Defugint l’estigma

Els diagnòstics en salut mental responen a uns indicadors d’intensitat, durada, combinació i afectació d’un seguit de símptomes. Ara bé, classificar els trastorns mentals és complex i sovint poc exhaustiu. Malgrat això, hom coincideix a apuntar sis grans grups de trastorns mentals: el de les addicions, el de l’ansietat, el dels trastorns en la conducta alimentària, el que afecta l’estat d’ànim, el de la personalitat i el psicòtic.

L’addicció és considerada un trastorn mental en la mesura que suposa una dependència de la persona cap a una substància, activitat o relació que la perjudica en la seva qualitat de vida. Aquesta addicció pot ser de caràcter químic (alcohol, opiacis, tabac, fàrmacs) o bé conductual (internet, videojocs, compres). Pel que fa als trastorns provocats per l’ansietat, es consideren com a tals quan aquesta sobrepassa la capacitat de concentració i crea tant malestar que impedeix poder continuar amb el dia a dia. L’ansietat pot manifestar-se en forma d’atacs de pànic, crisis d’ansietat, fòbies (sensació de perill exagerada i hiperrealista davant una situació determinada o alguna cosa) i trastorns obsessius-compulsius, coneguts com a TOC i que es caracteritzen perquè la persona que els pateix té pensaments reiteratius incontrolables o obsessions compulsives.

L’anorèxia i la bulímia nerviosa també es consideren trastorns mentals, ambdós caracteritzats per un comportament patològic davant la ingesta alimentària i una obsessió pel control de pes i l’aspecte físic. Aquests són dos dels trastorns més coneguts relacionats amb la conducta alimentària, però n’hi ha altres com l’ortorèxia (obsessió pel menjar sa) o la vigorèxia (fixament per l’exercici físic).

Pel que fa als problemes de salut mental derivats de l’estat d’ànim, parlem de la depressió clínica i el trastorn bipolar. La depressió clínica fa que la persona senti una tristesa inusual o un humor irritable que no desapareix i que fa que perdi l’interès o la capacitat per gaudir de les activitats que abans li semblaven plaents. La bipolaritat es manifesta amb extremes alteracions de l’estat d’ànim de la persona, combinant períodes d’eufòria desmesurada, amb altres de depressió profunda.

El trastorn límit de la personalitat (TLP) és una alteració de les característiques de la personalitat i el comportament de l’individu; qui el pateix presenta inestabilitat en les emocions, les relacions interpersonals, l’autoimatge i el comportament i poc control dels impulsos.

De totes les afectacions de la Salut Mental, les més greus són les derivades de brots psicòtics. En aquest grup hi ha la psicosi (quan s’interpreta o es percep la realitat de forma diferent de com ho fa la gent del voltant, incloent -hi al·lucinacions i deliris), l’esquizofrènia (la persona no és capaç de distingir pensaments, idees i percepcions de la pròpia realitat, incloent-hi al·lucinacions, deliris, dificultats en el pensament, manca de motivació, bloqueig emocional, etc.) i, finalment, el trastorn esquizoafectiu, que combina episodis psicòtics similars a l’esquizofrènia i alhora també els emocionals típics d’un trastorn bipolar.

Com hem apuntat, la classificació dels trastorns mentals no està exempta de controvèrsia. Cada vegada són més les persones (afectades, familiars i expertes) que reclamen que s’ampliï el ventall i es reconeguin com a mentals nous trastorns que, malauradament, cada vegada són més habituals com, per exemple, alguns dels associats al Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) o els Trastorns de l’Espectre Alcohòlic Fetal (TEAF). D’aquesta manera, diuen, es podria garantir l’accés de totes les persones afectades a uns serveis i un acompanyament que actualment no tenen.

En molts casos les persones amb problemes de salut mental pateixen dificultats d’integració social derivades del mateix trastorn i el seu tractament, però sobretot provocades per l’estigma i la discriminació que envolta qualsevol problemàtica en l’àmbit de la salut mental.

