Ara fa un any, el 10 de gener de l’any passat, Puigdemont era investit com el 130è president d’una Generalitat de Catalunya secular, mooooolt més antiga que l’espantall de la Constitució espanyola actual. La bandejada d’Artur Mas, que era aleshores un dels principals actius de l’independentisme, va desencallar una legislatura que va estar a punt d’acabar-se abans de començar. La CUP no volia el papu de cap de les maneres i va aconseguir treure-se’l de sobre. Després, al maig/juny, va venir la seva negativa a aprovar el pressupost de 2016, donant una visió sui generis de l’acord a què havia arribat al tombant d’any de facilitar la governabilitat a fi de preparar la independència –o almenys el referèndum– des del Govern. De l’atzucac el president se’n va sortir prou bé amb una moció de confiança que novament estava vinculada a la governabilitat. I ara, un altre cop, la CUP tenia la paella pel mànec i havia de decidir: o seguir fent la viu-viu autonomista o referèndum. I ha triat, finalment, a Vilafranca, amb la pinça al nas, l’únic camí que la parròquia independentista hauria pogut entendre.
La muntanya russa no acaba aquí. Ha costat arribar-hi, però fins ara només hem tingut batalletes, inclosa la del jutge bocamoll. Ara és a punt de començar la batalla principal, que serà amb l’Estat. David contra Goliat. El que pugui passar és ben incert perquè no té precedents en la història comparada. El que s’intueix és que l’Estat collarà fins on pugui. Hi haurà inhabilitacions, possiblement la suspensió de l’autonomia, la presa de la Bastilla per part de las fuerzas del orden (llegeixi’s exèrcit, Guàrdia Civil… aneu a saber); es destaparan més casos de corrupció –real o no– i de guerra bruta contra els abanderats de l’independentisme perquè tothom, a Catalunya i sobretot a Espanya, vegin si en som, de dolents…; també haurem de buscar lloc alternatiu per votar, perquè no ens ho deixaran fer als col·legis. Perquè el referèndum, segur, no se’l miraran amb les mans a les butxaques, com van fer amb el 9N. I és en aquest punt que els polítics hauran de treure a la llum el pla B que confiem que tinguin al calaix. O això, o adéu autogovern, adéu Estatut, adéu TV3, adéu educació en català, adéu eleccions, adéu democràcia.
