Dislèxia

La dislèxia suposa un impediment a l’hora d’identificar i reproduir símbols escrits i els seus orígens són neurobiològics: és una desorganització de les connexions del còrtex encarregades dels processos de lectoescriptura. La dislèxia té una important càrrega genètica (s’estima que més del 60%) i sovint, entre un 40 i un 60% dels casos, es presenta amb altres disfuncions neurològiques, com la hiperactivitat (TDAH) o la discalcúlia, un trastorn pel qual qui el pateix té dificultats a l’hora d’adquirir habilitats aritmètiques, de manera que afecta les seves capacitats de càlcul.

Segons la Plataforma por la Dislexia, que acull setze associacions relacionades amb la dislèxia d’arreu d’Espanya, un 33% dels infants escolaritzats que pateixen dislèxia reben l’atenció escolar necessària, però la resta no; i precisament la dislèxia, així com la resta de trastorns de dificultat d’aprenentatge, són causa del 65% d’abandonament escolar al país. Així, és important adaptar la metodologia de lectoescriptura a l’alumnat que té dislèxia per facilitar-li que assoleixi els mateixos objectius i coneixements que la resta de companys.

Alicia Bailey Garrido, logopeda especialitzada en dislèxia establerta a Vilanova, assegura que la dislèxia no es cronifica: “si un infant té una dislèxia lleu o moderada i s’ho va treballant, quan sigui adult haurà notat moltes millores, tant en temes acadèmics i professionals com emocionals”. Així i tot, Bailey comenta que sovint “poden quedar seqüeles emocionals, si sempre han cregut que fracassarien en tot”.

Un 10% de la població de Catalunya és dislèxica. Això vol dir que unes 700.000 persones es troben amb aquesta dificultat, però, encara que el nombre sigui alt, què hi fan les institucions? Als municipis del Penedès i el Garraf, encara que hi ha molts centres de psicopedagogia i logopèdia especialitzats en dislèxia, no hi ha cap grup de suport per a famílies ni associacions, i per això cal que les persones afectades o interessades es desplacin a ciutats com Barcelona, on hi ha la seu de l’Associació Catalana de Dislèxia (ACD). El 1992, un grup de mares d’alumnes que patien dislèxia van decidir crear l’ACD (www.acd.cat) per trobar solucions a tots els problemes que es trobaven, ja que no hi havia cap institució especialitzada que se’n fes càrrec i faltaven punts de referència i de trobada. Avui en dia, l’ACD assessora i acompanya de manera gratuïta centres educatius i famílies per garantir que les persones amb dislèxia tinguin més facilitats a l’hora d’aprendre. També duen a terme unes jornades formatives amb una mitjana d’assistència de 200 persones, que miren d’eliminar interrogants sobre la dislèxia, els seus símptomes i diagnòstic, i el seu tractament. És gràcies a associacions com aquesta que la dislèxia s’ha anat donant a conèixer i que l’administració s’ha decidit a implicar-se en algunes millores.

La Margarita Fernández és una psicopedagoga que treballa com a orientadora a l’institut Alt Penedès de Vilafranca, i el seu fill, que actualment fa quart d’ESO, és dislèxic. “Quan era petit, a la llar d’infants, van detectar que no parlava gaire bé i va estar uns anys al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CEDIAP) fins que li van donar l’alta. Però quan va començar primària els seus mestres van veure que confonia lletres i ens van recomanar que anés al logopeda. Va ser la seva logopeda qui va constatar que tenia dislèxia severa, i des de llavors ho hem treballat des de casa, amb la logopeda i als centres on estudia”.

Fernández explica que han rebut molta ajuda i suport, però que alguns professors “no acaben d’entendre les dificultats que suposa la dislèxia per als alumnes” i no tots elaboren exàmens adaptats o busquen llibres de lectura fàcil (com els de l’editorial Kalafat) o amb versió d’àudio.