Als trastorns mentals sovint s’associa un estigma que inclou creences falses i pors injustificades cap a les persones que els pateixen, i això acaba fent aflorar pràctiques de discriminació en tots els àmbits: menys oportunitats d’accés al món laboral, a l’habitatge…, cosa que acaba comportant més aïllament social.

Carme Muntané és la presidenta de l’Associació de Familiars i Afectats per Malaltia Mental del Garraf (AFAMMG), una entitat d’àmbit comarcal nascuda a Vilanova i la Geltrú l’any 1999 i que té per objectiu lluitar contra l’estigma, crear i oferir serveis per poder ajudar persones afectades i famílies. Per Muntané, l’estigmatització dels trastorns mentals és present en tots els àmbits: “L’estigma el tenim tots, famílies, afectats, societat, etc. Tendim a pensar que el trastorn mental no forma part de la nostra vida fins que ens toca, llavors ens adonem que la salut mental crea marginació, rebuig, mirades que degraden…“, explica. És per això que des d’AFAMMG es treballa en diverses línies per aconseguir empoderar les persones amb problemes de salut mental, a més de les seves famílies. En aquesta associació vilanovina que es finança totalment per subvencions i donacions, s’ofereix un servei de psicologia individualitzat, hi ha una escola de famílies perquè l’entorn ampli de la persona afectada pugui adquirir eines per cuidar i conviure amb ella, un grup d’ajuda mútua per a familiars, un altre grup per treballar contra l’estigma, es fa un taller de dansoteràpia per a familiars i afectats i, des d’enguany gràcies a una beca Impuls Social de la Fundació Pinnae, s’ha reobert un hort sociolaboral per formar dotze persones amb trastorn en l’àmbit de l’agroecologia.

A l’Alt Penedès l’associació de familiars i amics de persones amb trastorn mental és El Turó. Salut Mental, una entitat d’iniciativa social i sense ànim de lucre declarada d’Utilitat Pública. A més del vessant associatiu adreçat a defensar i promoure els drets de les persones afectades, també ofereix tres serveis especialitzats: el Servei d’Assessorament i Informació en Salut Mental, el Servei d’Atenció a les Famílies Especialitzat i el Servei d’Inserció Sociocomunitària. Per la directora de serveis d’El Turó, Foix Sogas, per combatre l’estigma associat a les malalties mentals, cal començar de molt avall: “S’ha de començar per un sistema d’educació inclusiu per educar en valors com l’atenció a la diversitat i el respecte a les diferències per poder convertir-se en ciutadans de ple dret”. Sogas insisteix en el paper clau de la societat: “quan apareix un trastorn mental la cosa es complica i requereix molta comprensió familiar, però sobretot social. Sense una acceptació i tolerància de les dificultats que poden anar associades a la presència d’un trastorn mental, els fem molt més difícil la inserció laboral, l’autonomia i la vida independent, les oportunitats de participar activament en la comunitat, en definitiva, en la societat”.

Com hem apuntat al principi, en salut mental el terme recuperació adquireix una dimensió diferent que quan parlem de salut física. El concepte recuperació s’entén com la recuperació del control de la pròpia vida, malgrat viure o haver viscut problemes de salut mental.

Un dels passos importants per recuperar aquest benestar és la incorporació al món laboral. Tenir un problema de salut mental no ha de suposar no poder treballar. Algunes persones han d’agafar-se una baixa laboral en un moment de crisi, però es poden reincorporar al seu lloc de feina un cop recuperades. Altres, en canvi, és possible que necessitin suport de serveis d’inserció laboral per trobar una feina adient a les seves capacitats i necessitats. Existeixen diversos serveis com ara Serveis Prelaborals i Centres Especials de Treball i diferents programes d’inserció al mercat ordinari de treball.

