Soc treballadora familiar, ja jubilada, i tinc necessitat d’explicar les meves experiències en aquesta feina, que és difícil, que demana un gran esforç i dedicació i que, en canvi, està tan poc valorada per les administracions. M’agradaria ajudar a fer prendre consciència perquè se’ns tingui en compte i se’ns valori per això mateix.
La meva primera experiència va ser en una fundació, de la qual només tinc bones paraules: companyonia, una directora i una treballadora social humanes de les quals vam rebre sempre el suport necessari. La meva segona experiència va ser en un ajuntament i, com en l’anterior lloc, va ser genial i vaig formar part d’un equip formidable. Després va venir l’externalització: paraula terrible per a nosaltres, que va significar el declivi.
La meva tercera i darrera experiència va ser en una empresa: caos, mal remunerades, érem simples números, sense suport psicològic, ens sentíem abandonades. No dramatitzo en absolut. Només em cal afegir que vaig deixar la feina, vaig abandonar. Em vaig negar a treballar en aquesta empresa per un sou de misèria i en la qual em sentia molt explotada i gens reconeguda.
Amb aquestes paraules, dirigides a les administracions, vull denunciar que ha primat l’interès econòmic per sobre de l’interès cap a les persones que necessiten de la cura d’aquesta figura: la treballadora familiar. També voldria dirigir-me a les cuidadores no remunerades, que estan fent una tasca imprescindible i digna d’elogi i que estan absolutament invisibilitzades, tant des del punt de vista social com des del punt de vista del seu impacte en l’economia.
Posem sobre la taula aquesta necessitat social, imprescindible en la nostra societat tal i com la tenim organitzada actualment. Retornem a la solidaritat i a la humanitat.
Luz Lázaro, membre de VeC
Vilafranca del Penedès
