El feixisme és un sistema de depuració permanent de la comunitat (la nació, la raça…), una forma de nacionalisme essencialista que assenyala “els altres” i traça una línia divisòria entre qui forma part de la comunitat (i té drets) i qui no. A més, els moviments feixistes són també l’eina de la classe dominant quan l’Estat falla, incapaç de defensar els seus interessos. Llavors convergeixen en objectius els feixistes (defensar amb violència l’essència-nació) i la classe capitalista (defensar la propietat privada i l’apropiació del treball). El 1919, per exemple, el govern alemany va servir-se dels ultranacionalistes i anticomunistes del freikorps per reprimir la Revolució Espartaquista; o el 1920, a Itàlia, els camises negres destrossaven les xarxes i espais comunitaris obrers i camperols mentre assignaven parcel·les cedides pels terratinents a qui els donés suport.
A Itàlia, cent anys després, “l’hereva de Mussolini”, Giorgia Meloni, triomfa amb un discurs racista i un programa que, venent-se com a “antisistema”, no qüestiona cap estructura del neoliberalisme. Més a prop, obviant la versió espanyola dels Fratelli d’Italia que és Vox (o la catalana FNC), en trobem exemples, com l’ús que fan els grans propietaris de Desokupa, empresa amb vincles amb la ultradreta que executa desnonaments extrajudicialment i amb violència. O amb més subtilesa, a Vilafranca, polítiques neoliberals i excloents com la negació sistemàtica del padró a immigrants són funcionals als plantejaments feixistes, perquè serveixen per traçar aquella línia divisòria entre qui té drets (com l’habitatge) i qui no.
No cal que el feixisme desfili i vesteixi uniforme per ser-ho, ni cal “ser” feixista per assumir-ne el marc discursiu. El feixisme s’ha de combatre amb autodefensa als carrers i, a les institucions, lluitant per unes polítiques que garanteixin, sense excepció, els drets i la garantia material per exercir-los.
Arnau Cobo i Aleix Rodríguez, membres de la CUP
Vilafranca del Penedès
