El carnaval des de dins

El Penedès es troba immers en la celebració d’una de les festes més esperades a casa nostra, el carnaval. Res més no existeix aquests dies. El carnaval és l’encarregat de marcar el ritme al llarg del febrer, i en alguns casos molt abans. Un mes amb una agenda plena a vessar de rues, desfilades, arrivos, i centenars d’actes en els quals la transgressió i la sàtira són, un cop més, els protagonistes

El seu origen rau en el paganisme romà, però amb el pas del temps –i l’adopció del cristianisme– es va anar desdibuixant el caràcter simbòlic i màgic de la festa, fins esdevenir una època de disbauxa, un lapse de permissivitat que s’oposava a la Quaresma. Folkloristes i estudiosos del carnaval l’han descrit com “un període passional intens” o com “la festa dels qui no tenen festa”, mentre que l’Enciclopèdia Catalana afegeix que és el “període de divertiments públics que precedeix l’època d’austeritat i de penitència de la Quaresma”.

Sigui com sigui, el carnaval és avui una festa universal que a molts indrets del Penedès s’entén com una festa que reforça la seva identitat i explica el tarannà dels que la viuen. En aquest Tema de la Setmana ens proposem explicar la naturalesa de la festa, vista amb els ulls de diferents persones que al llarg de l’any treballen perquè durant dues setmanes puguin expressar les seves millors essències. Hi trobareu grups amb gairebé trenta anys d’experiència, grups que reivindiquen que el carnaval també pot ser inclusiu, o entitats que han tingut un pes important en la recuperació i conservació d’una festa que ja forma part del nostre patrimoni cultural.

La carrossa de la Ràpita és una de les històriques de l’Alt Penedès. Van sortir per primera vegada fa 28 anys i des d’aleshores només han faltat un any, just el d’abans de la pandèmia. La Natàlia Cabré i l’Anna Roldan en formen part des del principi i l’Elisabeth Clivillé i la Fina Martínez des del segon any. Elles són algunes de les alma mater d’aquesta iniciativa que mobilitza diferents generacions de tot un poble.

“Totes teníem criatures petites i un any ens vam animar a disfressar-les i pujar-les dalt d’un remolquet per anar al carnaval dels Monjos. Nosaltres no ens vam ni guarnir, però ens ho vam passar tan bé que vam decidir que l’any següent hi tornaríem”, explica l’Anna Roldán. I així va ser, l’any a sobre es van organitzar amb més temps i criatures i famílies es van disfressar d’espantaocells, amb carrossa i quatre coreografies i tot. Naixia d’aquesta manera la carrossa de la Ràpita.

Fins a l’any abans que irrompís la covid el grup signava sempre carrosses de les més espectaculars del Penedès, era de les que sempre estaven al capdamunt del rànquing de premis de les rues de les nostres comarques i havia arribat a comptar amb més de dos-cents balladors i balladores. Amb la pandèmia, però, quelcom va canviar: “Al capdavant som els mateixos que vam començar, no hem trobat encara relleu i fer una carrossa com les que fèiem és una feinada inassumible ara mateix. L’any abans de la covid vam decidir descansar. L’any després vam tornar, però amb menys gent –ara som un centenar– i amb una carrossa més petita que, tot i que la treballem molt, no ens porta la feinada, les hores i les nits sense dormir que ens portaven les d’abans”, comenta l’Anna  Roldan.

Al capdavant de la colla hi ha una quinzena de parelles que hi són des del primer dia. Totes tenen molt clara la seva tasca i estan perfectament organitzades: “N’hi ha que ens encarreguem dels vestits, altres de la coreografia i uns altres de fer la carrossa”, comenta la Natàlia Cabré. Al capdavant del vestuari hi ha l’Anna Roldán, mentre que dels balls se n’ocupa l’Elisabeth Clivillé, juntament amb quatre col·laboradors més. De la carrossa –expliquen– se’n fan càrrec quatre o cinc persones.

A la recerca d’una idea

Escollir el tema de cada any és tot un repte, però no els costa gaire perquè estan sempre amatents: “L’any passat en una de les rues de Sitges vam veure un element que ens va inspirar per fer la disfressa d’aquest any”, explica l’Anna Roldán. Ella és, de fet, qui s’encarrega de proposar el vestit, la que –amb l’ajuda de la seva nora– fa l’esbós per presentar a la colla, la que busca les robes i tots els elements o complements per a la vestimenta i la que dissenya també el maquillatge. A l’hora de dibuixar el patró, tallar i cosir hi ha feina per donar i vendre: “Totes ajudem i fem el que podem, tenim una modista que ens cus el que nosaltres no podem i aquest any, per exemple, una voluntària ha cosit a mà tots els botons (que són molts!) de cadascun dels més de cent vestits!”, comenta Roldán. A la Ràpita es cuida fins a l’últim detall per arribar a carnaval amb tot a punt i lluir al màxim: “Nosaltres som de la vella escola, ens agrada que els vestits estiguin ben fets, que no els falti res, que els teixits i tots els complements llueixin al màxim, que la carrossa, encara que ara sigui més petita, estigui ben treballada… Tot i això, tenim la sensació que a vegades la gent no ho acaba de valorar”, comenta l’Anna.

