El Foix, font de vida

El Foix és un riu que té la seva capçalera dins el terme municipal de la Llacuna, a la serra d’Ancosa, i que discorre pels termes municipals de Torrelles, Sant Martí, Pacs, Santa Margarida i els Monjos, Castellet i la Gornal, Vilanova i Cubelles. És un riu no gaire llarg, de només 48,7 quilòmetres de llargada, amb poca amplada i escàs cabal, però amb un pendent força pronunciat en el seu tram alt: neix a la cota 815, per tant, salva un desnivell de més de 800 metres, el 60% del qual concentrat al quart inicial del seu recorregut, fins a la seva arribada a Sant Martí. Des d’allà i fins arribar al mar és més planer.

Vertebrador de tot el Penedès de dalt a baix, el Foix pren el seu nom de la patrona del Penedès i d’un dels indrets per on passa, per sota del santuari de Foix, per bé que, com explica Joan Rovira, de les Masuques, al llibre El riu de Foix (Parc del Foix, 2018), durant molts anys va ser conegut amb molts noms diferents segons el municipi que regava. És curiós, per exemple, que el Foix, que és riu, toponímicament perdi la condició de riu quan conflueix amb la riera que baixa de Pontons. Allà passa a dir-se riera de la Bleda, i més avall riera dels Monjos, i més avall encara, riera de Cubelles. Una degradació jeràrquica –únicament nominal, hi insistim– que es dona tant en el parlar popular de la gent com també en documentació oficial. En qualsevol cas, va ser la construcció de l’embassament de Foix, a les primeries del segle XX, el que més va ajudar a homogeneïtzar ací i allà la seva coneixença amb el nom de Foix.

Una altra de les característiques del riu de Foix és la gran quantitat d’afluents que el nodreixen. Els principals són la riera de Pontons (de 18,6 km), que hi conflueix prop de la Bleda, i que té a les torrellenques fonts de les Dous un dels llocs més especials, amb la zona d’esbarjo amb 35 sortidors (alguns dels quals ja no ragen) i amb el salt d’aigua natural més gran de tota la conca (d’una vintena de metres); la riera de Llitrà (24 km), que neix entre les serres de Font-rubí i del Bolet i que té molts noms, segons el tram per on passa; i la riera de Marmellar (25 km), que quan plou recull l’aigua del Montagut dels vessants propers. Tot i aquesta important xarxa d’afluents, el riu de Foix sempre ha portat poca aigua, s’abasteix molt de les precipitacions, hi ha trams de la conca que fins i tot són secs si no plou, i es desborda quan els aiguats són importants, sobretot per la verticalitat esmentada abans dels seus primers quilòmetres. De torrentades, en la seva història mil·lenària, se’n compten a cabassos. El fet que la major part de l’aigua que l’abeura circuli subterràniament, fa que les terres dels seus voltants siguin especialment fèrtils, tal com explica Rovira a El riu de Foix.

El mateix Joan Rovira fa notar en el seu llibre un fet ben curiós. La conca de Foix no tan sols recull aigua del riu de Foix i dels seus afluents, sinó també del Llobregat, del Ter… i fins i tot de l’Ebre. Efectivament, el que en les seves cotes més altes és un riu amb les seves rieres i torrents, a partir de Vilafranca passa a ser, sobretot, un transvasament. Per què? Doncs, perquè a partir de Vilafranca recull totes les aigües sanejades que surten de la depuradora de la ciutat. I Vilafranca s’abasteix d’aigua potable principalment del sistema del Ter-Llobregat. Principalment del Llobregat. És precisament a partir d’aquest punt que el Foix agafa el cabal estable que no té en els quilòmetres precedents, perquè s’abasteix del doll continu que hi deixa anar la depuradora cap a la riera de Llitrà, i d’aquí al Foix.

I per què també hi arriba aigua de l’Ebre? Doncs, perquè també hi ha minitransvasament de l’Ebre cap als municipis del Baix Penedès que desguassen les seves aigües residuals ja tractades a través de la riera de Marmellar; que desemboca al Foix.

