Ens demanem, ignorants i pobres
com pot ocórrer…
Vides arrancades, desballestades i buides,
convertides en encenalls i cendres
que únicament guarden l’espurna
de la poca dignitat que els queda.
Governants cecs, sords i estúpids
que es barallen per enquadrar ben bé la foto.
I es mouen per lleis i normes
tan absurdes com cruels i injustes.
I al darrere dels murs,
arriben normes i lleis que deixen cossos i ossos
als vorals de la vida.
I el món resta quiet, immòbil…
mirant-se el melic amb autocomplaença.
Hi ha lleis, i no es trenquen,
hi ha normes, i no es torcen.
I es van malmetent vides,
els infants perden la innocència,
els joves veuen l’esperança opaca,
i els grans hi perdran fins i tot la vista
perquè al davant no hi troben res.
Els tornaran la vida les lleis?
Els faran moure eines i màquines?
Els aixecaran cases i afanys?
Els donaran pa i aigua?
Els ensenyaran lletres i cançons?
Els tornaran la dignitat perduda?
Molts són els que fan, ho fan bé
i poden fer ben poc,
però la saviesa, vella companya,
sap que un moviment,
per lleu que pugui semblar,
s’arrossega i amuntega al seu pas
feines i deures, amors i esperances,
força i treball.
I a cops de suors i temps,
de lluites i fracassos,
de vinclar-nos i llevar-nos sempre
sense defallir, amb amor i entrega,
potser veurem els camps bruts buits,
les ciutats netes i plenes de vida,
d’il·lusions per estrenar i d’amor,
d’esperances futures…
I una munió d’infants
que podran veure la vida,
ara sí, en colors.
M. Àngels Vila
Vilafranca del Penedès
