Dones que han deixat petjada

Filla d’un professor i una mestra, pianista i cantant, Maria Sklodowska era la petita de cinc germanes. Va néixer l’any 1867 a Varsòvia (Polònia) i va començar a anar a l’escola als deu anys. Aquell mateix any una de les seves germanes havia mort de tifus i dos anys després la seva mare va morir de tuberculosi. Aquestes dues morts van fer que Maria esdevingués agnòstica.

Després de l’escola anà a un institut femení. A la secundària va ser sempre la primera alumna de la classe. Volia estudiar a París i per estalviar va començar a treballar d’institutriu en diferents cases de Cracòvia, mentre estudiava a la clandestina Uniwersytet Latajacy i començava la formació en la pràctica científica en un laboratori del Museu de la Indústria i l’Agricultura. Finalment, l’any 1891 decidí marxar a França i continuar amb els seus estudis de física, química i matemàtiques a la Sorbona. Només hi havia 210 noies matriculades entre 9.000 estudiants. El 1893 es va llicenciar en Física amb el primer lloc de la seva promoció i un any més tard obtingué la llicenciatura de Matemàtiques.
El 1894 conegué Pierre Curie, un professor de l’Escola de Física i Química (ESPCI). L’estudi de les propietats magnètiques de diversos acers els va unir i un any després es casaren. Plegats investigaren en l’àmbit de la radiació, fent importants descobriments com que la radiació no era el resultat d’una interacció entre les molècules, sinó que havia de provenir del mateix àtom.

El 10 de desembre de 1903 va ser guardonada amb el Premi Nobel de Física, sent la primera dona que el rebia, juntament amb Pierre Curie i Henri Becqueren. Inicialment, però, només havien proposat els noms dels dos homes per rebre el premi, però quan Pierre Curie se’n va assabentar, va enviar una carta als membres del comitè perquè reparessin la falta, ja que Marie havia estat la iniciadora de la invstigació i la seva feina era indissociable de la de Pierre.

Marie Curie va ser la primera persona a la qual se li van concedir dos Premis Nobel. I és que el 1911 va rebre el de Química per haver descobert els elements radi i poloni (anomenat així en honor al seu país natal).

Amelia Mary Earhart va néixer a Atchinson (Kansas, EUA) el 1898 i va desaparèixer al Pacífic Sud el 1937. Va ser la primera dona que va sobrevolar tota sola l’oceà Atlàntic (1932) i la primera persona que va anar de Hawai a Califòrnia. Aquestes dues gestes la van convertir en un ídol nacional i en una abanderada del moviment feminista als EUA.

Earhart va estudiar a la Universitat de Colúmbia (Nova York). Durant la Primera Guerra Mundial va servir com a infermera en un hospital de campanya canadenc; l’any 1920, realitzà un bateig d’aire en un avió pilotat per un antic pilot de guerra famós. L’experiència li agradà tant que el 1926 es comprà el seu primer avió, que va anomenar “Canari”.

De seguida el nom d’Eartart es començà a popularitzar pel seu afany de pilotar i voler batre rècords de distància en un món totalment dominat pels homes. L’any 1928 els pilots Wilmer Stultz i Louis Gordon la van convidar a creuar l’Atlàntic amb ells com a passatgera. Va ser la primera dona que ho feia. Aquell mateix any creà una organització de dones aviadores anomenada Ninety Nines, que encara avui funciona. El 1931 es va casar amb l’explorador i editor George Palmer Putnam, tot i que va decidir conservar el seu cognom de soltera.

Entre el 20 i 21 de maig de 1932 va fer en solitari la travessia per l’Atlàntic. Va ser la primera dona que va completar aquest viatge. Aquesta proesa li va valdre la Creu Distingida de Vol del Congrés dels EUA, que per primera vegada s’atorgava a una dona. El 1935 va volar tota sola entre Honolulú (Hawai) i Oakland (Califòrnia) i va esdevenir la primera pilot de la història que va completar aquest viatge sobre aigües del Pacífic.

El 1937, Earhart va voler fer la volta al món utilitzant una ruta diferent de l’habitual. Ho va fer acompanyada pel copilot Frederick J. Noonan. Van començar el viatge l’1 de juny i 30 dies i 33.000 quilòmetres després, amb més de dos terços de la travessa feta, el seu avió va desaparèixer prop de l’illa de Howland (Austràlia).

Mai s’ha trobat ni el cos d’Emili Earhart ni el del seu copilot, així com tampoc cap resta de l’avió. Això ha alimentat encara més la llegenda d’aquesta aviadora.

