El dia que va morir Pau Casals

“El mundialmente célebre violoncelista Pau Casals falleció ayer a los 96 años de edad en el hospital Auxilio Mutuo de San Juan de Puerto Rico. Las causas de la muerte fueron complicaciones pulmonares y renales, después de sufrir un ataque al corazón hace tres semanas”.

Així explicava el dimarts 23 d’octubre de 1973 el Diario de Barcelona la mort de Pau Casals, que s’havia produït el dia abans. Feia dies que la vida del mestre penjava d’un fil, des que el 30 de setembre d’aquell any havia patit un infart. El seu pronòstic s’havia agreujat molt l’última setmana, fins al punt que el 15 d’octubre havia ingressat en estat crític a l’hospital Auxilio Mutuo a conseqüència de diverses complicacions sorgides a l’aparell respiratori i pulmonar.

El diumenge 21, Casals havia entrat en coma, i el seu metge personal, el doctor Pasalagua, havia confirmat que no existia cap esperança mèdica de recuperació. El fatal desenllaç arribaria l’endemà, el dilluns 22 d’octubre. La mort es va certificar a les 2 de la tarda, en horari local de Puerto Rico. Al seu costat hi havia la seva dona, Marta Montañez, i el seu germà, Enric Casals, que s’havia desplaçat als seus 81 anys al país centreamericà després de rebre un telegrama de Montañez.

A Catalunya eren les 7 de la tarda quan va tenir lloc la mort de Casals. Tot i la distància, la notícia va arribar de forma ràpida a través dels corresponsals de premsa. En pocs minuts, la casa nadiua de Casals, al carrer de Santa Anna número 2 del Vendrell, es va omplir de flors i corones que diversos veïns hi van dipositar. Un grup de joves va decidir fer un homenatge espontani al fill il·lustre de la vila i van pujar uns altaveus al campanar de l’església parroquial per fer sonar El cant dels ocells.

Tot i això, la família de Casals no rebria la confirmació oficial de la seva mort fins ben entrada la matinada, quan es va produir una trucada d’Enric Casals. Segons recollia el mateix Diario de Barcelona, les frases que el germà del mestre li va repetir a la seva filla Mariona a través del telèfon van ser: “Ja és mort. Ja és mort. No el veurem més”. 

Aquella va ser una nit llarga i trista al Vendrell, que va finalitzar quan, amb els primers rajos de sol del dia, van tornar a sonar les notes d’El cant dels ocells des del campanar. Les iniciatives en record de Casals es van repetir aquell dia. Els alumnes de l’Institut de batxillerat del Vendrell van voler fer-li un homenatge a través d’una exposició que van ubicar a la biblioteca del centre, amb diaris, diapositives, gravacions i programes de concerts.

També a Barcelona, on residien diversos familiars i coneguts de Casals, la notícia de la mort del mestre va ser rebuda amb tristesa. La Coral Sant Jordi, que assajava els dilluns al vespre, va fer aquell dia 22 una sessió molt més emotiva del normal, amb una sentida interpretació del motet O vos omnes. L’Escola Municipal de Música va tancar durant tot el dia 23, i l’Orfeó Català, del qual Casals era soci honorari, va posar un retrat del mestre i una partitura d’El pessebre al vestíbul del Palau de la Música, a diversos plecs de signatures per qui es volgués adherir al dol. L’Orfeó va tributar també el seu particular homenatge a Casals interpretant a la seva sala d’assaig la peça In paradisum de Lluís Maria Millet, en un clima de gran emoció.

Després de ser vetllat tot el matí, les despulles de Pau Casals van ser enterrades el dimecres 24 d’octubre en una cripta de granit al cementiri d’Isla Verde, a San Juan de Puerto Rico, ciutat on residia des que el 1957 s’havia casat amb Marta Montañez. Segons recull la premsa de l’època, el fèretre estava cobert amb les banderes catalana i porto-riquenya. L’Orquestra Simfònica de Puerto Rico, que havia fundat el mateix Casals, va tocar la marxa fúnebre de la Tercera simfonia de Beethoven. També la coral del conservatori de música de la ciutat es va sumar a l’homenatge interpretant dues seleccions d’El pessebre, amb l’acompanyament de la soprano Olga Iglesias. El govern del país va decretar tres dies de dol.

El mateix 24 d’octubre, el Diario de Barcelona va fer una petita enquesta a diferents personalitats del Vendrell, preguntant què pensaven de Pau Casals com a músic i com a home. Josep Altet, president de l’Associació Musical Pau Casals, el definia com “una de les més grans figures nacionals amb abast internacional”. El cap de colla dels Nens, Òscar García, recordava que, quan el va veure a Prada uns anys enrere i li va fer entrega d’un mocador de la colla, el mestre es va llençar als seus braços i va plorar emocionat. L’arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol, per la seva banda, destacava que “el Pau Casals de la cultura artística mundial és el mateix Pau Casals exponent màxim de la cultura musical catalana”. En canvi, l’aleshores alcalde de la vila, Jesús Trayner, declinava respondre el qüestionari, segons informava el rotatiu.

