artificials, i en nits de lluna nova.

La pluja d’estels coneguda és la de mig estiu, però n’hi ha una altra que encara és més intensa i desconeguda entre el gruix de la població. Potser perquè es dona a ple desembre, i l’època no convida a fer nit a la intempèrie contemplant les estrelles. Es tracta dels Gemínids (14-15 de desembre), que com els Perseids (10 d’agost) i també els Leònids (17 de novembre), és un eixam de partícules deixades per un cometa, que viatgen al voltant del Sol, i que un cop l’any travessen l’atmosfera terrestre. Els Gemínids són partícules més grans que les llàgrimes de Sant Llorenç, per la qual cosa la seva topada amb l’atmosfera és més lluminosa. I també n’hi ha més. Per anotar-s’ho a l’agenda. Els Leònids, en canvi, van tenir el seu pic d’activitat fa una vintena d’anys, ara es troben en una fase tranquil·la, i d’aquí uns quants decennis tornaran a fer-se notar.

L’Observatori Astronòmic del Garraf, ubicat al bell mig del parc natural, s’obre almenys un cop al mes per fer tot tipus d’activitats relacionades amb l’observació i el coneixement del cel, amb el sol, les estrelles, els planetes i els seus satèl·lits com a protagonistes. Sessions de divulgació que també es porten a escoles, instituts o empreses que ho demanin, entre altres. Amb motiu de les Llàgrimes de Sant Llorenç, l’observatori té programades dues sessions públiques, que ja tenen penjat el cartell de “complet”, i també una tercera que es fa al castell de Gelida, el dissabte 4 d’agost. L’observatori és propietat de la Diputació de Barcelona, que n’ha concedit la gestió a Carles Schnabel i Rat Parellada. Més informació al web oagarraf.net.

Josep Masalles, astrofotògraf i enginyer vilanoví, té la passió d’observar el cel des de petit. Als 12 anys ja ho feia, i no ha deixat de fer-ho. Després van venir els estudis de física, l’afecció a la fotografia, i de la unió de tot això en va néixer un astrònom i astrofotògraf molt reconegut, que, a més de sotjar sistemàticament el cel –diürn i nocturn–, també en fa divulgació mitjançant xerrades, classes i fins i tot en aparicions als mitjans de comunicació. Masalles té el rècord estatal de fotografiar eclipsis. En porta 48 (33 de sol, 15 de lluna) i assegura que tots són diferents. No us perdeu el blog http://astronomia.josepmasalles.cat.

Què té, per a tu, un eclipsi?
Tots són diferents. Cal saber veure les diferències i saber-les apreciar. Depenent de l’activitat solar, són més llargs o més curts, amb la corona més allargada o rodona, les protuberàncies són diferents estèticament… Quan ets especialista en una matèria, aprecies els matisos.

Per un inexpert, és molt difícil percebre aquests detalls.
Amb els eclipsis de sol, les reaccions dels animals són diferents. I això ho pot veure tothom. Les gallines creuen que ve el vespre i se’n van a dormir. Recordo el 1991, a Mèxic, un eclipsi total de sol a les 12 del migdia, i van venir tots els mosquits del món a picar-nos. Es pensaven que venia la nit. O l’any 2013, a Kenya, una cabra, com belava! Els animals senten por. Els eclipsis transmeten a la gent sensacions molt curioses, i tot i que és una situació que tenim molt racionalitzada, jo he vist gent cridar, plorar…

Què t’agrada més, un eclipsi de sol o de lluna?
Els de lluna són més similars. En canvi, els eclipsis de sol són més interessants des del punt de vista científic i estètic. Abans l’únic sistema per estudiar la corona del sol era en l’eclipsi; ara hi ha més mitjans. El 1919 es va confirmar la Teoria de la Relativitat d’Einstein amb l’observació d’un eclipsi de sol.

Els eclipsis de sol no són massa freqüents.
Aquí, a la península, el proper eclipsi total de sol és el 2026. L’últim va ser el 1905. Per veure’l, has de desplaçar-te, i es veu en una franja de 10.000 quilòmetres de llarg i 200 d’ample. Des de diferents llocs de la Terra n’hi ha tres cada quatre anys. En canvi, d’eclipsis de lluna n’hem vist molts. Aquí a Vilanova, el 2015 en vam tenir un, també de lluna vermella i sense cap núvol. I en tindrem un altre el 2019. No és un fenomen tan estrany.

Es coneix molt poc, el cel.
El cosmos és una part de la natura. Si ens agrada la natura, per què diem que el cel sempre és igual? Cada dia passen coses noves a l’univers. L’univers evoluciona vertiginosament.

A ull nu, es poden veure els canvis diaris del cel?
Molta gent de Vilanova no sap que a l’hivern el sol es pon pel mar. Cada dia es pon per un lloc diferent, va variant un grau. O la lluna, que cada dia es desplaça 12 graus i surt 45 minuts més tard; o que es veu de dia. La gent això no ho sap.

Un dels problemes de l’observació és la contaminació lumínica.
Sí. A part del sol, la lluna i els planetes, per observar el cel profund has de marxar de la ciutat. Has d’anar a Pontons, o al santuari de Foix, on tens un cel acceptable. Les galàxies i les nebuloses, si no hi ha contaminació de llum, es poden veure amb prismàtics. La Via Làctia també necessita que t’allunyis de la contaminació lumínica, i és un espectacle.

Quin primer consell donaries a algú que volgués observar el cel?
Primer mirar-lo a ull nu, o amb prismàtics, amb una carta celeste i allunyat dels nuclis; que comenci a fer afecció. Si surt a veure els Perseids, que intenti veure la Via Làctia, identificar les constel·lacions de Vega, de l’Àguila, identificar Andròmeda, que es veuen molt bé. Observar i fer-ho detingudament.

I si vol anar a més?
Si li agrada, abans de comprar un telescopi, contactar amb una associació astronòmica, que n’hi ha moltes. Això permet ajuntar-te amb gent, anar amb algú que t’ensenyi a fixar-t’hi, i és bo fer-ho social perquè és una afecció dura per fer-la sol, cal molta voluntat i la gent de seguida ho deixa. Observar sistemàticament et donarà una mirada científica.

Encara hi ha poca cultura astronòmica.
S’estudia molt poc a primària i secundària. La gent té molt poc coneixement de l’univers, no se li dona la importància que es mereix. L’astronomia estudia quin és l’origen de l’univers, la seva evolució, estudia qui som, d’on venim. Saber com es va formar l’univers és el repte intel·lectual més important que tenim.