Aquesta setmana que la coalició PSOE–Podemos i ERC han començat dir públicament, amb la boca petita, que volen parlar de negociar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern de l’Estat, han succeït una sèrie de fets que donen a entendre que tal voluntat és més una coartada que una realitat. Per una banda, ERC ho té tan poc clar, possiblement temorós que el cost de pactar amb un dels avaladors del 155 i de tota la repressió que hi ha seguit i que segueix els pugui suposar un cost electoral com el que ja van patir després del segon tripartit, que ha fet una consulta prèvia a la militància, amb una pregunta envitricollada però que ja evidencia el que la direcció del partit volia que sortís. Aval, però amb potestat de dir que no.
La desconfiança és ben comprensible, tenint en compte que el líder socialista es posa la careta que més li convé en cada situació, i mai saps per on pot sortir. Ara mateix, els socialistes diuen que sí a parlar amb ERC. I això sol ja té mèrit, tenint en compte que poden sentir l’alè del tripartit que aquesta setmana mateix ha començat a desmuntar el memorial a les víctimes del franquisme que hi ha al cementiri de Madrid, que haurà durat de pasqua a rams. Però què demana ERC, a canvi? Alguna cosa més que engrunes? La suposada voluntat de negociar ha tingut com a resposta, en primer lloc, l’aprovació per part govern del PSOE, de bracet amb PP i Cs, i amb Podemos mirant cap a una altra banda, d’un decret que mira de reüll Catalunya, que permet tancar webs per motius de seguretat i sense autorització judicial. Talment com fan Rússia o la Xina; tot s’hi val per eradicar la dissidència. En segon lloc, el TSJC ha suspès l’obertura de delegacions del Govern de Catalunya a Mèxic, Tunísia i l’Argentina, a instàncies de l’encara ministre d’Exteriors Josep Borrell. I en tercer lloc, al PSC no se li acudeix altra cosa, ara que s’hi juga que el seu germà gran pugui governar a Madrid, que proposar llimar la immersió lingüística a Catalunya. Això sí, amb la pastanaga de reconèixer que Catalunya és una nació. I tots contents.
És evident que del genèric parlar a la lletra petita hi ha un camí molt llarg, costerut i es fa difícil discernir realment qui vol arribar on. Però els prolegòmens no apunten cap a cap acord. I per si de cas no hi hagués entesa, el PP i Cs ja han aixecat el dit i s’han ofert al PSOE. Tot lliga.
Acurada descripció de la situació en la qual ens trobem. Crec que tot és una posada en escena i que al final ERC claudicarà perquè vol el que vol com a partit, no el que volem tants catalans.
Si ERC posa condicions inassumibles és lògic pensar que el PSOE buscarà altres suports. El nostre interès és influir en el Govern, el de Torra això de “com pitjor millor”