Text de Joan Rovira i Antoni Mayola
L’any 1921 es va constituir el Sindicato Agrícola Masuquense i també el bastiment del sindicat de Moja. Anys abans, els de Llorenç, les Cabanyes i altres cooperatives vitivinícoles, no solament a la comarca sinó a molts llocs de Catalunya.
Un dels motius d’aquesta eufòria associativa va ser la necessitat dels pagesos d’agrupar-se per fer front al gran desastre que va provocar la fil·loxera. Aquest diminut insecte entra a Europa per França l’any 1863 i travessa els Pirineus el 1879, arribant prop de Castellet i la Gornal a les primeries de 1889, capgirant l’economia i la vida d’una societat que predominantment girava al voltant de la viticultura. Els seus estralls van perdurar en el temps, allargant les seves seqüeles fins a les primeres dècades del segle XX.
A Europa, al mateix temps la fil·loxera anava destruint les vinyes, naixien associacions per fomentar la cultura i l’oci, destinades quasi exclusivament a les classes benestants. Aquesta iniciativa arriba a la península i molt aviat la burgesia copia i crea entitats com els casinos i cercles per a l’esbarjo dels seus associats. Aquesta forma de reivindicar i difondre la cultura també és imitada en les zones industrials per la classe obrera, que funda ateneus, casals, societats, centres, cors de Clavé i casinos, tots de caràcter popular.
En el marc d’aquestes associacions cíviques, en viles o ciutats amb una alta densitat demogràfica, cada estrat social o laboral troba encaix en la de més afinitat, ja sigui de caràcter cultural, polític, laboral o religiós. Però als pobles, amb menys població i pocs recursos, aquesta diversitat és limitada i s’intenta escapar de les ideologies polítiques per conviure en una única entitat, afavorint una major cohesió social.
A Castellet i la Gornal en les darreries del segle XIX, la trama associativa era nul·la i així ho reflecteix la resposta de l’Ajuntament al governador civil, l’any 1880: “Eximo. Ser. = En este distrito municipal no existe ninguna asociación política, ni científica, ni literaria, ni artística, ni recreativa, ni de socorros mutuos…” Per acabar de fer-nos una idea del nivell educatiu de l’època, el 92% de la població era analfabeta.
Com ja hem esmentat, la fil·loxera, a part del desgavell econòmic, també va tensar la societat, creant grans conflictes i reivindicacions de tota mena. Aquella pagesia individualista va percebre que, per superar aquell gran repte, calia la creació d’entitats que defensessin els seus interessos. Castellet no és aliè a aquesta realitat i desperta d’aquella apatia fundant al llarg i ample de tot el municipi un reguitzell d’agrupacions de tota mena.
El Sindicat Agrícola de les Masuques s’aixeca en un dels períodes de més auge d’aquestes associacions, el que va des de les darreries de la I Guerra Mundial fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. La seva finalitat en un poble tan petit, com diu l’article 3r dels seus estatuts, és “favorecer y defender los intereses morales y materiales de los agricultores todos sin distinción de clases ni categorías.” Això s’aconseguiria mitjançant la compra col·lectiva de llavors, adobs o productes fitosanitaris de l’època. També es volia fomentar el crèdit agrícola, l’ensenyança agrària i garantir els drets laborals dels parcers.
Però aquest sindicat, com molts altres, a banda dels interessos agraris, també realitzava activitats de lleure per als seus socis, i així ho esmenta l’article 1r del règim intern: “…además de las conferencias que se procurarán dar periódicamente conforme lo consignado en los Estatutos, se procurará dar en el propio local social algunas veladas recreativas y morales, como son baile, teatro, etc. y se servirán en el propio local todos los días festivos del año bebidas y café por cuenta de la Sociedad”.
Malgrat els avatars de la història, el sindicat va seguint donant servei als seus associats. Fins i tot en la postguerra espanyola, durant l’autarquia franquista, va ser l’encarregat de repartir el racionament, que també afectava els productes del conreu de la vinya.
Cap a mitjan dècada dels cinquanta del segle passat va deixar de donar servei agrari, ja que altres cellers cooperatius de més entitat van reemplaçar la seva funció original. Però el que sí que va seguir oferint és activitat d’esbarjo, reconvertint-se legalment en societat recreativa, sota el zel i la moral franquista. Aquesta petita entitat, com altres a la nostra comarca, ha estat capaç de sobreviure i adaptar-se a tots els canvis tecnològics i socials que s’han anat succeint en el darrer segle, convertint-se en la veritable ànima cultural.
