De segona

El racisme és una construcció social (biològicament no es pot considerar l’existència de diferents races humanes) que busca justificar la superioritat d’uns col·lectius respecte la resta a partir d’estimacions que impliquen el color de la pell, l’origen ètnic o nacional o l’ascendència, entre altres. No té cap altre fonament que el justifiqui a banda de l’odi que, com exposava a Jot Down l’escriptora croata Slavenka Drakulic, és també l’emoció més important del nacionalisme. I és que el nacionalisme té un paper molt rellevant en el racisme i és un dels impulsors del creixement de l’extrema dreta mundial, des de Vox a Bolsonaro i Trump, passant per Alternativa per Alemanya i l’Agrupació Nacional (Front Nacional) de la xenòfoba francesa Marine Le Pen.

Els col·lectius antiracistes porten anys avisant del perill que suposa, per a tota la societat, la cessió d’espais públics als grups d’ultradreta, la normalització del discurs d’odi i el creixement de partits d’herència feixista a les urnes. Per a aquests col·lectius, la solució per defensar els drets de totes les persones, sobretot les migrades, passa per l’organització, la unió i el treball en xarxa, que és l’única via per contrarestar “l’atomització i individualització de les persones i la seva dissolució en la uniformitat que persegueix el feixisme”, segons comenta Arnau Cobo, membre de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de Vilafranca.

Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) va néixer l’octubre de 2010 a partir de la plataforma Aturem la Guerra i altres col·lectius que veien l’aparició del partit xenòfob Plataforma per Catalunya com un perill per la població i volien impedir la seva entrada al Parlament i als ajuntaments. Els nuclis d’UCFR del Garraf i el Baix Penedès van ser dels primers a crear-se i respondre a accions racistes i feixistes, com l’agressió amb una barra de ferro que l’alcaldable per PxC a Vilanova, Gerard Bellalta, va cometre al 2011 contra una jove a una manifestació antiracista; o els nombrosos atacs de membres del partit d’extrema dreta Democracia Nacional a la comarca de l’Anoia i les complicacions burocràtiques d’alguns ajuntaments a l’hora d’empadronar persones d’origen estranger. La plataforma està formada per persones individuals, grups de veïns, col·lectius antiracistes i antifeixistes, sindicats, entitats de memòria històrica, grups culturals, casals i ateneus, agrupaments escolta i esplais, partits polítics, Plataformes d’Afectats per la Hipoteca, fundacions, assemblees feministes…

“UCFR és una xarxa antifeixista i antiracista, que funciona com un moviment social sense jerarquies. Denunciem públicament el racisme i el feixisme, lluitem contra la islamofòbia, reivindiquem el dret a vot per a tothom i també treballem per obrir les fronteres a migrants i refugiats i contrarestar l’odi contra els menors migrants”, comenta Iolanda Maurici, fundadora d’UCFR Garraf i membre del nucli coordinador d’UCFR. Actualment la plataforma compta amb més de 650 adhesions i un dels seus principals objectius és eradicar la islamofòbia: “l’extrema dreta i els nous populismes creixen amb el racisme i la islamofòbia, i al final molta gent que no és feixista acaba donant suport a grups polítics neofeixistes. La islamofòbia i el racisme s’utilitzen per infondre una sensació de perill i inestabilitat a la societat, que compra i normalitza aquest discurs feixista”.

Una altra de les preocupacions d’UCFR és el paper dels mitjans de comunicació: “a vegades hem hagut de denunciar algun mitjà per fer entrevistes a feixistes i donar-los veu. S’ha de parlar del feixisme i el racisme per denunciar-los, però no per donar-los un espai on puguin ser normalitzats”, assegura Maurici.

