De Tobies, àngel

L’àngel sempre ha estat una icona per a la població del Vendrell. Perquè no tothom en té, d’àngel. I tot el que el rodeja, tot el que l’ateny, mou passions, al Vendrell. Només cal recordar, sinó, la festa que li van dedicar ara fa vint anys quan el van baixar per restaurar-lo. A la plaça Vella no hi cabia ni una agulla, per presenciar l’espectacle. Perquè no només era baixar-lo. Al seu voltant es va fer tota una litúrgia, s’hi van organitzar tot d’actes i de fotos de vendrellencs amb l’àngel, quan les càmeres encara no eren digitals, se’n van fer milers. Tothom volia la seva. I tothom va acabar tenint la seva. Però quan arrenca tota aquesta devoció?

Durant la segona meitat del segle XIX es va aixecar el campanar de l’Església Parroquial de Sant Salvador, al Vendrell. Les obres es van acabar a principis de 1784, i aleshores el capellà va decidir culminar la torre amb un penell de forma escultòrica, que seria inaugurat el 6 d’agost d’aquell any, coincidint amb la festivitat de Sant Salvador, el patró del temple. Segons explica Xavier Mercadé, membre de l’Associació de Campaners del Vendrell, “en aquella època hi devia haver al Penedès una certa sensibilitat per posar un àngel custodi al campanar; n’hi havia a Vilanova, a Vilafranca, després se n’han fet a Albinyana, a Masllorenç”.

La figura es va encarregar a Josep Romeu, mestre argenter de Vilanova, que va comptar amb l’ajut de Josep Dalmau, calderer vallenc, i de Josep Puig, daurador vilafranquí establert a Vilanova. Conta l’historiador vendrellenc Jaume Ramon i Vidales, en un estudi fet l’any 1985 i publicat al setmanari El Vendrellense, que uns “fadrins” del Vendrell van anar-lo a buscar a Vilanova i d’allí el van portar amb carro fins al Vendrell, on en arribar va ser passejat sobre les seves espatlles pels carrers del nucli històric, acompanyat de diversos grallers, abans no l’encimbellessin definitivament al punt més alt del Vendrell. Una nota de les despeses del viatge, localitzada a l’Arxiu Parroquial del Vendrell, indica que n’eren 21, de fadrins traginers.

L’insigne i gegantí penell havia presidit la vila durant 144 anys i en aquest espai de temps li havia passat de tot. De fet, feia anys que ja no giravoltava per marcar la direcció del vent. La primera amputació li va arribar el desembre de 1811, quan les tropes franceses havien ocupat i s’havien ensenyorit del Vendrell, i passaven les seves hores ocioses fent punteria a la cama aixecada de l’àngel. Després, als anys 1859 i 1885, sengles ventades van arrencar-li les dues ales, que, juntament amb la cama, van ser guardades a l’Ajuntament.

La idea de restaurar-lo ve del doctor Àngel Mercadé, fill de la vila del Vendrell. L’encàrrec el va fer al mestre calderer de Reus Baldomer Martínez. La bastida per despenjar-lo es va començar a construir el 3 de setembre de 1928 i el 15 de setembre el setmanari El Baix Penedès fa una crida a pagar els treballs per subscripció popular. El nombre de donants ja dona una idea de la devoció que es tenia per la figura: uns 200 veïns del Vendrell i un centenar més de persones residents fora de la vila (entre ells, emigrants de l’Havana, Buenos Aires, París, Zuric, Bilbao i Madrid) hi van fer la seva contribució.

La restauració era de tal complexitat que Martínez va decidir endur-se l’estàtua al seu taller de Reus. El van baixar el 22 de setembre, el van traslladar amb camioneta, i es va aprofitar la reparació per afegir-hi un parallamps. La seva tornada el 16 d’octubre va rebre l’entusiasta benvinguda de la població, que es va bolcar al carrer per acomboiar-lo en cercavila amenitzada pels grallers i la Banda del Regiment de Luchana, abans de ser tornat al capdamunt del campanar el 18 d’octubre, segon dia de la Fira de Santa Teresa. El cost de les obres va ser de 3.524 pessetes, i se n’havien recollit 2.902,50. El dèficit, doncs, malgrat tot, va ser de 621,50 pessetes.