El Departament d’Ensenyament disposa del PRODISCAT, els Protocols de Detecció i Actuació en la Dislèxia que va elaborar el Col·legi de Logopedes de Catalunya, i que presenta símptomes i tècniques per detectar la dislèxia segons la franja d’edat educativa dels alumnes i familiars. La logopeda Alicia Bailey assegura que aquests protocols funcionen, sobretot si les persones que pateixen dislèxia es detecten a les etapes d’infantil o primària i les escoles fan les adaptacions corresponents: “Si al centre educatiu han utilitzat aquests protocols i s’han decidit a adaptar la metodologia d’aprenentatge i avaluació, quan els alumnes arribin a secundària tindran uns resultats molt més bons. Així i tot, el problema és que moltes escoles i instituts encara no coneixen aquestes eines i, per tant, no poden ni detectar ni actuar”.

La logopeda explica que no hi ha estratègies universals: si bé els símptomes més comuns són dificultats en la lectura, precisió, velocitat, fluïdesa, claredat i comprensió, també hi haurà molts dislèxics que tindran altres símptomes o que, a més, patiran un altre trastorn de dificultat d’aprenentatge. Bailey també assegura que girar lletres o confondre esquerra i dreta no és tan comú, que la dislèxia no és un problema visual sinó del neurodesenvolupament, i que no és una qüestió de voluntat o esforç.

A l’Asociación Dislexia y Familia (www.disfam.org) també es va impulsar un protocol de detecció (PRODISLEX) i s’ofereixen recursos per a persones amb dislèxia i els seus familiars, així com informació legislativa i jornades i tallers de difusió i tractament de la dislèxia.

La dislèxia no es pot evitar, però sí que hi ha mecanismes del dia a dia que la fan més fàcil de detectar i tractar, per assegurar un futur més lleuger als infants (i adults) que en pateixen. Des del Col·legi de Logopedes de Catalunya recomanen a mestres i famílies que, per afavorir les ganes de llegir, es llegeixi als i amb els nens: amb deu minuts al dia d’alguna lectura que ells mateixos escullin, jugant amb símbols, dibuixos i descripcions i fent connexions entre el que veuen i el seu significat, es pot aconseguir estimular el gust per la lectura dels infants. També és important potenciar l’aprenentatge a través de totes les vies sensorials (tàctils, visuals i auditives), fomentar un vocabulari oral bàsic i funcional que sigui fàcilment reconeixible a nivell escrit, facilitar que reconeguin les grafies de paraules i de frases…

Si la dislèxia no s’ha detectat en les etapes d’infantil i primària, quan els alumnes ja es troben a secundària cal observar si no apliquen les normes ortogràfiques encara que les coneguin, si els costa retenir consignes orals, si eviten llegir en públic o tenen dificultats molt grans en l’aprenentatge de llengües estrangeres, si no poden fer una síntesi completa de la informació o presenten una lectura poc eficaç, si els costa planificar textos i l’autocorrecció ortogràfica… També s’ha de vigilar si les notes que obtenen no estan a l’altura de les seves capacitats i senten insatisfacció acadèmica: això pot derivar en conflictes emocionals.

Per Bailey, alguns dels principals problemes en la reeducació de la dislèxia és que molts mestres no estan preparats per detectar-la i abordar-la, perquè “a la carrera de Magisteri l’estudi dels trastorns de dificultat d’aprenentatge és una assignatura optativa i poc profunda, i sovint tant des dels centres educatius com des de les famílies es cometen alguns errors (corregir constantment, pressionar quan hi ha males notes, desmotivar…) quan el més efectiu és el reforç positiu, donar exemple i fer lectures engrescadores”.

Anna Gatell és pediatra al CAP nord de Vilafranca i forma part d’un grup de treball de la Societat Científica Catalana especialitzada en els trastorns d’aprenentatge. El grup és molt nou, va arrencar tres anys enrere, però hi ha 120 persones de disciplines diverses que busquen mantenir una formació temàtica continuada i difondre i sensibilitzar institucions i població sobre els trastorns de neurodesenvolupament com la dislèxia.