A SOS Racisme, entitat que lluita pels drets i oportunitats de tothom i denuncia el racisme, gestionen un Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) gratuït que rep una mitjana de 350 demandes anuals. Aquest 2019, però, les denúncies han arribat a les 500. “La majoria de gent que ve ens explica situacions racistes veïnals. Hi ha gent que ha d’abandonar casa seva per culpa de l’assetjament racista que pateix, però també ens trobem bloquejos a ambients laborals i educatius a noies que porten el vel, impediments burocràtics a l’hora d’empadronar-se i tenir targeta sanitària, animadversió per part de propietaris i agències immobiliàries a llogar i vendre habitatge a persones d’origen no espanyol, identificacions i impediment d’accés a locals d’oci o fins i tot a mitjans de transport…”, explica Alícia Rodríguez, coordinadora del SAiD de SOS Racisme.

La creació de col·lectius antiracistes i serveis de denúncia com els de SOS Racisme o Irídia són conseqüència d’una mala gestió institucional, legal i governamental. Segons Alícia Rodríguez, “hi ha espais oficials on es poden denunciar situacions racistes, però la seva actuació és molt limitada. A més, no hi ha voluntat política a l’hora de visibilitzar el racisme, i si un problema no es visibilitza, no es manifesta, per tant, ni tan sols es considera que calgui abordar-lo. Amb el racisme passa el mateix que passava amb la violència masclista”. Per Iolanda Maurici, el problema va més enllà: “alguns ajuntaments fins i tot actuen de manera il·legal i perpetuen el racisme institucional quan es neguen a empadronar els estrangers. El racisme augmenta de manera gradual si les institucions no el rebutgen”.

Per aquests col·lectius, és feina de tota la societat evitar la proliferació d’idearis polítics en què es reclamen murs de separació, en què es rebutja l’arrelament i integració de les persones migrades i en què s’ataca i es pretén erradicar col·lectius antiracistes, feministes i a favor dels drets del col·lectiu LGTBIQ+. És el que demana Iolanda Maurici: “el que ha de fer cada membre de la societat és no esperar-se a ser atacats directament. Com deia Martin Niemöller al seu poema, no fer res mentre s’ataca a altres col·lectius no ens impedirà ser atacats més endavant”.

L’any 2020 ha començat amb diverses polèmiques per una de les nits més màgiques de l’any: la Nit de Reis. Les cavalcades dels reis més coneguts al nostre territori s’amaneixen d’un problema de base racista, conegut com a blackface (o per què el Rei Baltasar té, sovint, una primera pell blanca coberta per una segona pell de maquillatge fosc).

Segons SOS Racisme, el blackface és una representació cultural colonial i racista: els seus orígens es remunten al segle XIX, quan les persones negres tenien vetat fer teatre i els blancs es maquillaven de negre per ridiculitzar-ne l’aparença i l’accent. A partir de nombroses iniciatives, com la campanya “Baltasar de veritat”, del col·lectiu d’actors i actrius racialitzats Tinta negra i els solidaris Casa nostra casa vostra, s’ha aconseguit que moltes poblacions descartin aquest tipus de maquillatge a les cavalcades, tant en el cas del rei com en els patges (que en alguns casos fins i tot duien ossos al cap, reforçant l’estereotip de la manca de civilització dels esclaus africans i afrodescendents). El pas més important i antiracista, però, és introduir persones negres per normalitzar-les en comptes de l’alternativa blackface: “molts nens ens tenen por perquè no estan acostumats a veure persones negres. Altres ens pregunten si estem pintats. Per això cal que totes les cavalcades convidin al Baltasar real”.

Un altre element racista recurrent són les identificacions per perfil ètnic; és a dir, quan agents dels cossos de seguretat i la policia demanen la documentació a una persona pel seu color de la pell o el seu aspecte. “A un amic meu li van demanar la identificació quan no estava fent res. El problema és que era marroquí, però li van posar l’excusa que l’havien vist fumant, i era mentida. Per a nosaltres és una situació normal”, explica en Rachid, veí dels Monjos. Aquestes identificacions no estan controlades i poden no ser legals. L’activista de Vilanova Desirée Bela-Lobedde ho exposa al seu llibre Ser mujer negra en España: a ella li van demanar el DNI als tretze anys, quan no és obligatori dur-lo a sobre, i assegura que el motiu va ser el color de la pell.