“Lo riu és vida”. I ho és en molts sentits. No només a la manera natural. Els humans colonitzem des d’antic les ribes dels rius per aprofitar-nos de l’aigua. I la del Foix, tot i ser una conca modesta, d’escassa llargada i cabal, va ser a mitjan segle XIX la que va tenir la concentració de molins fariners de més gran Catalunya, una cinquantena llarga. Perquè el Penedès no tan sols era terra de vi. També ho era de blat, i s’aprofitava l’energia hidràulica per moldre el gra i extreure’n la farina amb què s’elaboraria el preuat pa de cada dia.

Sobta una concentració tan gran de molins en una conca on la manca d’aigua abundant és crònica. Però és que l’aigua que baixava s’aprofitava tota. Tota. Fins a l’última gota. Primer, l’emprava un molí. Tot seguit, ho feia el de més avall. I així, escalonadament fins boi arribar al mar. Perquè molts dels molins eren, paradoxalment, al tram més planer del riu. “Per tal que aquesta estratègia de gestió dels escadussers recursos hídrics fos del tot eficient”, explica Rovira, “calia instal·lar una gran bassa on es pogués emmagatzemar molta aigua, que s’utilitzaria per moldre quan calgués o bé es reservaria per als llargs períodes de secades que deixaven la riera eixuta”. El molí més important de tota la conca va ser el del Macià, als Monjos (la primera referència es troba l’any 978, segons documenta el llibre El riu de Foix), seu actual del centre d’interpretació històrica i natural Molí del Foix.

Va ser, tanmateix, l’escassedat d’aigua el que va portar la important indústria farinera del Foix a desaparèixer, acompanyada de l’aparició d’altres tipus d’energies més eficients que la hidràulica. I va ser també el seu humil cabal el que va fer que, a diferència de les conques del Bitlles i de l’Anoia, no es desenvolupés al llarg del seu curs cap altra indústria, com la dels molins paperers o la de teixits.

“Lo riu és vida”. Com no pot ser d’altra manera, un altre dels usos que ha tingut el Foix és subministrar aigua per beure a les poblacions properes. En aquest context se situa una de les obres arquitectòniques més singulars del Penedès, com és la Torre de les Aigües, dins el terme municipal de Pacs i molt a prop del nucli de la Bleda. Per això també és coneguda popularment com a Torre de la Bleda.

D’estil modernista, construïda amb maó d’obra vista l’any 1891, la seva planta quadrada s’eleva esvelta envoltada de vinyes i dona personalitat a l’sky-line de la contrada. Va ser construïda prop de la riera de la Bleda per abastir la creixent població de Vilafranca del tombant de segle. La torre era un dipòsit de 45 metres d’altitud, que captava l’aigua del pou de Mas d’en Boixos i abastia Vilafranca. Certament, quan la riera anava plena, Vilafranca no patia set. Però la irregularitat del cabal va fer que s’acabés deixant de fer servir i la ciutat busqués subministraments per vies alternatives. La torre va perdre la seva funcionalitat quan el 1924 es va construir un nou dipòsit a la muntanya de Sant Pau, on es feia pujar l’aigua des de Mas d’en Boixos pel sistema de bombeig i d’allà, per gravetat, es feia arribar a la vila.

Originàriament, aquesta construcció tenia set plantes, amb una verticalitat excessiva que la feia perillosa el dia que hi havia temporal. Per evitar que acabés anant a terra, el mateix any que va quedar en desús es va decidir tirar a terra les tres plantes superiors. Actualment, la “reduïda” Torre de les Aigües és el punt culminant de la ruta paisatgística que l’Ajuntament de Vilafranca ha creat i que passa pel camí Fariner.