El divendres 26 d’octubre, l’església del Vendrell acollia la missa de funeral solemne, a 2/4 de 8 del vespre. Al costat de l’arquebisbe de Tarragona, que presidia l’ofici, hi havia l’arxipreste de la vila, Josep Maria Barenys. Entre el públic, centenars de veïns i personalitats de tot el territori. El diari local Baix Penedès relatava que “les naus del preciós temple arxiprestal van ser insuficients per contenir la immensa massa de públic, quedant moltes persones a fora”.

El funeral va comptar amb una breu actuació del violoncel·lista Lluís Claret, fillol de Casals, que va interpretar El cant dels ocells. Després, el Cor-Orfeó Parroquial, dirigit per Jordi Pell i amb l’acompanyament de diversos músics locals, va entonar El cant de la victòria, de David Julien, i el Glòria a Déu d’El pessebre. Finalment, els Nens del Vendrell van alçar un pilar de 5 sord. A la sortida, a l’aleshores anomenada plaça del Doctor Murillo, s’hi van afegir les gralles, que no havien pogut sonar a dins del temple, i molts ciutadans van entonar cançons populars durant una llarga estona. A la tercera planta de la casa nadiua de Pau Casals es pot veure actualment un plafó on es recull la informació d’aquest funeral.

El dissabte 27 d’octubre, l’Ajuntament del Vendrell convocava un ple extraordinari amb un únic punt a l’ordre del dia: expressar la condolença del consistori per la mort de Pau Casals. Abans de la votació, l’alcalde va prendre la paraula per manifestar que considerava innecessari adoptar l’acord proposat, donat que ja s’havia enviat un telegrama a la família del difunt tan bon punt havia transcendit la mort del mestre. Tot i això, el punt es va aprovar amb el vot a favor de tots els regidors, tret del de l’alcalde i el d’un altre regidor, Ferrer Romance.

Menys d’un mes després d’aquella data, el 20 de novembre de 1973, moria en un atemptat el militar Luis Carrero Blanco, que el dictador Francisco Franco havia nomenat president del Govern espanyol poc abans. Des de l’Ajuntament del Vendrell s’afanyarien a demanar al Ministeri d’Educació i Ciència que el nou institut d’ensenyament mitjà de la vila portés el seu nom.

Entrevista a Jaume Nin “Clavetaire”. Veí del Vendrell
Membre fundador de l’Associació Musical Pau Casals.

Es compleixen cinquanta anys de la mort de Pau Casals. Recordes com ho vas viure personalment?
Doncs ho vam viure amb molt de sentiment i molt de dol. A casa érem –i som– molt del Pau Casals, sobretot el meu pare i el meu avi.

Feia pocs mesos que havia nascut l’Associació Musical que duia el seu nom. Com va sorgir la iniciativa?
Tres o quatre anys abans de fundar-se, hi havia un grup de persones, com ara el Pep Casalta, el Salvador Mañé o el Pep Altet, que organitzava un concert anual a la Vil·la Casals per commemorar el naixement del mestre. Els primers anaven molt amb el boca-orella, i jo vaig ser dels que, des del principi, anava a ajudar a posar cadires, plataformes o el que fes falta.

Aquells anys també hi va haver les expedicions vendrellenques a Prada de Conflent. Hi vas anar?
Sí, a la segona. Vam anar-hi el Cor-Orfeó, els Nens del Vendrell, La Lira i les sardanes, cadascú amb un autobús. Jo vaig ser el fotògraf aquell dia. Quan van cantar La sardana de les monges, el Pau Casals dirigia. Jo era a dalt amb ell, i vaig veure com se li escapaven les llàgrimes. Vaig retratar el moment. Quan va acabar la cançó, va renyar els cantaires perquè havien desafinat una nota (riu). Les emocions eren a flor de pell aquell dia.

Des del moment que es funda l’associació, tu ja t’hi afegeixes. Com va ser això?
La junta fundacional es va fer al local de La Lira, que estava a dalt del Cafè d’Espanya, al carrer dels Cafès. Jo també hi era, i en el moment de la fundació, un d’ells va dir que calia saba nova i em va proposar. Tots ho van acceptar, però a mi em van tremolar les cames en aquell moment, perquè a aquells homes se’ls parlava de vostè, eh! Em va fer una impressió molt forta, perquè al seu costat era una criatura. Al final hi vaig estar deu anys. 