A Catalunya, i segons dades de l’IDESCAT, més d’un dels set milions d’habitants és població amb nacionalitat estrangera. A Espanya, el concepte “població estrangera” s’entén com a aquelles persones nascudes fora d’Espanya o que els seus pares són nascuts a fora: no per néixer a Espanya una persona serà considerada espanyola, si els seus pares provenen d’un altre país. Així, quan parlem d’estrangers, no parlem de migrants: hi ha persones nascudes a Espanya que no tenen nacionalitat espanyola.

Un dels principals problemes d’aquesta situació és que, malgrat que a la majoria de societats europees es treballi per garantir els drets humans, la no discriminació i la igualtat, la formalitat jurídica no recull aquesta causa. A Catalunya, un 15% de la població no té dret de vot a causa del seu origen, i aquesta xifra es duplica en alguns barris i municipis concrets. A la vegueria Penedès és bastant similar: com a mínim un 12% de la població de les comarques de l’Alt i Baix Penedès, del Garraf i de l’Anoia no té dret a vot, encara que hagi nascut al territori o hi hagi viscut més temps que al seu país d’origen. Això són unes 55.000 persones.

És el cas de la Georgiana, que porta 13 anys vivint a Catalunya, o el de la mare de la Lisbeth, que hi ha criat les seves filles però encara utilitza el NIE (Número d’Identificació d’Estrangers).

ENTREVISTA a Georgiana Corina Ciupag i Lisbeth Murga Garcia, dues vilafranquines que formen part del nou nucli d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) local.

Com heu viscut el racisme aquí?

Lisbeth: En el meu cas, tot i ser del Perú, tinc la pell força blanca i no destaco tant com la meva mare o la meva germana petita. He vist com per aquest motiu rebem un tracte diferent a moltes institucions, com si hi hagués ciutadans de segona: quan la meva mare demanava informació per fer-se la nacionalitat espanyola als jutjats, la tractaven molt pitjor que no pas a mi. També he vist casos amb famílies marroquines i xineses, des d’un tracte amb menyspreu fins a marejades burocràtiques i desinformació d’una institució a una altra. I també hi ha el racisme que pateixes a l’institut: els joves no s’adonen del mal que ens arriben a fer alguns comentaris.

Georgiana: Jo soc romanesa i tinc NIE, no DNI. Tots els tràmits pel canvi de nacionalitat valen diners (uns 1.800 euros), triguen anys a donar-te cita, suposen desplaçament i perdre dies de feina, fer un examen, segellar-te la partida de naixement al teu país d’origen, jurar la Constitució… A més, com que molts països no tenen conveni amb Espanya, has de renunciar a la teva nacionalitat d’origen per tal de demanar l’espanyola. Molta gent abandona perquè no poden compaginar-s’ho o no tenen diners. Soc mare soltera i m’agradaria que la meva filla i jo aconseguíssim la nacionalitat espanyola; però ella ha d’anar al centre de l’Espiga i el procés per la nacionalitat requereix molts estalvis i hores de què no disposo, perquè porto tretze anys buscant una feina digna i no la trobo.

Creieu que les institucions estan fent bona feina?

Georgiana: Hi ha grups i institucions que treballen molt bé, però no tenim ningú que ens representi: marxem d’un país amb tots els drets i els perdem pel camí. A més, la migració es tracta com un problema, però és un àmbit de treball i de necessitat per a un 20% de la població de Catalunya; un 20% que no tenim representació. I no parlem dels “drets de les persones migrades”, sinó dels drets de totes les persones, perquè tothom ha de tenir dret a treballar, a un habitatge, a la sanitat, a l’educació, a la participació política…

Què s’ha de fer contra la criminalització de les persones migrades o d’origen estranger?

Georgiana: Primer de tot hem de tenir clar que no hi ha persones il·legals, sinó persones amb una situació administrativa irregular, i no pas perquè ho vulguem, sinó perquè la llei d’estrangeria és la mostra de racisme institucional més gran que hi ha. I també ser conscients que quan algú diu que “un marroquí ha violat” o “un romanès ha robat” i es creen estereotips, s’està contribuint al discurs d’odi que utilitza l’extrema dreta per créixer. Cal que deixem de tenir por a allò desconegut.