“Fins ara els pediatres no ens implicàvem prou en la detecció i intervenció d’aquests trastorns, però hem vist que per vetllar pel creixement psicosocial dels infants hem de tenir les eines necessàries per detectar-los i intervenir-hi a temps” reconeix Gatell. De fet, tenen clar el seu objectiu principal: “volem aconseguir que aquests trastorns s’incloguin al Programa Infància amb Salut –pendent d’actualització des del 2008– perquè puguem fer una detecció correcta des de les consultes pediàtriques”.

Gràcies a l’empenta d’aquest grup s’estan elaborant eines derivades de recursos com el PRODISCAT, que s’adapten al servei pediàtric, perquè aquests metges puguin detectar problemes en infants des de ben petits.

Què és la dislèxia? Es pot considerar una malaltia?

La dislèxia és una disfunció neurològica que afecta l’àrea de la lectura, i com que basem la nostra educació en la lectura i l’escriptura, que tant ens costen a les persones dislèxiques, és molt important. Si a les escoles no es tracta correctament i no es té en compte aquesta dificultat, la dislèxia es transforma en un gran problema d’aprenentatge. I no és una malaltia perquè no té cura, però sí que es pot treballar, reeducar i millorar.

Com?

És molt important treballar la consciència fonològica, l’associació d’un so a una grafia. Les persones dislèxiques tenim dificultats per automatitzar aquesta codificació, i això cal que es treballi des de ben petits. Un cop associem sons a grafies podem anar aprenent com escriure paraules, frases i finalment textos, sumant-hi l’aprenentatge de les normes ortogràfiques.

Si no es detecta que una persona té dislèxia a l’escola, què passa quan arriben a adultes?

Segurament no hauran pogut tenir una escolarització normal, potser l’hauran suspès o tindran un mal record. D’adults tenim dificultats a l’hora de presentar-nos a oposicions o a exàmens oficials perquè els mètodes són tots basats en la lectura i l’escriptura, i si no sabem què ens passa podem tenir molts conflictes a l’hora de treballar. En canvi, els adults que sabem que som dislèxics utilitzem estratègies que ens ajuden: correctors, suport d’algú de confiança, àudios que ens ajuden a llegir, gravacions que transcriuen el que nosaltres diem en veu alta… Les noves tecnologies són una peça clau, tant en l’educació com en l’àmbit professional.

Mestre dislèxic: com es fa?

Poques vegades faré faltes d’ortografia, encara que alguna em pot passar a l’hora de fer correccions. Sempre em cuido d’escriure ben escrit tot el que he d’ensenyar. L’avantatge és que em serà més fàcil detectar alumnes dislèxics i elaborar tècniques educacionals que serveixin tant per als alumnes dislèxics com a la resta (utilitzar més recursos visuals, assegurar-me que aprenen a multiplicar i a saber quan ho han de fer en comptes de forçar-los a memoritzar les taules, llegir les preguntes dels exàmens en veu alta…).

Hi ha relació entre la genètica i la dislèxia, i la dislèxia i altres disfuncions?

La dislèxia és hereditària, per tant si veiem que un alumne té problemes de lectoescriptura i sabem que té algun parent amb dislèxia, serà més fàcil de detectar. A més, la dislèxia també té comobilitat amb altres trastorns: pot ser que es presenti juntament amb trastorns del llenguatge a nivell oral, hiperactivitat, discalcúlia… Això és important, perquè si pateixen dos trastorns però només en detectem un no els podrem ajudar: potser els adaptarem la metodologia segons un trastorn però no segons els dos o tres que pateixin realment. Els alumnes encara s’esforçaran més, perquè creuran que els estàs ajudant com toca i que si no se’n surten és per culpa seva, i això els minarà l’autoestima.