L’any 1992 Rigoberta Menchú Tum va ser reconeguda amb el Premi Nobel de la Pau per la seva tasca d’activista social guatemalenca. Va néixer l’any 1959 a Chimel, una comunitat rural del departament indígena maia d’El Quiché. Filla d’un activista a favor dels drets dels indígenes i d’una experta en medicina tradicional maia, quan tenia cinc anys va començar a treballar en una finca de cafè d’uns grans terratinents. Les condicions laborals i de vida eren pèssimes i Menchú va viure de molt a prop la mort de germans i amics. Ja adolescent, es traslladà a la capital del país per fer de treballadora domèstica. La seva infantesa i joventut van anar marcades per la pobresa, la discriminació racial i la violència amb les quals les classes dominants intentaven contenir les aspiracions de justícia social dels camperols.

Sota el govern militar de Fernando Romeo Lucas García (1978-1982), diferents membres de la seva família van ser assassinats per militars o pels paramilitars dels “esquadrons de la mort”. El seu pare va morir cremat per la policia juntament amb trenta-set pagesos més que s’havien tancat, com a acte de protesta, a l’ambaixada d’Espanya; la seva mare va ser segrestada, torturada i assassinada per grups paramilitars, mentre que el seu germà va morir a mans dels esquadrons que finançaven els terratinents per prendre la terra als indígenes.

Amb tota aquesta violència, dues germanes de Menchú decidiren unir-se a la guerrilla, però Rigoberta prengué un camí diferent i inicià una campanya pacífica de denúncia del règim guatemalenc i de la sistemàtica violació dels drets humans de què eren víctimes els indígenes. Això la portà a exiliar-se a Mèxic, país des d’on continuà la seva tasca. El 1983 l’antropòloga Elisabeth Burgos publicà la seva biografia al llibre Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia, donant molta visibilitat a la seva causa.

L’any 1992 va rebre el premi Nobel de la Pau en reconeixement de la seva tasca per la justícia social i la reconciliació etnocultural basada en el respecte als drets dels indígenes. El premi li fou lliurat coincidint amb els actes d’aniversari del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, unes celebracions a les quals Menchú s’havia oposat perquè considerava que ignoraven les dimensions tràgiques que el descobriment va tenir per als indis americans. Per això, en la lectura del premi va reivindicar els drets històrics negats als pobles indígenes i va acusar la persecució soferta des de l’arribada dels europeus al continent americà.

Frida Kahlo és una de les icones del feminisme de la primera meitat del segle XX. I ho és per la manera que va tenir de viure i d’expressar-se. Aquesta pintora mexicana va néixer a Coyocán (Mèxic) el 1907, filla d’un fotògraf d’origen alemanyohongarès i d’una mexicana. Tot i néixer el 1907, Kahlo deia que havia nascut el 1910: “Vaig néixer amb la Revolució”, comentava. Els problemes de salut la van acompanyar des de molt petita i això va col·laborar a forjar el seu caràcter. S’explica que ja de nena tenia un caràcter rebel i provocador i en més d’una reunió familiar s’hi presentava vestida d’home. De nena va contreure poliomielitis i va quedar coixa i als divuit anys un accident amb autobús va provocar-li lesions tan greus (fractura de columna vertebral, de pelvis de cama…) que va haver d’estar mesos a l’hospital i sotmetre’s a més de trenta operacions durant tota la seva vida.

Estant a l’hospital va començar a pintar per matar l’avorriment. Pintava autoretrats i capítols de la seva vida, una temàtica que va mantenir al llarg de la seva carrera. El 1929 es va casar amb el conegut muralista Diego Rivera. Es van casar i separar en dues ocasions. Ella havia patit tres avortaments que li van provocar una gran ferida emocional i ell li era infidel repetidament. De tots els capítols de la seva vida, Kahlo en va deixar constància en els seus quadres. A l’època molts s’entestaven a etiquetar-la com una pintora surrealista, però Kahlo s’hi negava: “Creuen que jo soc surrealista, però no en soc. Mai he pintat els meus somnis. He pintat la meva pròpia realitat”.

Frida Kahlo va morir, per poca salut, a la seva ciutat natal l’any 1953. Al llarg de la seva vida va ser considerada una figura icònica del feminisme a causa de les seves contínues mostres d’autosuficència, independència, valentia i fortalesa.