La Torre de la Bleda és la més peculiar de les construccions que hi ha al llarg del riu, però no l’única. De fet, tot al llarg del Foix i dels seus afluents hi ha desenes i més desenes de passos per creuar-lo. Tradicionalment es feien servir palanques, passeres o guals, fins que a finals del XIX i principis del XX va començar a generalitzar-se la construcció de ponts. Abans, pocs n’hi havia. El dels Monjos (al costat de l’actual Ajuntament) i els de la via del tren (com el de Cubelles i el pont de Ferro a l’Arboç) en són algunes excepcions. El que hi ha sota el castell de Penyafort, a l’altura de la Ràpita, es va construir el 1937, quan el castell es va transformar en presó d’aviadors nacionals (abans, hi havia una palanca).

Val a dir que molts dels ponts que creuaven el Foix i els seus afluents van ser dinamitats a principis de 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, per endarrerir l’avançada de les tropes franquistes. Els van reconstruir en bona part, als anys següents, presoners de guerra republicans.

La dèria pel control de l’aigua que des de sempre ha tingut la humanitat va arribar al seu zenit a la conca del Foix amb la construcció de la presa i de l’embassament del Foix, a sota Castellet. La idea va sorgir a finals del segle XIX, en plena crisi de la fil·loxera. Més enllà del bosc de ribera, els voltants de Castellet eren plens de vinya, que com arreu del Penedès les va passar magres. I hom va tenir la pensada de transformar el model agrícola de la zona cap a cultius de regadiu. Per això feia falta el pantà.

Amb tot, com diu la dita castellana, “del dicho al hecho, hay un buen trecho”. El pantà es va començar a projectar a finals del XIX, però el projecte no era clar, tenia moltes deficiències, i els propietaris que s’havien de beneficiar del seu rec escatimaven el seu suport al projecte. Tant és així que el 1903 s’inaugurava la carretera de Castellet a Vilanova, sense encara el pantà fet. El pantà, que ocupa 6,6 hectàrees, no es va inaugurar fins al 1928, amb part de la carretera negada, de manera que es va haver de refer a una cota superior, serpentejant-lo entre la presa i Castellet.

L’aprofitament de l’aigua per regar, però, amb els anys ha anat molt a la baixa i actualment la comunitat de regants, sobretot ubicats al tram final del riu, no és ni el 10% de la que havia estat. A més, l’aigua hi està bastant contaminada, sobretot per l’abocament de productes agrícoles riu amunt, però també contaminació bacteriana d’origen humà, procedent de la depuradora d’aigües de Vilafranca (que dona servei a 13 municipis), que té 33 anys, està dimensionada per donar servei a una població molt inferior a l’actual i, a més, quan plou fort, no dona coll i es col·lapsa, ja que el sistema de clavegueram de la vila recull tant les aigües fecals com les pluvials. Val a dir que recentment, ara fa un mes, la Mancomunitat Penedès Garraf va adjudicar les obres d’ampliació de la depuradora, que hi han de posar remei.

Una de les anècdotes que explica el llibre El riu de Foix, de Joan Rovira, és el viatge impossible de les anguiles des del mar dels Sargassos, a ple oceà Atlàntic, davant les costes de Florida, fins a les capçaleres del Foix. Un viatge increïble, digne de documental del National Geographic.

L’anguila és un peix migratori, una serp aquàtica que pon els ous al mar dels Sargassos i que durant dos anys són arrossegats pel corrent del golf de Mèxic fins a les costes del sud d’Europa i el nord d’Àfrica. Durant el viatge, les larves es converteixen en angules; les més petites, que són els mascles, es quedaran al mar, mentre que les femelles remuntaran els rius d’aigua dolça. Hi passaran el primer hivern enterrades en fang, sense menjar, i després hi faran vida durant set anys, quan tornaran a baixar el riu, es retrobaran amb el mascle i faran el viatge de noces de tornada cap a Mèxic, per fer una nova posta.

Doncs bé, segons relata Rovira, l’anguila havia colonitzat tota la llera del Foix, sobretot habitant zones de poc corrent. Però quan es va estroncar el cabal biològic del riu amb la construcció de la presa, i malgrat haver-li obstaculitzat la travessa, hi ha testimonis que asseguren haver vist com en èpoques en què el sobreeixidor baixava ple a causa de la pluja, les anguiles remuntaven el seu desnivell de 32 metres per poder continuar el seu viatge riu amunt. Increïble, però cert.

