Fa dues setmanes que estem (en primera persona del plural fa de mal dir) en guerra i sembla que ja faci dos mesos. I com en qualsevol conflicte bèl·lic, no se’n pot dir res de bo. La sensació és que s’allargarà tant com els russos vulguin, malgrat que la gent d’Ucraïna no pensa donar el braç a tòrcer i sembla disposada a resistir fins a les últimes.
Aquesta setmana el país invasor ha cargolat una mica més la pressió a la coalició internacional que dona suport extern a Ucraïna, no només insistint en l’amenaça nuclear, sinó també tallant el flux elèctric a una central nuclear. És que amb el record de Txernòbil i el munt d’errors que hi van cometre els seus admirats soviètics, Putin no en té prou per saber que amb la fissió nuclear no s’hi pot jugar? Fins on pensa arribar? I per completar la dialèctica del terror, comença a preparar el terreny per utilitzar armes químiques. Curiosa manera de tractar un poble que considera germà i que creu que mai s’hauria hagut d’independitzar. Tal vegada hagi pres consciència que pot guanyar la guerra, però que mai es guanyarà el poble ucraïnès.
Mentrestant, Suècia i Finlàndia reobren el debat sobre si s’han d’acostar a l’OTAN per protegir-se de Rússia, i Occident continua fent equilibris entre el seu clar posicionament a favor del país envaït, però sense fer enfadar massa l’invasor, no fos cas que una guerra local esdevingués global.
Lluny de les bombes, ja són més de dos milions les persones que han fugit del país a la recerca d’un sostre segur; uns refugiats de guerra que reben sobretot els països fronterers (Bielorússia a banda), al mateix temps que s’activa la solidaritat internacional amb la recollida de material, de diners per ajudar-les a pal·liar el desastre d’haver d’abandonar casa amb les mans buides. No tenen tanta “sort” (de poder fugir) els residents a les ciutats ja envoltades per l’exèrcit rus; civils a qui Putin nega fins i tot la possibilitat d’obrir corredors humanitaris perquè abandonin la zona de bales creuades.
No sabem com acabarà la guerra, si s’allargarà gaire o no, però ben segur que, quan s’acabi, viurem en un món pitjor.
