Segona setmana del macrojudici contra els presos polítics catalans, en un context de convocatòria d’eleccions generals i de vaga general a Catalunya. Si la setmana passada Junqueras feia una defensa política del dret a votar i Forn protegia els Mossos de tota vinculació amb el referèndum, aquesta setmana han declarat uns Turull/Romeva/Rull/Bassa que, cadascú a la seva manera, han deixat en evidència els prejudicis de l’acusació, la seva deficient preparació del judici partint d’informacions falses, i que es tracta d’una persecució en tota regla. Rull, per exemple, va repetir el que temps enrere el ministre Montoro, que tenia un control de les finances de la Generalitat “a la pesseta” i que no és gens sospitós de simpatitzar amb l’independentisme, ja havia assegurat i fins i tot demostrat documentalment al Jutjat núm. 13 de Barcelona: el Govern no va gastar ni un euro de diner públic en el referèndum.
Una de les coses més esperpèntiques que han passat durant l’episodi més vergonyant de la història d’Espanya democràtica va ser quan el tribunal d’Schleswig-Holstein va accedir a extradir Puigdemont per malversació (un cop desestimades les acusacions de rebel·lió i sedició) i Llarena hi va renunciar. Pot un jutge renunciar a jutjar una persona perquè l’acusació li sembla poca cosa? És legal, això? I ara que parlem de malversació, i de legalitat, ¿no és malversació, convocar unes eleccions el 28-A per interessos partidistes, quan ja n’hi ha unes de convocades quatre setmanes després? Quin cost econòmic té, per a l’Estat, per als contribuents, no concentrar els comicis en un sol dia? Clar que en aquesta Espanya tan democràtica, de vegades posar les urnes és legal i de vegades és sediciós i malversador.
Mentre no arriba la data d’unes eleccions que, en bona part, han estat convocades en clau catalana i que seran un capítol més d’aquest Procés que s’ha convertit en una allau que ja ha escombrat quasi tots els líders polítics catalans i espanyols (i bona part dels partits catalans pre-Procés han desaparegut o passat a la irrellevància), hom pot aprofitar per reflexionar, ara que també venen comicis europeus, sobre el paper que cal donar a una Unió Europa que prohibeix una conferència a dos europeistes convençuts com Torra/Puigdemont i, en canvi, l’autoritza a la carpetovetònica Falange.
