S’acosta una de les dates més importants per tot vilafranquí i vilafranquina, l’esperada festa major. Cinc dies en què les tradicions són l’epicentre de cada acte i en què els costums arrelats afloren per portar-los a la pràctica. Com alguns diuen, quan s’acaba la festa major, comença un nou any.
La cultura popular és o hauria de ser un acte de catarsi i d’afirmació col·lectiva. Un espai on ens reafirmem com a col·lectivitat i prenem consciència de la nostra identitat. Hem d’entendre, també, que la cultura és un bé que s’ha d’anar construint i cuidant, perquè sigui una eina que reivindiqui certs aspectes de la nostra vida quotidiana. És el cas de la penjada d’estelades, un acte nascut de la clandestinitat, per fer visible una lluita, la independència dels Països Catalans, que rep un suport social molt nombrós. Aquest és un clar exemple del que la cultura popular pot crear fent front al poder establert, i del que persones anònimes, sense afany de lucre, construeixen en un acte esperat any rere any. Semblaria estrany estar a l’Entrada de Sant Fèlix el dia 30 sense les estelades penjades a les torres de Santa Maria, oi?
Tampoc tota cultura popular a la vila ha de recaure en la festa major. Tenim Sant Jordi, Sant Joan, Carnaval, Sant Raimon, quan es posa de manifest la voluntat participativa de les vilafranquines. Per desgràcia, moltes iniciatives han estat dificultades per culpa d’un govern que tanca iniciatives saludables perquè té una concepció purament economicista de la cultura. Privatitzar l’espai públic, convertir actes col·lectius en elements de màrqueting, ha estat una constant del govern de Vilafranca. Una mentalitat que només contempla la cultura com una eina per assolir el lucre privat, negant-li la capacitat transformadora, convertint el veí o veïna en elements decoratius o, en el pitjor dels casos, en consumidors sense capacitat d’intervenir.
Marcel Martínez i Marta Soler, membres de la CUP i La Barraca Popular
Vilafranca del Penedès