“Lo riu és vida”. I la vida porta més vida associada. El pantà, de 3,77 hm³ de capacitat, que inicialment havia de ser funcional, per regar, ha acabat tenint més un valor paisatgístic i natural que no pas per a usos agrícoles. És, de fet, la gran zona humida del Penedès, sempre curulla gràcies a l’aigua que hi deixa anar la depuradora de Vilafranca. Una aigua, val a dir-ho, de poca qualitat, motiu pel qual hi està prohibida tant la pesca com el bany i qualsevol altra activitat aquàtica.

Però això no ha impedit que al seu voltant hi hagi nascut un bosc de ribera que és refugi d’aus migratòries i llar de moltes espècies faunístiques, que l’han acabat convertint en espai protegit. Tan sols en ocells, s’hi tenen comptabilitzades més de 250 espècies catalogades, entre aus migratòries i residents. El pantà és, per exemple, des dels anys 70, territori d’una parella d’àligues cuabarrades (espècie protegida) que hi tenen el niu a prop i que gairebé cada any ponen –enguany també– dos ous. També hi viu de manera estable des de fa anys una colònia d’entre deu i vint bernats pescaires, que es poden veure tant al pantà com riera de Marmellar amunt. També s’hi poden albirar bastants xoriguers, el duc (que és un dels grans depredadors de la conca), el corb marí hi abunda molt a l’hivern, hi ha ànecs de coll verd, polles d’aigua, martinets, blauets, corriols, rossinyols, fotges, òlibes, etc.

El director del Parc del Foix, Pau Mundó, explica que el pantà “té una importància molt especial perquè antigament els ocells migratoris paraven a les llacunes de costa, però la progressiva urbanització del litoral les va eliminar, van haver de buscar una estació d’aturada alternativa i la van trobar al pantà”. Alguns hi fan només una parada tècnica de repòs, i altres ja hi tenen residència fixa i s’hi queden tot l’hivern.

Quant a espècies aquàtiques, la més abundant és la carpa. N’hi ha altres, cap d’autòctona. El cranc americà, per exemple, que és espècie invasora, va molt bé com a aliment als ocells, segons explica Mundó. El silur, que contribueix a alterar l’equilibri ecològic del pantà. També hi ha molta tortuga de Florida, que posa en regressió la tortuga de rierol, que sí que és autòctona. Mundó denuncia que la gent compra les tortugues americanes quan són petites i, quan han crescut, les deixen anar al pantà, pensant que fan bé, sense ser conscients del mal que causen a la tortuga autòctona, actualment en franca regressió.

Altres espècies habituals prop del riu, no només a la zona del pantà sinó al llarg de tot el Foix, són els senglars, les guineus, les genetes, els cabirols, els toixons…, és a dir, tota la fauna que té la seva llar al Penedès. Fins i tot, explica Mundó, la setmana passada es van detectar, per primera vegada en 70 anys, rastres de llúdriga (la comprovació l’ha feta la universitat), un mustèlid que sol habitar zona d’aigües netes. Bona notícia, doncs.

Aigües avall, després de la presa, el Foix ja baixa sec o gairebé sec. Fins que a la desembocadura, a Cubelles, es formen petits aiguamolls.

Tot aquest hàbitat natural, en fi, ha fet que al llarg de les últimes dècades s’hagin anat multiplicant les figures de protecció al voltant del Foix. El parc del Foix i el parc del Garraf, gestionats per la Diputació de Barcelona, formen part parcialment de la Xarxa Natura 2000, igual com les capçaleres del Foix (a la Llacuna, Pontons i Torrelles); la zona de l’embassament s’inclou dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de Catalunya i també ha estat declarat per la Unió Europea Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). I pel valor natural i paisatgístic que tenen, tota protecció és poca. A la nostra mà està seguir-ho preservant.