La cooperativa Entrem a Vilafranca o la Mancomunitat Tegar al Garraf, són algunes de les entitats que compten amb centres especials de treball (CET) per donar una sortida laboral a persones amb trastorn mental i, en la mesura del possible, intentar que es puguin acabar incorporant a l’empresa ordinària. Xavier Vallès i Jaume Centelles són psicòlegs dels CET Nou Verd i Tegar i coincideixen en la temença que la crisi econòmica derivada de la covid-19 faci aflorar trastorns mentals: “quan hi ha èpoques de crisi hi ha més atur, i aquesta angoixa per no tenir feina fa que augmentin els trastorns mentals. És un peix que es mossega la cua”, explica Centelles.

La pandèmia de la covid-19 ha impactat en la salut mental de milions de persones, davant un panorama previ ja greu. Segons denunciava fa uns dies l’OMS, en els països amb ingressos baixos i mitjans, més del 75% de persones amb problemes de salut mental no reben cap tractament. I, en general, els governs destinen de mitjana menys del 2% dels seus pressupostos de salut en aquest àmbit.

Aquest mateix organisme alertava que la covid-19 tindrà un fort impacte sobre la salut emocional i mental de la població. I és que, tal com apunta Salut Mental Catalunya (SMC): “les situacions de confinament i aïllament social, la pèrdua de persones estimades, els esdeveniments traumàtics i la crisi econòmica suposaran un repte enorme des d’un punt de vista de benestar emocional, que caldrà afrontar”, alertant de l’increment de casos que es poden donar en trastorns d’ansietat, depressió i trastorns mentals greus.

Els efectes de la covid-19 són un repte per al benestar emocional de tota la societat, no només de les persones que ja tenien problemes de salut mental. Segons l’SMC, l’estrès postraumàtic després d’un confinament es pot multiplicar per quatre, les situacions de dol mal resoltes poden generar quadres clínics i la pèrdua de la feina fa preveure un augment de problemes de salut mental relacionats amb la crisi econòmica. Es calcula que un 30% de la població podria patir ansietat en els pròxims mesos i que puguin augmentar les autolesions i els suïcidis.

El director general de l’OMS, el dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, alertava que és vital “tractar les necessitats en salut mental com un element central de la nostra resposta a la pandèmia i la nostra recuperació”, afegint que “si no s’assumeixen compromisos seriosos per augmentar la inversió en salut mental en aquests moments, les conseqüències sanitàries, socials i econòmiques seran de gran abast”.

Davant aquesta realitat, no és estrany que enguany en el Dia Mundial de la Salut Mental, que es commemora el 10 d’octubre, s’hagi insistit en els desafiaments que la pandèmia presenta per a la salut mental. En el cas de Catalunya, la FSM s’hi ha sumat amb el lema “Salut mental per a tothom: Major inversió, major accés. Per a qualsevol persona, en qualsevol lloc” per insistir en la necessitat que els governs inverteixin en salut mental, ja que el benestar emocional és un dret universal de totes les persones.

Xavier Vallès psicòleg de la cooperativa Nou Verd

La trajectòria de Nou Verd, que forma part de la cooperativa de segon grau Entrem, va començar fa vint-i-cinc anys. Actualment el Centre Especial de Treball d’aquesta cooperativa dona feina de jardineria a un centenar de treballadors, el 80% dels quals són persones amb trastorn mental. 

Com és el dia a dia d’un treballador de Nou Verd?
Molt semblant al de qualsevol treballador d’una empresa ordinària. Té una jornada laboral de vuit hores i una categoria professional segons la seva formació. Compta també amb una unitat de suport amb un psicòleg, una treballadora i una integradora social per ajudar-lo a solucionar problemes que puguin sorgir-li en l’àmbit laboral, social o personal. A més, a qui vol se li ofereix formació perquè pugui inserir-se en una empresa ordinària.

Aquesta deu ser una de les màximes de tot centre especial de treball.
Exacte. Un dels objectius que tenim és que qualsevol persona després de tenir un equilibri temporal laboral pugui fer el salt i treballar en una empresa ordinària.