Enguany la carrossa de la Ràpita ret homenatge a la civilització romana. Sota el nom de “De la Ràpita a Roma” més d’un centenar de balladors i balladores, com si es tractés d’un exèrcit romà, desfilen darrere una rèplica del Coliseum equipats amb un escut i amb un casc d’inspiració clàssica, però ple de plomes i brillantina al pur estil carnavalesc. Hi ha gent de totes les edats, dels 3 fins als 70 anys: “Hi ha molts joves, com els nostres fills, que han crescut a la carrossa, hi han ballat tota la vida”, comenta la Fina Martínez.

Tot i que, com indiquen, sovint quan acaben un carnaval saben ja de què aniran al pròxim, fins al setembre no s’hi comencen a dedicar. Mentre l’Anna busca mostres de roba i comença a fer esbossos, l’Elisabeth i tres o quatre joves més es dediquen a buscar músiques per començar a preparar la dotzena de coreografies que cada any porten a la rua. Al novembre comencen a assajar dos cops per setmana: “Nosaltres som dels que ens hi posem tard, però quan comencem ho compactem tot i ens hi dediquem a fons”, indica la Natàlia Cabré.

Escollir les músiques és més complicat ara que abans. Encara que els de la Ràpita són conscients que les lletres marcadament sexistes no són apropiades, es queixen de la doble moral de l’administració pública: “Estem d’acord que les cançons que falten al respecte cap a les dones i altres col·lectius no es ballin, però aquesta norma els ajuntaments l’haurien d’aplicar a tot. Igual que ho demanen per carnaval, també ho haurien d’exigir als DJ que contracten, per exemple, per les festes majors”, comenta l’Elisabeth Clivillé.

La carrossa de la Ràpita acaba el carnaval el mes de juny. I és que aquesta colla, a banda de participar en una dotzena de rues de l’Alt i Baix Penedès, des de fa uns anys desfila també a Palafrugell, en una festa que s’organitza en aquest poble de l’Empordà a la primavera i en la qual cada any s’enduen algun premi.

Univers Penedès és una associació sense ànim de lucre que vetlla pel lleure de les persones amb diversitat funcional de l’Alt Penedès. Va ser creada el 2003 a iniciativa d’un grup de famílies i des d’aquell mateix any participen activament en el carnaval a la comarca.  Excepte el primer any de pandèmia, han sortit amb la seva pròpia carrossa a totes les rues de Vilafranca i del voltant. “Per als usuaris d’Univers Penedès el carnaval és un dels moments més esperats de l’any, només acabar ja ens pregunten de què aniran disfressats l’any següent i quan al setembre comencem el curs el primer que volen saber és quan començaran a assajar. És una de les activitats estrelles per nosaltres i, malgrat que ens suposi una despesa molt elevada, no volem deixar de fer-la”, explica la Laura Parés, voluntària i presidenta de l’entitat.

A la carrossa d’enguany, hi participen un total de 42 persones, totes usuàries excepte els 8 monitors que les acompanyen. Van disfressats de Grease, la pel·lícula protagonitzada per John Travolta i Olivia Newton John, i tenen previst ballar en sis rues. De fet, el cap de setmana passat ja es van estrenar a Pacs del Penedès i Sant Martí Sarroca i en els pròxims dies ballaran i desfilaran també a Santa Margarida i els Monjos, Vilafranca, Moja i Sant Pere Molanta. “A les persones amb discapacitat intel·lectual molt sovint els costa sentir-se integrades dins la societat. Participar al carnaval és un reforç enorme per ells, perquè  senten que formen part d’una activitat gran i important, se senten ben acollits, tothom els somriu i els aplaudeix quan ballen, hi ha un ambient festiu, gaudeixen de la música… Després de cada rua acaben realment cansats, però ho disfruten moltíssim. És un premi per a ells”, comenta la Laura.