Jane Goodall va néixer el 3 d’abril de 1934 a Londres, tot i que de ben petita se n’anà viure al sud d’Anglaterra, en una casa familiar envoltada d’animals. Ella mateixa explica que ja aleshores somiava escriure llibres sobre els animals de l’Àfrica. El seu somni va començar a esdevenir realitat als 23 anys, quan l’antropòleg Louis Leakey li va demanar que l’acompanyés a Kenya. D’allà, el 1960 l’envia a Gombe (Tanzània) amb la missió d’investigar per primera vegada els ximpanzés salvatges de la zona. Hi arriba acompanyada de la seva mare i amb un cuiner. Tots tres viuen en una tenda i Goodall comença d’aquesta manera el seu projecte d’investigació; el que havia de ser una estada de sis mesos es va allargar fins al dia d’avui. 58 anys fa que aquesta primatòloga, antropòloga i activista mediambiental viu i treballa en aquest projecte.

El 1977 va crear la Jane Goodall Institute for Wildlife Resarch, Education and Conservations, dedicat a la recerca, educació i conservació dels ximpanzés de l’Àfrica i d’arreu del món.

Goodall és considerada la major experta en ximpanzés del món. Els seus estudis sobre aquests primats són de caràcter científic i tenen una clara intenció educativa, centrada en la conservació i la protecció de la vida salvatge, alhora que posen de manifest les arrels del comportament d’aquests primats amb els humans. Els resultats de les seves exhaustives investigacions de camp han revolucionat la comunitat científica i han fascinat el món sencer. I és que Goodall, a banda d’escriure llibres i centenars d’articles científics, ha donat a conèixer el resultat de moltes de les seves investigacions a través de documentals de National Geographic que han col·laborat determinantment a difondre coneixements sobre els ximpanzés, a generar empatia vers aquests grans primats i a fer créixer la consciència per a la seva preservació i la protecció dels seus ecosistemes.

Maria Tecla Artemisia Montessori fou la creadora del sistema pedagògic que es coneix com a “sistema Montessori”, molt vigent encara avui i que va suposar una revolució a principis del segle XX. Aquest mètode posa l’infant al centre del sistema i aposta perquè aprengui a partir de l’observació, el joc i la seva pròpia experiència.

Però Maria Montessori va ser molt més que una educadora. Va néixer a Chiaravalle (Itàlia) el 1870 dins una família burgesa. El seu pare volia que fos mestra, però ella va començar a estudiar Enginyeria amb només 14 anys. Després de passar per Biologia, finalment va ser acceptada a la Facultat de Medicina de la Universitat de Roma “La Sapienza”, on es va graduar l’any 1896 com la primera dona metge d’Itàlia.

Més tard va estudiar Antropologia i va obtenir el doctorat en Filosofia. En aquests anys va ser escollida representant de les dones italianes i va participar activament en congressos internacionals defensant la igualtat de gènere i denunciant que les condicions socials de dones i nens acaben repercutint en la societat. En aquests anys va començar a treballar en una clínica psiquiàtrica de la Universitat de Roma en la qual hi havia criatures. Veient-los jugar avorrits perquè no tenien cap material didàctic, Montessori va apostar per crear un espai amb condicions i materials adaptats a ells i ràpidament va comprovar que els infants aprenien.

Finalment el 1907 va inaugurar el seu propi centre, la Casa dei Bambini, a Roma, per a infants de 3 a 6 anys i va crear material pedagògic adequat a cada edat. Els seus mètodes innovadors xocaven amb el sistema totalitari de Mussolini, que entenia l’escola com una part del sistema d’adoctrinament. Això la va portar a l’exili, primer a Barcelona i després a Holanda i l’Índia. Va tornar a Itàlia l’any 1947, quan els seus mètodes ja eren mundialment reconeguts.

Explica el pare de Malala Yousafzai que de petit mai va entendre per què ell podia anar a l’escola i les seves germanes no, per què ell bevia llet i elles no, o per què el millor tall de xai se’l cruspien ell i el seu pare. “Si jo mai tinc una filla, això no passarà”, va prometre’s. I així va ser.

Malala Yousafzai va néixer el 12 de juliol de 1997 a la vall del riu Swat, al nord-oest del Pakistan. El seu pare dirigia en aquesta zona una escola i ella va créixer entre llibres i estimant el coneixement. Però ben aviat el règim taliban va prohibir que les nenes assistissin a l’escola. Just en aquest moment és quan començà la croada de la Malala per reivindicar el dret a l’educació de les nenes. Amb només onze anys, i utilitzant un pseudònim, escrigué un bloc per a la BBC, on anava relatant la vida sota l’ocupació dels talibans. Arran d’això, un periodista de The New York Times li dedicà un documental i d’aquesta manera començà a créixer la popularitat de la Malala, que fins i tot fou nomenada per rebre el premi de la Pau Internacional de la Infància convocat pel sud-africà Desmond Tutu.