Lisbeth: La Georgiana lluita perquè la seva filla no pateixi el mateix racisme que ella, i jo ho faig perquè la meva germana, que és racialitzada i sé que ho patirà més que jo, no tingui tants impediments com els que ha tingut la resta de la família. El que cal és que la gent del carrer i la gent que treballa a llocs administratius estigui conscienciada de les actituds racistes i les corregeixi.

El racisme a vegades es camufla de comentaris “innocents”. N’heu viscut alguns?

Lisbeth: Quan parlem dels “pakis”, per exemple. Quan anem al Consum no diem que anem als “valencians”: per què uns són botigues i supermercats i uns altres no?

Georgiana: A mi, com que soc blanca i parlo català, no m’identifiquen com a ciutadana de l’Est i quan saben que soc romanesa em diuen que “ets diferent als altres romanesos”. Això vol dir que els meus veïns, amics i família de Romania tenen quatre ulls o són diferents a mi? I altres també comenten, com si fos extraordinari, que “parles molt bé el català”. És normal parlar la llengua del país on portes vivint tants anys.

Lisbeth: Aquests estereotips i comentaris fan molt mal, perquè ataquen les nostres famílies i són despectius. Sembla que haguem de ser iguals que la resta, però tots fem i pensem coses diferents i, al cap i a la fi, venir de fora és un aspecte més. Ens podem adaptar mantenint les nostres arrels, i la diversitat ens enriqueix. De fet, van ser els espanyols els qui van anar primer a Sud-Amèrica i van provocar el mestissatge que hi ha avui en dia…

Com veieu el creixement de l’extrema dreta i els partits neofeixistes i la seva visibilitat?

Lisbeth: Vox va optar per dur un noi amb orígens a Guinea Equatorial al debat preelectoral de TV3, però no ens representa a les famílies estrangeres o migrades de classe obrera i treballadora, no poden utilitzar-lo per assegurar que no són un partit racista. És un home de classe alta i el partit que representa és xenòfob, però els serveix per maquillar els seus posicionaments racistes davant un públic que no està polititzat o informat, i això és perillós.

Georgiana: Cal afrontar Vox perquè no desapareixeran sols: Plataforma per Catalunya ha acabat caient per tota la feina que va fer UCFR en el seu moment. Tenim un altre perill, que si no l’assenyalem a temps ens passarà molta factura: el Front Nacional Català, que són racistes, feixistes i xenòfobs però sembla que per ser independentistes no passa res. I això no és així, qualsevol forma d’identitarisme excloent és feixisme, perquè tots consideren que per formar part d’un col·lectiu han de tenir més veu i drets que la resta. Estem patint un retrocés democràtic i això ens ha de preocupar passi al país que passi, perquè té a veure amb els drets de totes les persones.

Lisbeth: També hi ha el tema de no anar a votar o votar en blanc. És imprescindible que es voti. De fet, tant al Perú com a Romania no anar a votar implica una multa, i nosaltres no entenem com hi ha gent que a Espanya no vota o vota en blanc quan hi ha tantes persones que no poden votar i quan és una de les eines per aturar aquests partits.

Per què es crea un nucli d’UCFR a Vilafranca?

Georgiana: Normalment els nuclis d’UCFR s’han creat davant una amenaça concreta de partits d’ultradreta, però nosaltres l’hem volgut crear per prevenció, per tenir la xarxa feta abans que arribi el perill. Al nostre territori hi ha molta islamofòbia, i busquem fomentar la tolerància i la convivència perquè s’erradiquin els problemes que hi ha, com el descuit institucional de la mesquita de Vilafranca, els impediments a l’hora d’organitzar actes o en l’accés als serveis i els estereotips racistes. El nostre objectiu ara és conscienciar que, si no arriba Vox, arribarà el Front Nacional Català, i cal un punt de lluita comuna.

Com podem actuar per ser antiracistes?

