Ja des dels anys 90 del segle passat es dibuixa una tendència cap a la residencialització del Baix Penedès, per un cantó, i cap a la metropolitanització, per l’altre. Tot i que des de la comarca, sobretot després de la crisi del 2007, s’ha posat l’accent en aquestes problemàtiques, cap administració ha fet res per revertir-ho, ans al contrari. Com si el Baix Penedès no existís. Generalitat amb governs tripartits i governs independentistes, diputacions de tots colors, àrea metropolitana de vella i nova política, ningú es recorda de nosaltres. Qui estigui lliure de pecat (ningú) que tiri la primera pedra.
La renda per càpita és un 40% inferior a la mitjana catalana. L’atur és un altre tret identitari del Baix Penedès, amb un 20% de mitjana a la comarca i als municipis més poblats. Els darrers anys hem estat la comarca on la Generalitat ha invertit menys de tot Catalunya. I, per acabar-ho d’adobar, continuem sent la comarca que més creix demogràficament del país.
Sobta que amb aquestes dades estructurals sigui una comarca atractiva, però ho és. Per la seva localització, per l’accessibilitat (tot i precària) i perquè les polítiques d’habitatge de la regió metropolitana fan del Baix Penedès un target assequible. Però la gent hi ve a dormir, no hi pot viure. Perquè no crea llocs de feina i la gent ha de desplaçar-se fora per treballar.
El Baix Penedès ha de regular el seu creixement demogràfic i, sobretot, ha de crear oportunitats per treballar, perquè les segones generacions de les famílies que l’han triat per viure s’hi puguin quedar i arrelar.
Per tot això cal que les administracions (Generalitat, Àrea Metropolitana, Diputació de Tarragona) facin pinya amb el Consell Comarcal. I que els responsables polítics que ara es presenten a les eleccions no s’oblidin, un altre cop, del Baix Penedès.
Jaume Casañas
Cunit