A Univers Penedès el carnaval es comença a treballar al setembre, només començar el curs. Abans, però, els monitors ja han decidit el tema de la disfressa i han pensat també en com serà la carrossa: “A l’hora d’escollir de què anirem ens fixem molt i prioritzem la comoditat del vestit, és a dir, busquem que sigui vistós i alegre, però, sobretot, pràctic de posar i de portar. Aquest any, per exemple, anem fins i tot amb una caçadora i això ens va molt bé si fa fred”. L’elecció de la música també es cuida especialment: “Sempre hem fugit de ballar cançons amb lletres sexistes. De fet, busquem temes que tinguin lletres amb un missatge que s’escaigui a la nostra entitat i que puguem treballar de manera transversal en diferents activitats”, explica Laura Ràfols. Per aquest any han assajat set coreografies i per arribar a carnaval amb totes apreses comencen a treballar-les al setembre, en dissabtes alterns. De fer la carrossa se n’encarrega l’equip de monitors i compten, sempre que els cal un cop de mà, amb el suport de les famílies.

Des d’Univers Penedès reivindiquen la necessitat que les persones amb diversitat funcional puguin gaudir del lleure. És per això que durant tot el curs els dissabtes a la tarda obren les portes del seu local, situat a la plaça del Penedès de Vilafranca,  perquè els socis i sòcies puguin passar una bona estona compartint jocs, balls, sortides culturals, colònies, etc. Actualment, l’entitat compta amb 37 usuaris d’edats que van dels 18 fins als 70 anys.

Per carnaval el món s’atura a Vilanova i la Geltrú. No hi ha res més que rauxa i disbauxa. I molta, molta sàtira. De tots els dies que dura el carnaval, n’hi ha un que per molts ha esdevingut el millor dia de l’any, el que millor explica la singularitat de la festa. És el diumenge de Comparses, un dia en què vilanovins i vilanovines salten i ballen, carregats de caramels, pels carrers de la ciutat al so del Turuta.

L’Enric Ferrer és president del Foment Vilanoví i defineix les Comparses com unes rara avis al món. “Anar pels carrers carregats de caramels, en fila i al ritme d’una marxa militar pot semblar que no té gaire sentit. Però hem venut la festa millor que la Coca-cola i s’ha convertit en el fenomen d’integració més bèstia que existeix. Tothom vol venir a la plaça de la Vila a tirar-se caramels pel cap”, diu Ferrer. Sap molt bé de què parla perquè fa més de seixanta anys que surt a les Comparses, però, sobretot, perquè representa una entitat que històricament ha tingut un pes important en la preservació d’una festa que és patrimoni d’interès nacional.

En plena època franquista, el Foment –aleshores Fomento Villanovés– va ser la primera entitat de la ciutat que va fer un pas endavant per recuperar les Comparses. Segons apunta Xavier Garcia en el seu llibre Vilanova i la Geltrú i el seu gran carnaval, el 1955 una vintena de parelles van reviure, dins els límits, un dia de Comparsa, amb el permís de l’Ajuntament de l’època. Les condicions van ser no cridar ni trepitjar la rambla: “Es va fer una cosa esporàdica, una comparsa de nit que va recórrer uns tres-cents metres, de la plaça de les Cols fins a la plaça de la Vila”. Ferrer afegeix que “la Comparsa es va poder fer per la seva singularitat i perquè era l’acte menys irreverent de tots”. L’any següent el Foment va sortir acompanyat del Pòsit i, a poc a poc, s’hi van anar sumant també altres entitats com la Talaia o la Gran Penya.

Avui dia a les Comparses de Vilanova i la Geltrú hi ha una setantena de banderes que apleguen més de 10.000 persones. Unes xifres que demostren el bon estat de salut de la festa i del teixit associatiu de la ciutat. Ferrer ho confirma, i explica que amb el Foment es donen cita una seixantena de parelles, de les quals un 70% repeteixen cada any. Des de la seva recuperació, els comparsers del Foment sempre han vestit les típiques americanes de color vermell –la garibaldina, com diu l’Enric–, mentre que les comparseres llueixen clavells vermells i blancs i els seus mantons de Manila.

El diumenge de Comparses comença pels volts de les nou del matí. Res no pot aigualir les ganes de festa dels comparsers, malgrat que molts han viscut amb intensitat l’Arrivo o el dissabte de Mascarots. Al cap d’unes hores saltant i ballant pels carrers de la ciutat, toca esmorzar abans de reprendre la segona part de la Comparsa, que culmina amb les batalles de caramels a la plaça de la Vila. “Un moment màgic que seixanta anys després encara visc amb pell de gallina”, diu Ferrer.