Quina finalitat tenia l’associació en el moment de la seva creació?
Ja des del principi es va estipular que es faria un concert d’homenatge coincidint amb la data del seu naixement. Que després també es va fixar en la data de la seva mort. Jo diria que va ser precisament amb la mort del mestre quan va començar la part forta de l’associació. Va ser com si ens féssim homes.

Era delicat en aquells moments fer una associació com aquesta?
Molt. Sempre que s’havia de fer alguna cosa d’aquestes, venien pressions d’una banda o altra. Però les acostumàvem a resoldre amb més mà dreta o mà esquerra, tot i que de pegues, n’hi havia. Pensa que li deien el guitarrista, a Casals.

Qui?
Uns…

L’Ajuntament del Vendrell de l’època com reaccionava en aquestes ocasions?
Hi havia de tot. En aquell moment l’alcalde era el Jesús Trayner, que mirava d’estar bastant al marge de tot. Mai deia que sí, però tampoc deia que no. No posava massa pegues, però a ell no li anava.

Quan es va saber de la mort de Casals, hi va haver gent que va anar a posar flors a la casa i també es va fer sonar El cant dels ocells del campanar… Recordes més mostres així?
Van arriar una senyera catalana des del campanar. Crec que algú es va enfadar i hi va haver raons, perquè no havien demanat permís.

Com recordes la missa que es va fer pocs dies després?
L’església estava plena. Hi havia tots els capellans de Tarragona. Els Nens del Vendrell van fer un pilar de cinc, que jo vaig retratar des de la trona. Va ser espectacular. Aquell dia a l’església no s’hi cabia, i en canvi, quan va morir Franco, només van anar a la missa en el seu honor trenta persones.

Un altre moment cabdal va ser quan va arribar el cos del mestre el 1979 per ser enterrat al Vendrell.
Sí. Primer el van portar a Montserrat, després a la Generalitat i finalment aquí al Vendrell. Aquí es va acordar que el taüt s’havia de portar a mà des de l’església fins al cementiri, però era un camí molt llarg. Jo vaig proposar que es fes servir un pas del Dijous Sant i li vaig demanar al mossèn Josep Maria Barenys, que hi va accedir. Quan el vaig anar a buscar, resulta que el pas no tenia les rodes, i el Pau Rovira ens va deixar les del seu cotxe. El pas el van acabar portant un representant dels castells, un del club, un de La Lira i un de les sardanes. El dia de l’enterrament, quan el taüt ja estava sobre el pas, a la plaça, vaig pujar a dalt i vaig posar una senyera a sobre el taüt. En aquell moment em van tremolar les cames, perquè mai havia sentit cantar Els segadors al carrer ni cridar Visca Catalunya lliure. Però no va acabar passant res.

Els aniversaris de la mort de Pau Casals i de la fundació de l’Associació Musical Pau Casals estan lligats indefectiblement pel fet que ambdues efemèrides van tenir lloc el mateix any, el 1973. Tot i això, els antecedents de la creació d’aquesta associació es remunten a la primera meitat de la dècada dels seixanta, concretament a la visita que diversos vendrellencs van fer al mestre a Prada de Conflent, tant el 1964 com el 1966.

Arran d’aquells viatges, un grup de persones que mantenia relació d’amistat amb Casals va començar a impulsar algunes activitats per mantenir present la seva figura. Entre els actes destacava el concert que cada any feien per commemorar el naixement del mestre, el primer dels quals, a càrrec del violoncel·lista Maurice Gendron, es va fer el 1968 a l’església.

Com s’explica en l’exposició sobre la història de l’Associació que hi ha a la Sala del Portal del Pardo, les gestions per fer aquells concerts eren sovint “complexes”, però la predisposició d’alcaldes com Casimir Coll o Simó Recasens van ajudar a “aplanar molts obstacles”. Van acabar adoptant el nom de Comissió Aniversari Pau Casals.

No va ser fins a l’11 d’abril de 1973 que aquesta comissió es va reconvertir en l’Associació Musical Pau Casals. Entre els fundadors hi havia noms com els de Josep Altet, que n’era el president, Salvador Mañé, Josep Esteve, Lluís Martorell, Jaume Nin, Jordi Pell, Jordi Carbonell, Joan Toldrà, Anna Salvó, Maria Salvó o Benjamí Jané. L’atzar va voler que la seva fundació es produís només sis mesos abans de la mort del mestre. Per aquest motiu, la recentment creada entitat va ser l’encarregada d’impulsar la missa funeral que es va fer quatre dies després a l’església del Vendrell.