La popularitat i el missatge que transmet Malala Yousafzai no agrada al règim taliban. El 9 d’octubre de 2012, quan estava dins l’autobús per tornar a casa de l’escola, un home armat hi puja, demana per ella i li dispara tres trets, un d’ells al cap. Malala queda malferida. L’atemptat causa un gran rebombori tant al Pakistan com entre la comunitat internacional.

Quan el seu estat deixa de ser crític, la jove, acompanyada de la seva família, es trasllada a Anglaterra per continuar la seva recuperació. A poc a poc Yousafzai es va refent de les lesions i comença de nou la seva labor de denúncia de la situació de les nenes al seu país. El 2013, l’enviat especial de les Nacions Unides per a l’Educació Global, Gordon Brown, va llençar una petició de l’ONU en nom d’ella, exigint que tots els nens del món estiguessin escolaritzats a finals del 2015. Això va contribuir a ratificar el dret a l’Educació al Pakistan. El 2013 Malala també es va dirigir al ple de les Nacions Unides per reclamar el mateix.

La seva tasca en defensa de l’educació l’ha portat a rebre nombrosos reconeixements, el més destacat de tots el Premi Nobel de la Pau l’any 2014.

Darrere de l’èxit de John Glenn, el primer nord-americà que va orbitar la Terra, i de l’arribada de Neil Armstrong a la Lluna, s’amaguen un grup de matemàtics que van treballar a la NASA durant els anys 60, calculant amb llapis, regles i senzilles calculadores les equacions que van permetre llençar coets i astronautes a l’espai. Entre aquest grup destaquen tres dones afroamericanes conegudes amb el sobrenom de “les computadores humanes”: Katherine Johnson, Doroty Vaughan i Mary Jacskon. Tres ments brillants que pel fet de ser dones i afroamericanes van treballar durant anys a l’ombra.

Katherine Coleman Goble Johnson va néixer a White Suphur Springs, en una família que tenia l’educació dels seus fills com a màxima prioritat. Als quinze anys es va matricular a la Universitat Estatal de Virgina Occidental i el 1937 es va graduar amb cum laude. Un any més tard va ser la primera dona afroamericana que va realitzar estudis de postgrau en aquesta mateixa universitat. Johnson va assabentar-se que la NACA (ara NASA) buscava dones afroamericanes. El 1953 va aconseguir el lloc, al principi va entrar a l’equip de les computadores humanes i més tard va passar a la Divisió d’Investigació de Vol de Langley. Allà va calcular la trajectòria del vol espacial d’Alan Shepard, el primer nord-americà que va viatjar a l’espai. La seva contribució més important al programa espacial va ser la seva feina en la missió Apolo 11, la primera que va aconseguir portar un home a la Lluna. Ella va calcular el moment precís en què la sonda havia d’abandonar la superfície lunar perquè tingués temps d’enganxar-se al mòdul de servei. A més, durant l’explosió de l’Apolo 13 (1971) els seus càlculs van ser imprescindibles per aconseguir que els astronautes tornessin a la Terra.

Dorothy Vaughan va néixer a Kansas el 1910. La seva família es va traslladar a Morgantown perquè ella pogués continuar l’educació secundària. Més tard, gràcies a una beca, es va graduar en Matemàtiques a la Universitat de Wilberfoce (Ohio). Fins el 1943 va treballar de mestra per ajudar la seva família durant la Gran Depressió. Aquell any va començar a treballar de matemàtica fins que el 1953 va entrar com a programadora al Langley Reserch Center de la NACA. Va ser assignada a la West Area Computers, un grup de treball format exclusivament per dones afroamericanes. El 1949 acabà dirigint el departament, sent la primera dona negra que es promocionava dins de la NACA.

La tercera “computadora humana” era Mary W. Jackson, nascuda a Hampton el 1921. Tot i que la seva família era molt reticent, es va aconseguir graduar com a enginyera en una escola només per a blancs i va entrar al Langley Resercj Center el 1951. Va ser la primera dona enginyera negra de la NACA. Es va especialitzar en l’anàlisi de les dades del túnel del vent i al final de la seva carrera també es va dedicar a fomentar la contractació i la promoció de la dona a la NASA.