Georgiana: Cal revisar els privilegis, perquè moltes coses que per a alguns serà molt normal i fàcil, per a altres és impensable, des d’accedir al mercat laboral fins a tenir una recepta mèdica o votar. El col·lectiu dels manters, per exemple, no pot treballar de manera regulada per culpa del racisme de la llei d’estrangeria i a sobre han d’amagar-se de la policia quan l’únic que fan és buscar-se la vida com poden. Hem de revisar quin espai ocupem i quin espai deixem als altres, i això ho hem de fer tothom, perquè si el nostre espai és més gran del que necessitem hem de cedir-ne als qui en tenen menys.

Lisbeth: També és important no normalitzar el racisme, no callar quan veiem una actitud racista i fer-li veure a la persona que l’ha fet que ha estat racista. Tots hem tingut actituds racistes en algun moment, però hem de mirar de no fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, hem de ser més empàtics i hem d’evitar que el racisme i el feixisme estiguin als carrers.

Georgiana: No hem de deixar mai ni un centímetre a les actituds feixistes, lgtbifòbiques, racistes, xenòfobes i masclistes.

“Soc adoptada de la Xina, però he viscut tota la vida a Catalunya. Una de les situacions que més em molesten és quan vaig pel carrer i algú em deixa anar un ni hao o konnichiwa. No són bromes, és racisme; i estic farta d’haver de queixar-me quan em passa o demostrar que els entenc perquè em deixin en pau. Al final ho acabes normalitzant per estar tranquil·la”

Anna, 22 anys

“Quan anava a segon d’ESO, la meva tutora em va dir que m’havia de treure el vel per anar a l’institut perquè, si no ho feia, deixaria de tenir amics”

Lamyae, 16 anys

“L’altre dia, a un partit de futbol, van haver d’expulsar un company perquè havia cridat “puto negre” a un jugador de l’equip contra el que jugàvem”

Marc, 12 anys

“Durant dos anys he estat vivint a un bloc amb un veí que m’increpava per ser negre. M’insultava a diari i havia arribat a deixar-me brossa a la porta d’entrada”

Ismael, 43 anys

“Quan vaig començar a sortir amb el meu actual marit, que és senegalès, alguns membres de la meva família van deixar de parlar amb mi. Un dels meus cosins em va dir que no hi tingués fills, perquè semblarien micos”

Carme, 37 anys

“Alguns de nosaltres hem arribat a traduir-nos el nom del currículum per poder arribar, com a mínim, a les entrevistes de feina. Sovint et descarten només amb la foto i el nom, i això ens ho complica tot molt més”

Georgiana, 33 anys

“Quan estava al centre de menors d’Avinyonet, uns nois de Vilafranca van apallissar un dels meus companys, a qui no coneixien de res, perquè era marroquí”

Rachid, 18 anys

Antiracisme: moviment social, polític i ideològic que defensa l’equitat i la igualtat d’oportunitats per a totes les persones i rebutja l’existència del racisme.

Aporofòbia: fòbia o por a la pobresa, als pobres o a les persones amb pocs recursos.

Discurs de l’odi: formes d’expressió que busquen promoure i justificar la xenofòbia,
el racisme, l’antisemitisme, la islamofòbia, la discriminació contra les persones negres
o contra col·lectius considerats minoritaris; de manera que s’argumenta la humiliació o menyspreu d’aquests grups per raons ètniques, de color, ascendència, sexe, origen nacional, discapacitat, llengua, religió o creences, gènere, identitat de gènere, orientació sexual o altres condicions.

Islamofòbia: prejudici negatiu contra l’Islam, les persones musulmanes, els símbols
de la cultura islàmica o alguns aspectes de la fe musulmana.

Mestissatge: fa referència al creuament de dues varietats diferents i prové del concepte “mestizo”, que remet a aquelles persones d’ascendència mixta composta per part
dels colonitzadors espanyols i els indígenes. Avui s’utilitza per expressar la hibridació intercultural en les societats contemporànies.

Persona racialitzada: persona que pateix discriminació a Occident per la seva cultura, pell o origen ètnic.

Xenofòbia: animadversió cap a cultures o persones diferents, que es consideren estrangeres.