Quan i com es pot detectar la dislèxia en l’alumnat?

A l’etapa infantil ja hi ha signes d’alerta. Si es veuen solucionats pels volts de segon de primària, quan s’acaba el procés d’aprenentatge de lectoescriptura, no passa res. Però si encara dura cal que ens preguntem què passa i podem utilitzar el PRODISCAT, un test de detecció. També hem de tenir clar que els nens mai són ganduls o immadurs per naturalesa: si ho semblen és perquè hi ha alguna dificultat a solucionar.

Quins efectes emocionals pot tenir la dislèxia?

Tenint en compte que passem de 6 a 8 hores fent una activitat que sempre ens costa i que se’ns avalua a partir d’això que ens costa (llegir, escriure, memoritzar…), si no sabem que tenim dislèxia pensarem que tenim un problema, que som ximples; i passarem a o bé voler passar desapercebuts perquè no ens exposin davant de la resta de la gent o a ser els gamberros. A secundària ens hem trobat, fins i tot, alumnes amb depressions que es prenen medicació. És important que sempre es treballi l’autoestima i s’aconsegueixi que els alumnes vagin a l’escola amb ganes.

L’ACD com veu la situació de les persones dislèxiques a Catalunya, en termes institucionals?

La Societat Catalana de Pediatria hi està començant a treballar, perquè es troben amb molts infants amb mals de cap o mals de panxa que no tenen cap explicació i poden venir derivats de les pressions de ser dislèxics i no saber-ho. De moment, però, la majoria de diagnòstics són privats i cars. A nivell de legislació s’ha avançat molt i empara bastant els trastorns d’aprenentatge, però falta informar bé als mestres perquè no saben com ajudar els alumnes dislèxics (calen plans metodològics individualitzats, perquè l’inconvenient educatiu és de mètode). A més, encara que els mestres adaptem la metodologia, després hi ha proves de competències bàsiques que no estan adaptades.

Hi ha diferents tipus de dislèxia?

Hi ha la dislèxia adquirida i la dislèxia evolutiva. L’adquirida és la que apareix després d’algun ictus, un accident o alguna lesió cerebral. Serà una dislèxia o fonològica, o lèxica o auditiva en persones que abans sabien escriure i llegir i ara cal que tornin a aprendre-ho. En dislèxia evolutiva, que és la que tinc jo i que ja has tingut “des de sempre”, el que hi ha són graus de severitat.

Què suposa tenir dislèxia?

Els dislèxics sempre hem d’anar descodificant totes les paraules, perquè no tenim la lectura automatitzada com un normolector. És com el primer dia que agafes un cotxe: et concentres molt, t’esgotes, hi ha molts factors a tenir en compte. Però al final ho acabes automatitzant i et pots concentrar en altres coses. Doncs nosaltres no, sempre hem de dedicar esforç a la lectura, de manera que la comprensió queda en un segon terme. I no és un problema de comprensió, sinó d’unir paraules, oblidar-nos síl·labes… Els dislèxics, per exemple, podem escriure una mateixa paraula de mil maneres diferents, quan la majoria de gent que comet una falta la farà sempre de la mateixa manera.

Què oferiu des de l’Associació?

Assessorem, acompanyem i ajudem a tothom que ens ho demani. Anem a escoles, instituts i universitats per tal que tinguin eines per atendre correctament els alumnes dislèxics, i també ajudem a les famílies. Creiem que la família és la que ha d’estar millor formada perquè els mestres van i venen però la família no, i han de saber si actuen correctament per ajudar els fills. Col·laborem en estudis sobre la dislèxia i oferim formacions obertes de manera bianual, que aquest 2020 farem el 18 d’abril. També mirem de treballar amb el Departament d’Educació, des d’on per exemple hem aconseguit que hi hagi una selectivitat per dislèxics, entre altres coses.