Aquesta passada mitjanit ha començat una nova campanya electoral. Dues noves setmanes d’actes, mítings, promeses i propostes, però també de retrets, denúncies i exabruptes entre els diferents partits polítics que concorren a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. Els comicis arriben en un context general de desafecció i cansament entre la ciutadania, amb un desencantament força estès cap a les diferents formacions que es presenten, resultat, d’una banda, d’un context polític que ja fa temps que s’ha instal·lat en els fangosos terrenys de la crispació, la demonització i la culpabilització entre partits, però també d’una acumulació de cites electorals que acaben esdevenint una mena de dia de la marmota.
L’anomenada festa de la democràcia ens commina a fer el petit esforç d’anar a les urnes cada cert temps per expressar les nostres preferències, si pot ser, d’una manera ben raonada i sustentada sobre la informació que hàgim extret d’uns i altres. Un esforç mínim i raonable a canvi de gaudir d’un sistema imperfecte, però totalment preferible a altres alternatives molt més totalitàries. A canvi, però, els representants polítics sorgits de les urnes tenen l’obligació de desenvolupar una acció de govern d’acord amb el sentiment majoritari de la població i arribant a acords, si els resultats ho han fet necessari. I aquí és on tot ja fa temps que va pel pedregar. Catalunya fa prop de quinze anys que no completa una legislatura sencera de quatre anys. Cal remuntar-se al segon govern del president José Montilla (2006-2010) per trobar l’últim exemple.
Ja sigui per buscar cops d’efecte (2012), per plantejar eleccions plebiscitàries (2015), per imposició (amb el 155 el 2017), per una crisi entre els partits de govern (2021) o per no poder aprovar els pressupostos (2024), les últimes cinc legislatures no han passat dels 2/3 anys. I això acaba afectant de manera important a l’obra de govern, ja que els partits viuen més pendents de la picabaralla política, sempre amb un ull posat a treure rèdits electorals per qualsevol via, que no pas a aprovar lleis i resoldre les mancances o deficiències que hi ha. A les últimes eleccions al Parlament es va registrar la xifra de participació més baixa (53%) en molts anys, en un context marcat per la pandèmia del coronavirus. Caldrà veure si en aquesta ocasió la xifra s’enfila gaire més o la desafecció acaba desanimant molts ciutadans d’acostar-se a les urnes.