La segona restauració que va motivar que s’hagués de baixar novament va ser tan sols trenta anys després de la primera, i novament el vent hi va jugar un paper clau. Xavier Mercadé explica que “quan es va restaurar el 1928 no es va tenir en compte que una ventada el podia aixecar” perquè no hi havia topall, tal com va succeir, i en aquesta ocasió quan va tornar a caure sobre el seu propi eix de rotació es va descentrar i se li van estripar la cara i el pit. En aquesta ocasió, a Jaume Nin “Clavetaire” se li va acudir que es podia baixar amb helicòpter; i així va ser. Es va anar a buscar un helicòpter de les forces armades nord-americanes amb base a Saragossa, que, segons relata Mercadé, com que en aquella època aquells aparells no es podien aturar gaire estona a l’aire, se’l va endur d’una revolada. Això va ser el 16 d’octubre de 1958.

En aquesta ocasió, la baixada va ser també tot un esdeveniment. Fins al punt que van venir a filmar-ho les càmeres del NO-DO (es pot veure on-line al web de TVE, NO-DO núm. 825 de 17 d’octubre de 1958, minut 2’ 41’’). L’helicòpter va dur suspesa a l’aire la figura al camp de futbol del Club d’Esports, on es va fer una festa en què van actuar la banda del portaavions nord-americà Forrestal, els Gegants i Capgrossos del Vendrell, l’Esbart Santa Anna, els Nens, el Ball de Diables, el Ball de Bastons de Llorenç, la Cobla Barcelona, colles sardanistes… Tothom hi era. I en acabar, passeig en carruatge pels carrers de la vila.

La restauració, en aquesta ocasió, va ser al Taller del Grau, al Vendrell mateix, essent-ne el soldador Isidre Altet, l’escultor Joan Montserrat i l’ajudant Jaume Massot. Però el que va ser tota una vicissitud va ser tornar-lo a lloc, el 30 de novembre del mateix any. Segons Mercadé, els americans van fer proves a la seva base militar i no se’n sortien. La seva proposta era portar-lo amb helicòpter i deixar-lo dalt del campanar però no dins l’eix giratori, i que després fossin els campaners els que l’aixequessin a pes, allà dalt, i l’encaixessin al fusell. Van dir que sí, ves quin remei, però a l’hora de la veritat van ser prou hàbils per encaixar-lo directament tan bon punt el deixava l’aparell.

Finalment, l’any 1998 es va fer la tercera i fins ara darrera baixada de l’àngel de Tobies per a la seva restauració, enmig d’una gran expectació. Va ser la nit del 25 de juliol, com a acte inaugural de la festa, i es va muntar una bastida espectacular de 55 metres d’alçada, pel mig de la qual es va despenjar com si fos amb ascensor. Un cop baix, va fer un recorregut pels carrers Major, Sant Xavier, etc., dalt d’un toro i acompanyat per un grup de voluntaris disfressats d’àngel, que el custodiaven. De tant en tant s’aturava en punts estratègics, on es trobava amb un violoncel (al·legòric a Pau Casals), o davant l’estàtua a Guimerà, establint un diàleg amb la història del Vendrell. Un cop al camp de futbol de la Zona Esportiva, se’l va suspendre dalt d’una grua, es va tirar un castell de focs d’artifici i el grup Lax’n’Busto i el Cor Zóngora van interpretar una cançó, amb lletra escrita per la directora de l’escola de música Pau Casals, Carlota Baldrís.

Un cop acabada la festa, se’l va tornar a la plaça Vella, on va estar exposat davant la Casa de la Vila durant tota la festa major, per tal que tothom s’hi pogués retratar, i també va voltar pel Vendrell; per exemple, va presidir l’exhibició de balls populars de la plaça Nova per Santa Anneta. Més endavant també aniria a la residència d’avis, a Sant Vicenç de Calders, etc.

En aquesta ocasió, les reparacions les van fer els Campanars del Vendrell en un taller del carrer del Mar. S’hi van dedicar a fons, fins al punt que estava previst que durés dos mesos i en van trigar quatre, espai de temps en el qual no es va retirar la bastida de la plaça Vella. En aquesta ocasió se li va fer l’eix central nou (d’acer, i sis metres de llargada), es va netejar, es van tapar forats, es va reforçar el parallamps, es van fer les fulles de les faldilles que hi mancaven i el guixaire Joan Navarro va fer motllos del cap, les mans i les ales.

La tornada va ser el 8 de novembre i també es va voler solemnitzar rememorant el trasllat amb helicòpter de 1958. En aquest cas, l’helicòpter va portar l’àngel suspès de passeig pel Vendrell, riera de la Bisbal amunt, riera de la Bisbal avall, perquè tothom el contemplés, i el va baixar al pont de França, des d’on va ser portat amb toro fins a la plaça Vella. La soprano vendrellenca Griselda Ramon li va cantar una cançó de la pujada, el mossèn en va fer l’enèsima benedicció, es va tirar una tronada, música de gralles i cap amunt. I fins ara, que segueix presidint la vila del Vendrell des del seu punt més alt. Des de fa 234 anys.