Lleida, semiconfinada des del cap de setmana passat. És el primer brot important que hi ha a Catalunya d’ençà que ens trobem en el que s’ha volgut anomenar “nova normalitat”, malgrat que de normal no en té res. Prou que ha trigat. Des que es van començar a obrir els bars, només cal donar un tomb per qualsevol rambla o vorera ampla on hi hagi una terrassa per adonar-se que la “flexibilitat” en les mesures de seguretat és extrema. Terrasses més amples, que treuen espai als vianants, i cadires que van movent-se fins a quedar del tot desdibuixades les distàncies predeterminades. Cambrers i cambreres, tots amb mascareta, però de l’altra gent que va amunt i avall… de tant en tant algú en porta. El jovent, sobretot adolescents, com si la pandèmia no anés amb ells. No els afectarà, però la poden transmetre. Petons, abraçades, gairebé cap mascareta, fins i tot n’hi ha que comparteixen l’ampolla de consumició. Sense got. És generalitzable, aquesta actitud? Segur que no. Però els brots no apareixen de manera global. Tenen el seu origen i es propaguen. Al Segrià ja s’hi han trobat. De moment, comarca confinada extramurs. I a conseqüència d’això, com fitxes de dòmino que van caient, s’han suspès automàticament, preventivament, el Vijazz i la festa major de Vilafranca (on més llançats anaven a celebrar-ho tot). Amb tota lògica. Perquè el que avui passa a ponent, demà pot passat a migjorn i passat demà, a llevant. D’aquí a tenir la vacuna, hi pot haver molts confinaments, desconfinaments i reconfinaments, llargs o curts, durs o tous. Ens hi haurem d’anar acostumant. I a viure amb la por al cos. D’agafar la malaltia, d’encomanar-la; que ens tanquin les escoles, les empreses, la lliure mobilitat…
Hem de ser també autocrítics amb els nostres governants. Si calia confinar Lleida, ho han fet tard. Un dia es diu que no cal, i l’endemà es fa a correcuita. És evident que quan s’actua, es va tard, perquè la prevenció ha fallat i cal curar. Però ja es veia a venir. El Govern de la Generalitat, quan no tenia competències, era molt valent a l’hora de criticar la lentitud en la presa de decisions impopulars. La responsabilitat era d’altri. Quan ha tingut les competències, ha tingut els mateixos titubejos. En les residències, també s’ha actuat tard. Fatalment tard, en molts casos. I ara, quan semblava que el camí feia baixada, ens adonem que el més calent és a l’aigüera. Cal molta prudència.
El que jo he vist creuant la Rambla de Vilanova em va posar els pèls de punta: si no hi ha contaminació avui segur que hi serà demà, les mesures per barret, i la gent que ja tenim una edat cada dia més confinats a casa voluntàriament perquè els irresponsables ens hi obliguen amb la seva actitud. Lamentable.