Han passat les festes de Nadal, Sant Antoni i dels Barbuts, i passant els Tres Tombs recordem les “nomenclatures verbals” que els animals de càrrega havien d’entendre per obeir el carreter; arri i booo eren evidents; el tras, enrere; iao, gira a la dreta; iosque, gira a l’esquerra, com si fos una maneta de canvi de velocitats d’un vehicle de tracció mecànica. La tossuderia i desobediència de l’animal feien que el carreter s’enarborés amb crits, renecs i malediccions, igual que els fusters, que quan se’ls torçava un clau, el daltabaix era imminent.
D’aquestes últimes malediccions hem de recordar-ne una que era originària de les festes nadalenques i que, per tant, va tenir poca durada: “tant de bo et toqués la loteria demà mateix”. La contradicció que seria sentir-la ara es feia palesa llavors: tot i que els mitjans es feien ressò de la notícia dels agraciats amb noms i cognoms, aquesta es tornava adversa al cap de poc temps atès que els mateixos agraciats no eren capaços de pair tanta alegria i disbauxa desmesurada i aviat tornaven a aparèixer als mitjans, però en aquest cas en les pàgines de necrològiques.
Les dites populars surten en els moments en què es produeix el fet que les provoca i podríem dir que després d’aquesta devia sortir aquella altra que deia “pel que fem en aquest món, val més estar-s’hi”.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
