Dimecres es va celebrar una Diada Nacional de Catalunya excepcional, en aquest cas, i a diferència dels anys anteriors, perquè aquest 11 de setembre s’esqueia quan ens trobem a les portes d’una sentència que, si no és absolutòria, serà injusta: abans i durant el judici ha quedat ben clar que no hi va haver violència per part dels líders polítics i socials impulsors del referèndum d’autodeterminació de Catalunya; ni el 20 de setembre de 2017, ni l’1 d’octubre, ni el 3 d’octubre, ni el 27 d’octubre, ni mai. Ni la van practicar, ni la van incitar. Ans al contrari, les consignes, reiterades infinites vegades, eren de pau, de serenitat i de no caure en provocacions. I així i tot, fa dos anys que els tenen venjativament empresonats (o a l’exili).
La manifestació que hi va haver a Barcelona no va superar, certament, el milió de persones de les anteriors ocasions. Malgrat això, les 600.000 persones que va comptabilitzar la sempre gasiva –a l’hora de fer el recompte– Guàrdia Urbana de la capital catalana, donen una mostra clara que el moviment sobiranista està lluny de deixatar-se, malgrat la furibunda repressió a què està sotmès per part de les estructures de l’Estat. Cap altre col·lectiu és capaç de reunir tanta gent. És lògic que veient que l’objectiu no podrà arribar a curt termini, la mobilització perdi força. Ara bé, tampoc es coneix cap col·lectiu que hagi deixat de ser independentista a causa de l’embat coordinat que han dut a terme el poder judicial espanyol (Tribunal Suprem i Audiència Nacional), els partits del 155 (PP, Cs i PSOE) a través de les institucions que controlen (Moncloa, Senat, Fiscalia), el seu braç armat (Guàrdia Civil i Policia Nacional, que l’1-O van deixar de banda el seu primer objectiu de protegir la ciutadania, per passar a abusar de la seva posició de força –bruta–, com en els “millors” temps de la dictadura), i tot sota el guiatge d’un monarca que ja mai es podrà guanyar a Catalunya la legitimitat que necessita per no ser qüestionat. I amb el suport abrandat d’uns mitjans de comunicació estatals que cada cop tenen un paper més residual a Catalunya.
La concentració de l’11-S va tornar a ser massiva, però a Madrid ningú para l’orella. També fora bo que els partits polítics catalans la paressin: el principal clam de la Diada era el de la unitat. La base, d’on va néixer l’onada independentista, no hi entén d’interessos de partit.
