Davant el ridícul que han estat fent l’advocacia de l’estat i la fiscalia en els seus interrogatoris als presos polítics catalans, que els van desmuntar una a una totes les seves imaginatives teories, el rei s’ha vist novament en la necessitat d’intervenir. Ja ho va fer el 3-O en el seu infaust discurs de suport a les càrregues policials contra la població catalana en actitud pacífica, i ara n’ha fet una altra, no fos cas que el judici se li escapés de les mans. El seu missatge és clar: la llei passa per sobre de la democràcia. Oh i tant! Si no fos així, ell hauria de buscar feina, perquè va ser la llei, i no les urnes, qui va fer tornar la monarquia. Sí, va ser el dictador qui va assenyalar el seu pare com a successor seu; tot perfectament legal, en aquell moment. I, com –a misses dites– va tenir la patinada de confessar públicament Adolfo Suárez, la intenció era fer també un referèndum sobre la monarquia, però com que les enquestes deien que sortiria no, s’hi va repensar. I aquí el tenim, hereu del tron gràcies a la llei.
La reflexió ve a tomb perquè, es digui el que es digui, el que està en joc al Suprem és la desprestigiada democràcia. Un règim que colpeja els qui volen votar i que empresona i reté com a ostatges els líders polítics i cívics que han impulsat una votació (amb 2,3 milions de participants; poca broma!), amb la intenció que sigui un escarment i evitar qualsevol altra temptativa d’anar contra el model establert pels poderosos, no és una democràcia. I el rei ho sap. I sap que fronteres enllà hom s’ho qüestiona. Si no, a què ve a tomb que després de quaranta anys, en el discurs del Mobile hagi de tornar a recordar que som una democràcia plena i bla bla bla?
Pel que fa al judici, ara venen unes setmanes de setge als presos polítics. Dimecres ja va intervenir Rajoy, aquell que davant l’enfonsament del “Prestige” només veia “pequeños hilitos […] con aspecto de plastilina”, i que ara no recorda haver parlat amb Urkullu quan li demanava que fes algun pas per evitar el 155. Tampoc el l’exministre Zoido, d’Interior, havia ordenat –es veu– les càrregues contra la gent atrinxerada davant els col·legis electorals; o sigui, que Policia Nacional i Guàrdia Civil la campen al seu aire. I Montoro, que va dir una i altra vegada que no s’havia destinat ni un euro a l’1-O, ara resulta que potser sí. En fi, que venen unes setmanes en què quedarà demostrat que els agredits van ser els pobres policies.
