Aquest diumenge comença el llarg cicle electoral d’aquest 2019 amb uns comicis al Congrés i al Senat que poden ser molt determinants de cara a les polítiques que imperaran a l’Estat durant els pròxims anys. Al cap de quatre setmanes hi haurà les eleccions més properes a la ciutadania, les municipals, conjuntament amb les del Parlament Europeu, i queda per veure si el president Torra acaba convocant a la tardor unes eleccions al Parlament de Catalunya, possiblement quan ja hi hagi sentència –condemnatòria, de ben segur– contra els presos polítics catalans, per comprovar, un cop més, en quin punt es troba la societat catalana, després de tota la persecució política als drets individuals i col·lectius i a la llibertat d’expressió –segons qui s’expressi.
Totes les enquestes –per poc de fiar i interessades que siguin– apunten que el guanyador clar serà el PSOE de Pedro Sánchez; el partit que va donar suport entusiasta al 155 i que ni s’atreveix a fer cap gest que pugui fer pensar que hi haurà solució política a curt termini al Procés. De moment, es conforma a deixar-ho tot en mans d’una magistratura que encara no ha fet la transició –perquè els que han manat durant 40 anys no ho han vist necessari– i, mentrestant, xiula i mira cap a una altra banda. El conflicte català no existeix.
Per altra banda hi ha el mal anomenat “trifachito”; un diminutiu que vol ser simpàtic per amagar el rerefons retrògrad que traspuen tres gotes d’aigua que no poden amagar, ni que de vegades ho intentin, que són la digna herència, actualitzada, del dictador. En aquest context, atès que l’únic que pot fer de frontissa és Cs, si no suma el tercet que sospira per carregar-se l’autonomia catalana, TV3 i per tornar a circumscriure el català a l’àmbit privat, als socialistes els quedaran diverses opcions: governar en solitari (amb suports externs) o fer-ho en coalició. Fins ara, la cultura del pacte brilla per la seva absència. Mai hi ha hagut un govern de coalició a Espanya. Podemos malda per governar, però amb qui se sentirà més còmode el PSOE? Amb un Podemos que l’obligaria a fer polítiques d’esquerres i que requeriria negociar també amb els catalans, amb qui no es pot ni asseure perquè automàticament és acusat d’etarra cap amunt? O amb uns Ciutadans que és capaç d’adaptar-se a totes les circumstàncies, segons bufi el vent?