Cada inserció deu ser un èxit…, en teniu gaires?
Poques, normalment entre dues i tres a l’any.

A què es deu?
És una barreja de molts factors. Una part es deu a l’estigma al voltant dels trastorns mentals; a vegades ens trobem amb empreses (poques, afortunadament) que ens diuen que prefereixen una persona amb una discapacitat física que amb un trastorn mental. Davant d’això, nosaltres sempre insistim que no és tant la discapacitat que una persona tingui, sinó les capacitats laborals que pugui aportar. Un altre factor que hi té a veure és la poca inversió que les administracions fan als centres especials de treball (CET) perquè puguem treballar en aquesta inserció.

Hi ha persones amb trastorn mental que poden saltar-se el pas pel CET?
Evidentment! Si una persona té prou perfil per afrontar la inserció a l’empresa ordinària, sempre és millor que no que passi per un CET. Cadascú té el seu ritme, hi ha gent a qui li va bé passar-hi un temps i després fer el salt i hi ha també un percentatge de gent que, malauradament, mai podrà treballar en una empresa ordinària.

Mai? Per què?
Per les característiques de la seva malaltia o per les afectacions que té. En diem col·lectiu d’especials dificultats i el dilema que tenim des del sector és que provoquen un tap al centre que fa que no hi pugui accedir gent que li aniria bé entrar-hi per un temps.

I no hi ha alternativa per a ells?
El trastorn mental requereix medicació i aquesta amb els anys provoca efectes secundaris que sovint fan que laboralment es perdi més aviat la capacitat productiva. És un altre dels problemes dels CET: els treballadors antics que han perdut capacitats no tenen cap sortida perquè tampoc hi ha possibilitat d’una jubilació anticipada amb condicions per a ells.

Són vulnerables, però estan desemparats per la llei.
Dins de la inserció laboral, el col·lectiu de persones afectades per trastorns de la salut mental és dels que més dificultats té per accedir a l’empresa ordinària. La mateixa malaltia fa que a vegades es passi per temporades més dolentes i el món laboral no és flexible amb el fet que es pugui estar una època sense treballar i tornar quan s’està millor. També són poc flexibles les pensions per discapacitat, que sovint són incompatibles amb la feina.

Vols dir que s’ha d’escollir entre feina o pensió?
En la majoria dels casos, si decideixen treballar i no els va bé, han de tornar a passar per tot el procés (molt feixuc) per aconseguir que se’ls reconegui la seva discapacitat. Això fa que molts tinguin por de tornar a treballar. Hi ha persones que han tingut un diagnòstic bastant precoç i han deixat de treballar de joves. Per sort han aconseguit una pensió, però si al cap dels anys es recuperen i volen tornar a treballar, s’arrisquen a perdre-la.

Durant els teus catorze anys d’experiència a Nou Verd, has vist incrementar la demanda per treballar al vostre centre?
Quan he vist incrementar més la demanda ha estat en temps de crisi econòmica. En moments en què pràcticament no hi havia atur, havíem arribat a tenir dificultats per trobar treballadors, però amb l’arribada de la crisi del 2008 teníem moltíssimes demandes de treball.

Per tant, tot apunta que ara augmentarà la demanda…
Exacte. D’ençà de la covid que comencem a veure que ve més gent a portar currículums i que ens deriven més persones. No són les dades de 2010 i 2011, en què la taxa d’atur entre les persones amb problemes de salut mental era del 80%, però veiem que va creixent i que segons com avanci la pandèmia, pot incrementar-se encara més.

Això per què s’explica?
Perquè és un col·lectiu molt vulnerable i és el primer que arrosseguen les crisis econòmiques. I també perquè és un col·lectiu molt relacionat amb les crisis perquè és llavors que la gent té més tendència a patir trastorns mentals. És un peix que es mossega la cua.