Aquesta setmana dediquem el Tema de la Setmana a denunciar les múltiples discriminacions que encara pateix la dona en la nostra societat només per qüestions de gènere. Masclisme pur, vaja. Els avanços els últims 40 anys han estat majúsculs, certament, però lluny del cofoisme, ni ens aproximem a l’ideal d’una paritat real. I cal ser perseverants i bel·ligerants en l’intent d’anar guanyant quotes de poder femení (empoderament femení, que en dirien les confluències d’esquerres) fins a acabar amb aquesta societat patriarcal heretada d’antic. Perquè no és de justícia que entrats al segle XXI encara hi hagi ciutadans de primera i ciutadanes de segona.
L’excusa per parlar-ne és que la setmana que ve, el dimecres 8 de març, és el Dia de la Dona Treballadora. Avui dia –i les generalitzacions solen ser sempre males companyes de viatge, però no es pot dir d’altra manera– ser dona és garantia de tenir un sou més baix; de tenir més dificultats per trobar feina; de trobar-ne en els sectors menys reconeguts socialment i, esclar –tornem-hi–, amb retribucions inferiors; de tenir poques possibilitats d’accedir a càrrecs directius, malgrat que ja fa anys que hi ha força més universitàries que universitaris; ser dona vol dir renunciar a la conciliació si es vol fer carrera empresarial i pot voler dir renunciar a formar família, cosa que si s’és home, sovint aquestes renúncies no es veuen com a tals o directament no hi són. El llistat de greuges podria ser més llarg. Només n’és un tast. Malauradament.
Cal prendre consciència que la societat som tots (i totes). I que tots (i totes) hi hem d’estar còmodes. Buscar les raons d’aquest endarreriment endèmic és cosa d’experts, que de ben segur que no ho podrien tractar en l’espai que ocupa un Editorial. Però trobar les solucions és cosa de tots. Cadascú en les seves parcel·les de “poder”. Les domèstiques, les empresarials, les familiars, les socials. Les dones han de seguir lluitant, però els homes no s’ho poden mirar des de la distància. A tots els ateny. I a totes.