A partir d’aquí, l’activitat de l’associació es va anar fent cada cop més frenètica. El 28 de març de 1974, van organitzar la primera visita al Vendrell de Marta Montañez i el novembre del 1979 van col·laborar en el retorn de les despulles de Casals. La seva empenta va ser clau per a la construcció de l’Auditori Pau Casals, inaugurat el 1981, el naixement el mateix any del Festival Internacional de Música, la construcció de la plaça Bach i el seu monument (1984) o el naixement de l’Escola Municipal de Música Pau Casals, el 1986.

Quan Pau Casals va morir el 22 d’octubre de 1973 feia tot just un any que el mestre havia impulsat, juntament amb la seva dona, Marta Montañez, la Fundació Pau Casals. El seu objectiu principal era conservar i millorar la casa que tenia a Sant Salvador, amb la intenció de convertir-la en un museu.

Casals havia comprat els terrenys de la casa el 1909, només un any després que es fes “la planificació urbanística de Sant Salvador per impulsar-lo com a zona d’estiueig”, recorda la directora del Museu Pau Casals, Núria Ballester. A la part més pròxima a la platja d’aquells terrenys, que anaven fins a les vies del tren, va ser on Casals va encarregar a l’arquitecte Francesc Solà la construcció de la casa, que va ser una realitat el 1910.

Aquella primera edificació tenia només una planta baixa i un pis superior, que el mestre feia servir bàsicament com a casa d’estiueig, ja que aquells anys residia a París. Després de passar els anys de la Primera Guerra Mundial a Nova York, el compositor va tornar a Catalunya el 1919, any en què va fundar l’Orquestra Pau Casals. Va ser aleshores quan “va començar a pensar que calia fer una ampliació important a la casa de Sant Salvador, amb la idea de passar-hi temporades més llargues”, explica Ballester.

L’ampliació la va acabar dissenyant l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, i contemplava el jardí neoclàssic, una galeria a ponent i tres sales annexes al menjador. Les obres es van acabar el 1936 i, durant la Guerra Civil, el mestre es va moure entre Barcelona i el Vendrell. Amb la derrota de la República, va acabar marxant a l’exili, el gener de 1939.

Un curt retorn

En els 34 anys que passarien fins a la seva mort, Casals només tornaria una vegada a la casa de Sant Salvador. Va ser el 1955, amb motiu de l’enterrament de la seva dona, Francesca Capdevila, a la tomba familiar dels Casals al cementiri del Vendrell. Mentre va ser a l’exili, qui va viure a l’habitatge –i es va fer càrrec de les seves terres–, va ser el seu germà Lluís, acompanyat de la seva dona Teresina.

La mort de Pau Casals el 22 d’octubre de 1973 va suposar que la casa de Sant Salvador passés a ser propietat de la Fundació, juntament amb tots els objectes que hi havia a l’interior. Entre els anys 1974 i 1976, la residència es va adequar perquè pogués ser oberta al públic, cosa que va succeir el mateix 1976. En aquella primera etapa, que va durar fins al 1998, la Vil·la Casals ja va ser accessible a tots aquells veïns i visitants que la van voler veure. Però calia emprendre una reestructuració profunda que convertís la casa en un museu, com era desig del mateix Casals, i això és el que es va fer entre el 1998 i el 2001, gràcies al finançament que es va obtenir de diferents administracions.

Finalment, el 2001 la casa es va tornar a obrir al públic ja convertida en un museu de primer nivell, amb l’afegit de la sala polivalent, els serveis, els despatxos i la recepció. “Va ser un pas de gegant que va permetre passar de forma ràpida dels 6.000 visitants del 1998 als 20.000”, recorda Ballester.

Aquesta etapa va allargar-se fins al 2021, quan el museu es va tancar de nou per dur a terme una segona gran reforma, tant arquitectònica, recuperant espais del jardí o la galeria original, com museogràfica. El juny del 2022, el nou Museu Pau Casals s’inaugurava amb una clara aposta pels elements audiovisuals i interactius, mostrant una figura “més pluridimensional” de Casals, explicant el músic, la persona i el seu compromís amb la pau i la llibertat.

Segons la directora de l’equipament, el canvi ha estat “molt positiu” i ha estat rebut “amb molta satisfacció”. “Abans era un museu més enfocat als amants de Casals i de la música clàssica, mentre que ara és per a tots els públics, també per als que no el coneixen”, afegeix.

Per commemorar els 50 anys de la mort del mestre, el museu de Sant Salvador fa un cap de setmana de portes obertes, alhora que impulsa una mostra de les condolences que es van enviar durant aquells dies, a més de les portades de diaris d’aquella última setmana d’octubre de 1973. L’exposició es fa a la sala polivalent i es pot veure a partir del dissabte 21 d’octubre.