És precisament aquest ambient festiu i alegre el que ha fet que les Comparses hagin agafat molta força. Tant és així que l’elevat nombre de participants ha obligat la Federació d’Associacions pel Carnaval (FAC) a repensar el model de la festa. En els darrers anys s’han fet alguns intents, sense èxit, per evitar aglomeracions a la plaça de la Vila, modificant els horaris i el nombre de guerres. Enguany n’hi haurà set i, com a novetat, la FAC ha teixit un sistema de seguretat per controlar-ne l’aforament. En aquest sentit, els comparsers hauran de dur una polsera que els entregarà la seva bandera i ensenyar-la abans d’accedir a la plaça. “Volem garantir que tots els participants gaudeixin d’un dels actes més massius del carnaval de Vilanova”, apuntaven des de la FAC.

Des del Foment coincideixen que cal posar fil a l’agulla perquè les Comparses s’han convertit en una festa multitudinària, però es mostren escèptics davant d’aquesta mesura: “No sé si aquesta serà la fórmula definitiva”. Pel president de l’entitat vilanovina, el carnaval ha de ser “una festa anàrquica i cadascú l’ha de poder viure a la seva manera”. En aquest sentit, Ferrer creu que les Comparses és l’acte de carnaval que més bé ha funcionat sempre perquè s’hi ha intervingut poc. “El futur de la festa està a no voler manyuclejar-la massa, a deixar que les coses flueixin. Estic convençut que si les Comparses es volen organitzar massa, se n’aniran en orris. El carnaval s’ha de viure d’una forma molt íntima; les Comparses, també”, sentencia.

El Baix Penedès també és una comarca que viu amb molta intensitat el carnaval, amb la majoria d’actes i rues concentrats aquest cap de setmana. Des de fa ja temps, els municipis del Vendrell, Calafell, Cunit, l’Arboç i Cubelles –aquest ja del Garraf– treballen de forma conjunta per millorar la coordinació i la sincronització de les rues, i que tant els participants com el públic puguin gaudir al màxim del carnaval del Penedès Marítim.

Durant tres dies, desenes de grups es llencen al carrer amb les seves disfresses i les carrosses per mostrar els resultats d’un treball que, en alguns casos, es remunta a vuit mesos enrere. És el cas dels Catxarros de Cunit, que fa més de vint anys que elaboren una carrossa per participar en les rues del territori. Com explica Sergi Escardó, un dels que està al capdavant, l’origen del grup cal buscar-lo a l’Institut de Calafell, on diversos estudiants van decidir impulsar aquesta iniciativa l’any 2000, i l’han mantingut durant més de dues dècades.

Tret de l’any del coronavirus, els Catxarros no han faltat a la cita en cap ocasió. La tasca per tenir a punt la carrossa comença ben aviat. Abans de l’estiu ja comença una pluja d’idees per triar la temàtica de l’any següent, i després es fan les primeres proves. El muntatge de la carrossa –que en el seu cas és doble– s’inicia el setembre. “Fins a finals d’any treballem sobretot els dissabtes, però al gener tot s’accelera, treballem tots els caps de setmana i, si podem, entre setmana”, explica.

El pes de la feina per preparar la carrossa el suporten pocs integrants, tot i que hi ha un altre grup que s’encarrega de preparar tot el que està relacionat amb la disfressa. Però lluny de veure-ho com una càrrega, Escardó assegura que aquestes setmanes es viuen amb molta intensitat i il·lusió: “És una cosa que he viscut tota la vida, ja des de petit, ja que els meus pares també anaven amb un grup”. Una transmissió de pares a fills que es dona en molts participants.

Enguany, els Catxarros han triat com a temàtica la pel·lícula Aladí. El grup anirà a la majoria de rues principals de la comarca, com les del Vendrell, l’Arboç, Calafell Poble, Calafell Platja o Cunit, on també prendran part a l’exposició de carrosses del dissabte al matí. De fet, moltes de les carrosses locals del municipi es guarden en una mateixa nau (en aquest cas situada al Vendrell) i coincideixen els caps de setmana per treballar en el seu muntatge. 

Respecte a les restriccions impulsades els últims anys, en aspectes com l’ús de música sexista o, anteriorment, el consum de begudes alcohòliques, Escardó apunta que “bàsicament es tracta de tenir cap”. Tot i això, remarca la paradoxa que suposa que es posi tant d’èmfasi en aquests aspectes durant el carnaval, “quan després a les festes majors no hi ha restriccions de cap mena ni en la música ni en la beguda”. Aquesta edició, els Catxarros desfilaran per les diferents rues amb prop de 200 integrants, de poblacions com Cunit, el Vendrell o Calafell. Serà el moment de mostrar a la gent els resultats de tants mesos de treball i preparació.